Té raó Ignasi Aragay quan recorre a la tragèdia grega per fer balanç del Procés. No ha estat el primer a utilitzar el símil, però fer-ho des del diari Ara té el seu què. Serà perquè estem a punt d’endinsar-nos al març, quan les tragèdies amenitzaven les festes en honor de Dionís, o pel que sigui, però ha encertat en la referència. Efectivament, res hi ha tan semblant a una obra de Sòfocles com la desventura que recorre la societat catalana. Aquí, com a Atenes, el drama fascina als espectadors, encara que aquests sàpiguen, abans de seure a l’amfiteatre, que acabarà malament perquè coneixen el destí fatal dels seus déus.
A Grècia, ningú volia perdre la representació, perquè l’important, des d’Homer, era el camí. Una cosa semblant ens passa a nosaltres. També ens encanta el mite d’Itaca. Aragay crida als independentistes a no deixar-se atrapar pels mites. ‘Hauríem de passar pàgina de la tragèdia del Procés i començar a escriure una obra nova’, afirma. Ho fa sabent que molts independentistes l’identifiquessin amb Efialtes de Tesalia, aquell espartà que va trair al seu rei, però ell insisteix i, des de la defensa de la causa, adverteix que mentre l’independentisme segueixi enganxat al fatalisme dels herois dramàtics, no trobarà la sortida de l’atzucac (l’atzucac és meu).
Menys tragèdia i més programa de govern. No puc estar més d’acord. Que ho digui el director-adjunt de l’Ara és esperançador. D’altres, però, arriben a març disposats a practicar la comèdia, l’altre gènere que fascinava als atenesos durant les Dionisies urbanes. D’aquestes chirigotas del segle V a.C. que tenien la seva substància quan les escrivia Aristòfanes, hem passat a un gènere menor: muntar un ciri. Arrimadas fent el ridícul a Waterloo, donant-li corda a Puigdemont i la seva casa de la República, durant el cap de setmana. Uns quants CDR cridant feixistes als republicans espanyols que acompanyaven Sánchez en el seu homenatge a Machado. ¿Comèdia o tragèdia? Depèn de les ganes que un tingui de riure o de plorar.
Catalunya Plural, 2024 
