Que els partits polítics anhelen el poder és una opinió generalitzada i, llevat de casos extraordinaris, certa. El que fan per arribar-hi és el que determina les estratègies a seguir, les anàlisis quantitatives sobre percepcions de vot, els focus group per avaluar la idoneïtat o no de noves propostes, els diners invertits en enquestes i assessories polítiques, i, en última instància, l’activitat parlamentaria realitzada. Tant és així que es pot arribar a fer com Ciutadans i passar de definir-te com a socialdemòcrata per saltar a liberal i acabar pactant amb VOX. La coherència en política – al igual que la veritat – és important si t’afecta electoralment.
En aquestes reflexions deuen estar darrerament a la Seu Nacional d’ERC del carrer Calàbria de Barcelona. Si arribar al poder és el desig de tot partit polític, és possible que per a ERC ho sigui amb un pessic extra d’intensitat. Després de tots els anys en democràcia, mai no han aconseguit coronar-se amb la Presidència de la Generalitat. Encara pitjor, en les darreres eleccions se’ls va escapar la victòria en l’últim moment.
Però la mutació convergent i les divergències entre el PDeCAT, Junts x Cat i La Crida respecte la independència obren una escletxa per on l’estratègia d’ERC preveu colar-s’hi. Es freguen les mans, els líders republicans, en pensar que per fi podran substituir l’antiga convergència com actor central del catalanisme polític. El catalanisme polític és, diguem-ne, la fórmula màgica per la qual els partits autonòmics amb voluntat de convertir-se en pilar de la política catalana han d’acceptar. És allò que defineix al gruix del pensament polític ciutadà català, i que passa, grosso modo, per l’acceptació d’uns valors que tenen a veure amb el reconeixement de la singularitat catalana – els seus costums i la seva llengua – una certa moderació en les formes, i una actitud dialogant.
Junts x CAT ha renunciat a fer política amb l’eix-esquerra i dreta. Això no vol dir que no mantinguin una ideologia de caràcter liberal conversador, sinó que rebutgen fer política parlant de polítiques públiques. El Procés és el tot pel que aposta el món Puigdemont. I en aquesta decisió estratègica, que suposa la pèrdua històrica del domini convergent en la política catalana, ERC pren el seu lloc.
Així, en aquest canvi de tornes per a aconseguir el tro anhelat, ERC està duent a terme dues estratègies en paral·lel: per un costat, en un intent de situar-se com interlocutor principal amb l’Estat espanyol, han reduït tres marxes el discurs sobre la independència, defensant la necessitat d’eixamplar les bases en primer lloc. Aquest canvi no ha passat desapercebut pel gruix de l’opinió pública. Però la sala de màquines d’ERC prem una altra palanca, tot produint un segon gir. Un gir que s’explica per l’estratègia de convertir-se en un actor polític capaç de guanyar-se les simpaties – i suport – de la classe i el teixit empresarial moderat de Catalunya. És aquest el darrer gir d’ERC que els hi acabaria d’atorgar aquest paper de centralitat política que va carectitzar CiU durant tants i tants anys.
Com si no entendre, per exemple, la negativa d’ERC a aprovar la proposta dels comuns d’apujar lleugerament l’IRPF a les rendes superiors a 120.000€ anuals com van fer al Desembre al Parlament? La política fiscal progressiva és la base de qualsevol formació que diu posar la justícia social al centre del seu ideari polític, pel que, de forma descontextualitzada, podria sorprendre que s’alinies amb JuntsxCAT i el PP per a tombar-la. Però en ubicar-ho dins d’aquesta estratègia tot cobra més sentit.
El mateix succeeix amb la negativa recent a aprovar la proposta d’un servei públic funerari per a la ciutat de Barcelona. El cost d’enterrar un mort a la capital catalana supera de mitjana els tres mil euros, una xifra difícil d’afrontar per gran part de la població. No només és això, sinó que el servei de funeràries que opera a la ciutat de Barcelona ho fa en un mercat estrictament oligopòlic, on dues empreses es reparteixen el total de tanatoris de la ciutat.
Altra vegada, a simple vista, sembla que el vot favorable d’ERC tan es podria justificar sota criteris d’equitat (aquesta part associada a la “E” d’Esquerra) com apel·lant a la tradició liberal de la formació, en el sentit d’establir certa competitivitat dins del mercat. La llista pot seguir amb el posicionament respecte el CAP Raval Nord o l’abstenció davant la proposta d’oferir un servei públic municipal de dentista.
Potser algun votant d’ERC no hi acaba d’estar d’acord. Però si això està succeint és perquè els resultats de tot aquest engranatge d’enquestes, assessories i anàlisis, deuen informar que l’entrada de nous votants compensaria, de llarg, la pèrdua d’aquests altres. ERC, com no podria ser d’altra manera en aquest món de la política, fa el que està en els límits del possible per aconseguir el somni d’arribar a Ítaca. Vull dir, perdó, a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
