El 2013 l’astronauta Chris Hadfield era a l’Estació Espacial Internacional quan va fer una fotografia nocturna de Berlín que va resultar tan bonica com sorprenent. “Berlín de nit. Sorprenentment, crec que les bombetes segueixen mostrant la divisió est / oest des de l’òrbita”. És el missatge que va escriure al seu Twitter l’astronauta canadenc. Efectivament, l’oest berlinès estava il·luminat d’un blanc verdós, l’est era més groguenc i hi havia una línia al mig que almenys donava la impressió de ser la marca del mur que va simbolitzar no només la divisió de la ciutat sinó també la de dos mons. Les diferències en la foto es deuen bàsicament al fet que les dues Alemanyes utilitzaven enllumenat diferent.
La fotografia serveix per il·lustrar com, 30 anys després de la caiguda del mur, les bretxes no han pogut tancar-se del tot. Amb l’efemèride, els mitjans es tornen a omplir amb relats de persones que van viure tot allò en primera persona, i també d’anàlisi sobre el que no va funcionar d’un procés que prometia “camps florits” per als territoris orientals, com va dir en el seu moment el líder democristià Helmut Kohl, el canceller de la reunificació.
En efecte, els nivells de vida a l’est han millorat enormement en relació a l’era comunista. Ara bé, Alemanya no ha estat capaç de culminar amb èxit el procés de reunificació. “La situació a l’est és molt millor que la seva reputació”, declarava satisfet a finals de setembre el govern d’Angela Merkel, quan va presentar un informe anual sobre la unitat alemanya. Però, tot i així, el PIB per càpita de les cinc regions de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) només representava el 74,7% del nivell de l’oest d’Alemanya el 2018. A l’agost de 2019, el nivell d’atur era del 4,8% a l’oest i del 6,4% a l’est. Hi ha molts aspectes, doncs, que mostren que aquella frontera encara segueix vigent.
Així ho constata una recent enquesta entre 136 professors d’economia del país duta a terme per l’IFO Institute for Economic Research de la Universitat de Munic. La gran majoria va respondre amb un “no” rotund sobre la possibilitat que en els propers anys o dècades els lands de l’est -els que formaven part de la República Democràtica Alemanya (RDA)- puguin assolir el nivell econòmic de l’oest. L’estudi de l’IFO era contundent en un titular del diari i referent germànic en informació econòmica Handelsblatt: “L’est alemany no pot atrapar econòmicament a l’oest”.
Declivi demogràfic
En una Alemanya globalment envellida amb importants buits en àrees rurals, en la qual l’edat mitjana va passar dels 40 anys de 1990 als 45 el 2018, la situació demogràfica de l’antiga RDA segueix sent problemàtica. El dinamisme de ciutats com Dresden, Jena o Leipzig són un miratge i no aconsegueix tapar l’èxode i l’envelliment que castiguen a aquestes regions. La població a l’est d’Alemanya ha caigut als seus nivells més baixos des de 1905, com a conseqüències de successives onades de migració interna cap a l’oest. Segons estimacions de l’indicador IFO, en els sis estats federats de l’est -inclòs Berlín- viuen 13,6 milions d’habitants, del total de gairebé 82 milions de ciutadans que té Alemanya. Per contra, la població a l’oest del país -amb deu lands o estats federats- supera els 68,3 milions de persones, més del doble dels 32.600.000 que tenia a principis de segle passat.
Entre 1949 -any en què es va fundar la RDA- i 1961 -en què el règim germànic-oriental va construir el mur de Berlín i va reforçar la resta de la frontera interalemana-, la població de l’est va caure dels 19,1 milions de persones a 17.040.000. Des de 1961 fins a la dissolució de la RDA, el 1989, la despoblació es va desaccelerar, de manera que en l’any de la reunificació, el 1990, l’est del país tenia 16,4 milions d’habitants. Es va entrar llavors en una nova onada de migració dels ciutadans des dels estats de l’est cap a l’oest; en els 30 anys transcorreguts des de la caiguda del mur l’antic territori comunista ha perdut gairebé tres milions d’habitants.
Ni la migració des d’altres estats de la Unió Europea (UE) ni la crisi de refugiats de 2015 -en què Alemanya va rebre gairebé un milió de peticionaris d’asil- han pal·liat aquesta evolució demogràfica negativa, ja que majoritàriament aquests nous residents s’han instal·lat a l’oest. Berlín és l’excepció a aquesta evolució a l’est del país, ja que des que va recuperar l’estatus de capital -el 1990- la seva població ha crescut dels 2,1 milions d’habitants de llavors als 3,6 milions actuals.
El mur psicològic persisteix
Tot i la il·lusió popular i l’impuls inicial donat per les autoritats al procés d’unificació, la diferent història entre l’est i l’oest, i les desigualtats polítiques, econòmiques i socials, van posar de manifest profunds problemes que segueixen trencant a la societat alemanya. Hi ha causes estructurals en aquests estats de l’est, després del que va significar per als ciutadans de l’antiga RDA la reunificació alemanya. Per a una bona part dels habitants d’aquests estats, el que va haver-hi no va ser una reunificació sinó més aviat una annexió, on el canvi d’un sistema centralitzat a una economia de mercat va ser molt brusc, per no dir violent de les estructures econòmiques, socials i culturals d’aquests “nous” estats incorporats a la RFA.
