Entrem a la cinquena setmana del judici del Procés. A mesura que passen els dies i el suflé mediàtic es desinfla es van perfilant amb nitidesa el rol dels actors que compareixen al Tribunal Suprem. Una primera conclusió: l’acusació de delicte de rebel·lió per part de la fiscalia està empenyent la professionalitat del ministeri fiscal als llindars del ridícul. Fins i tot si s’acceptés la hipòtesi que la seva estratègia passa per acusar de rebel·lió per tal de fer més digerible l’acusació per sedició, s’estavellaria amb una realitat inapel·lable. El moviment independentista ha estat, en la seva totalitat i història recent, un moviment plenament pacífic. La violència subjectiva – a la que no se li pot negar la importància política i emocional, pel que representa – no es correspon amb la tipificació dels delictes de rebel·lió i sedició establerts en els articles articles 473 i 544 del codi penal.
L’esquema és el següent: la Fiscalia busca enquadrar en el marc per rebel·lió un relat que inclogui, 1) la desobediència implícita del Govern de la Generalitat que portava a escenaris explícits de violència 2) La desídia dels Mossos d’Esquadra davant de l’ordre judicial 3) l’organització paramilitar de grups organitzats en defensa del referèndum. Veiem en quin estat es troben aquests tres punts:
1. El Govern ja es va encarregar que la desobediència fos la mínima possible amb moviments com, per exemple, considerar la declaració d’independència com a “declaració política” sense efectes jurídics. Un altre exemple d’aquesta estratègia del Govern té a veure amb el mecanisme de pagaments preparatoris pel referèndum no vinculats a la Generalitat per evitar l’acusació de malversació. Veurem, en aquest punt, la capacitat de la fiscalia d’aportar proves documentals que sostinguin aquesta darrera acusació. Però el trànsit de la desobediència a la violència necessita molt més del que ofereix la fiscalia.
2. Les declaracions dels caps dels Mossos, tant del Comissari Manel Castellví com del Cap de Seguretat Emili Quevedo han anat dirigides, en primer lloc, a protegir la integritat del seu cos. En segon lloc, en afirmar la voluntat d’acomplir les ordres judicials. En tercer i últim lloc, en fer palès les discrepàncies amb els responsables polítics, principalment Joaquim Forn i Carles Puigdemont. Aïllant el Major Trapero, que pot rebutjar declarar degut a tenir una altra instrucció oberta, els comandaments policials dels Mossos d’Esquadra s’han mantingut en l’equidistància per demostrar que no eren un cos súbdit a l’independentisme, però que els seus criteris d’actuació discrepaven de la coordinació de Pérez de los Cobos per motius purament tècnics.
3. “Cadenes i muralles humanes”, “l’estratègia del Fairy”, o “encaputxats organitzats”, són algunes de les referències amb les que Fiscalia intenta sostenir el relat d’una ciutadania organitzada i violenta. Davant d’aquesta acusació que filtreja amb el deliri, se situen més de dos milions de catalans. Molts d’ells, gens acostumats a participar d’actes susceptibles a rebre la intensitat i violència de les càrregues policials, llegeixen aquestes acusacions com la darrera insolència d’un Estat que busca abans culpables que solucions. Els advocats defensors tenen un bon grapat d’imatges on aquestes “cadenes humanes” s’agafen de la mà mentre canten el virolai. La violència, policial.
Tots els ous, doncs, se centren en encabir els fets davant de la Conselleria d’Economia del 20 de Setembre com un “alçament tumultuari”. Els cotxes “devastats” de la Guàrdia Civil i el relat de la funcionaria del Ministeri fiscal -que segons ha explicat va arribar a demanar un helicòpter per a sortir d’un edifici d’on hi va entrar i sortir altra gent sense incidents- són les cartes amb la que es pretén guanyar la partida. Cartes amb un número massa baix si tenim en compte l’elevada aposta. Però la vaga interpretació del propi concepte de “tumult”, sostinguda per les dures declaracions dels comandaments policials de la Guardia Civil, esperen obrir escletxa (jurídica) en aquesta direcció.
Si la Fiscalia no està aconseguint (suposadament) el seu objectiu principal, tampoc així el gruix dels advocats defensors: l’estratègia de caire més polític, sostinguda pels advocats Pina i Van der Eynde encarada a un possible recurs d’ampara al Tribunal Europeu de Drets Humans, xoca amb la sobrietat formal del judici, que rebutja amb eficiència burocràtica les intervencions que sobrepassin la voluntat estrictament legal.
L’encarregat de fer que aquesta negació no s’interpreti com a castració parcial no és altre que el Jutge Marchena. La intel·ligència i saber estar del jutge conservador està complint amb escreix la difícil tasca que tenia assignada: defensar l’Estat de les mirades desconfiades d’organitzacions internacionals de defensa de drets humans, limitant els discursos i defenses de caire polític. I tot això, fer-ho alhora que marca distàncies amb la fiscalia i escarmenta l’acusació popular. Davant d’aquest escenari, ressalta la figura del advocat defensor Xavier Melero. Advocat fi, tranquil i insistent, aconsegueix acorralar els seus interrogats sense referenciar l’escala política que, indubtablement, envolta aquest judici.
El plat fort d’aquesta setmana serà el dijous 14 amb les intervencions del Major Trapero i de Josep Maria Jové, assenyalat com organitzador del referèndum a l’ombra. Seguirem amb atenció les seves declaracions.
Catalunya Plural, 2024 