La participació dels ciutadans de l’est en la vida de país és molt deficitària; la seva representació en l’administració, els mitjans de comunicació o les empreses, és escassament una vuitena part del seu pes demogràfic. Sis de cada deu alemanys de l’est se senten ciutadans de segona; només el 40% considera que la reunificació ha estat un èxit i en els joves es redueix al 20%. Per la seva banda, molts occidentals consideren els seus compatriotes poc treballadors i una càrrega per a la seva economia.
Les runes de l’utopia
Després que caigués el mur de Berlín i arribés a el poder la coalició conservadora amb Helmut Kohl al capdavant, es va iniciar un procés de restauració del capitalisme en el que havia estat la RDA. Una de les cares més visibles d’aquest procés, va ser l’organisme anomenat Treuhandanstalt que va privatitzar les empreses nacionals per al seu posterior desmantellament. Aquest procés va acabar amb desenes de milers de persones que van perdre els seus llocs de treball, les seves cases, i la seva estabilitat en general.
Els treballadors -que havien protagonitzat les massives mobilitzacions contra la burocràcia estalinista del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED)- van començar a ser mà d’obra barata per als amos capitalistes de les empreses de l’Alemanya Occidental, convertint-se en “ciutadans de segona”. Les conseqüències socials d’aquest procés encara avui les podem veure. Frank Dehmel explica en un article publicat al New York Times, com l’any 1989 va sortir als carrers per cridar “democràcia” i “llibertat” i avui, estant desocupat, torna a la protesta, però donant suport a la coalició d’extrema dreta Alternative Für Deutschland (Alternativa per Alemanya).
La situació propicia la polarització política: la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) s’ha fet forta en els territoris castigats per la despoblació i l’atur, mentre que l’esquerra postcomunista de Die Linke recull un sentiment nacional al voltant dels valors de l’antic règim comunista. El cas més recent de Turíngia, no és aliè. Die Linke va guanyar les eleccions regionals del passat mes d’octubre amb el 29,8% dels vots, seguida d’Alternativa per Alemanya (AfD), que va escalar fins al 23% dels sufragis. La conservadora CDU d’Angela Merkel va caure al 22% i l’SPD, aliat al govern federal, va recollir un 8%, segons els sondejos.
Els fills de la reunificació
Tot i que no van conèixer el règim de la RDA, la seva identitat ha quedat marcada per com van processar en la seva infància i joventut les vivències dels seus progenitors, i per com suporten els clixés actuals sobre els alemanys de l’est. Els joves de l’antiga Alemanya Oriental que van venir a el món amb la caiguda del mur de Berlín no es reconeixen en l’etiqueta ‘össi’, com s’anomena pejorativament als ciutadans de l’est del país, però estan marcats per els relats -o els silencis- dels seus pares. Trenta anys després, la percepció que té aquesta generació sobre el règim comunista de l’antiga RDA i sobre la transició a la democràcia i posterior reunificació d’Alemanya està determinada per les vivències dels seus progenitors i per la seva primera infància.
Melanie Stein, impulsora del projecte Wirsindderosten.de (Nosaltres som l’est), que busca combatre l’estereotip de l’alemany oriental ultradretà i victimista, és un exemple d’aquest èxode poblacional: aquesta periodista, nascuda a Brandenburg i criada a Mecklenburg, viu de fa anys a Hamburg. “De vegades em diuen com un elogi: “no sembles de l’est”; això mostra que hi ha un cisma sociopolític en aquest país, sobretot quan els mitjans de comunicació alemanys ens presenten als de l’est com una massa compacta, com si tots fóssim ultradretans”, explica Stein.
L’auge de moviments xenòfobs i del partit Alternativa per Alemanya (AfD) en els estats federats orientals ha impulsat en els mitjans la imatge de l’‘össi’ de poble, racista i incult, que viu de les ajudes socials i es queixa de l’abandó de l’Estat. No obstant això, Stein traça un retrat molt diferent d’ells. “Els nostres pares i mares van perdre el seu treball amb la reunificació; som nens que vam haver de fer-nos independents molt aviat, perquè els pares s’estaven adaptant a un sistema totalment nou”. La percepció de joves com Stein està marcada pels horrors narrats pels seus pares. “La narrativa històrica va estar carregada des del principi de molts prejudicis”, explica.
Per a la majoria de nens de la Wende (gir), com es coneix el procés de transició que va portar a la reunificació de les dues Alemanyes, el que defineix la seva experiència és el silenci. Johannes Nichelmann, nascut a Berlín Oriental el 1989, en el seu llibre Nachwendekinder. Die DDR, unsere Eltern und das große Schweigen (Fills després del canvi. La RDA, els nostres pares i el gran silenci), recopila les vivències de coetanis marcats per la nostàlgia dels seus progenitors, que van idealitzar la vida a l’est i preferien callar en lloc d’explicar als seus fills les seves pròpies contradiccions. Pel periodista, només el diàleg pot ajudar a la societat post-oriental a processar el llegat de la seva història. Una història sempre explicada a través dels ulls occidentals.
Per això, amb la iniciativa Nosaltres som l’est, volen que siguin els propis alemanys de l’est els que expliquin la seva història. El web reuneix 200 biografies explicades en primera persona pels seus protagonistes. L’objectiu és seguir recopilant històries. Els fills de la reunificació prenen així la paraula. “La meva gran esperança és que d’aquí a 30 anys no distingirem les dues Alemanyes”, confessa Stein.
