El procés independentista pren una deriva autoritària i dretana que, a més de comportar la constant ruptura amb l’Estat espanyol, provoca la fallida dels principis constitucionals de “justícia” i “igualtat” que presideixen la democràcia espanyola. I, més encara, obstaculitza greument l’imperatiu constitucional que la igualtat sigui “real i efectiva” per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i Espanya. És evident, si s’analitza la manca de polítiques socials dels governs catalans des de 2012, any en què s’emprèn, gairebé com a únic objectiu, el desenvolupament del Procés i la dedicació massiva de fons públics a l’objectiu prioritari i gairebé exclusiu de la independència.
Però, a més, és molt preocupant que el fonament ideològic del sobiranisme estigui dominat per les teories autoritàries sobre la construcció i desenvolupament d’un Estat. Anàlis que seria perfectament aplicable a la Llei 20/2017, aprovada pel Parlament en aquella antidemocràtica sessió del 7 de setembre de 2017. En ella, s’anul·la el principi democràtic de divisió de poders, es redueix dràsticament la independència judicial i es concedeix l’amnistia (prohibida constitucionalment) als que hagin estat condemnats per la causa d’una Catalunya independent. Un veritable atac a la democràcia ara vigent en la perspectiva d’una suposada República autoritària, de trets feixistes.
Però, en tot aquest procés concorren circumstàncies polítiques i socials que, a parer meu, no han estat degudament destacades. D’acord amb la Carta de Nacions Unides i la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, l’execució del Procés independentista està, en el seu conjunt, en flagrant contradicció amb els drets i fins d’una societat democràtica. Entre altres raons, perquè de les Lleis llavors aprovades (ja anul·lades) i de les declaracions dels seus dirigents no es desprèn en absolut “promoure el progrés social i elevar el nivell de vida dins d’un concepte més ampli de la llibertat”. Més aviat el contrari, ja que en l’exercici dels drets humans a Catalunya es fan “distincions” per raó de l’opinió política i es produeixen “ingerències arbitràries” a la vida privada, la família i el domicili dels que dissenteixen o s’oposen a la ideologia, minoritària, independentista.
Ja ho va dir el candidat de PSC, Salvador Illa: “No hi ha res pitjor que sentir-te exiliat en el teu propi país”. El que és públic i notori des de determinades actuacions públiques i mitjans de comunicació que, obertament, marginen o ofenen als que, en l’exercici del “dret a la llibertat de pensament” no comparteixen aquesta ideologia. La conseqüència pràctica és que una part molt important de la societat catalana no viu en el marc “del benestar general (propi) d’una societat democràtica”. És molt greu i directament atribuïble i reprotxable als governs catalans, des de Puigdemont fins ara.
Però la gravetat de la situació va molt més lluny. Els actuals governants i els pròfugs de la Justícia, en la mesura que donen suport de l’actual Govern, haurien de conèixer i ser conscients que aquests governs, a més de les violacions de drets ja esmentades, estan actuant amb “una violació greu i persistent” dels valors de la UE proclamats en l’Art. 2 del Tractat de la UE. Com són, la “dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de dret, i el respecte dels drets humans”. Valors comuns a una societat caracteritzada per “el pluralisme, la prohibició de discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones”.
Per contra, aquests governants, tan europeistes com es proclamen, vulneren, diàriament, sense més conseqüències, els Principis i Drets que hem citat. Entre d’altres, la lliure circulació dels ciutadans, a causa, des de fa mesos, dels talls de l’avinguda Meridiana, davant l’absoluta passivitat de les autoritats. Talls que infringeixen obertament la Llei reguladora del dret de reunió de 1983 i sancionables, almenys, per l’autoritat administrativa competent.
D’altra banda, és inadmissible que partits que es defineixen d’esquerra, davant la crisi colossal que pateixen les persones i famílies de les classes mitjanes i baixes, anteposin la seva aliança amb els partits responsables d’aquesta crisi, a la creació d’una nova identitat catalana, que ha de tenir el seu eix en les classes populars i que es fonamenta en la solidaritat amb els pobles d’Espanya, que pateixen la mateixa crisi que les treballadores i treballadors catalans.
Crec que és un bon moment per rememorar quan dirigents del PSUC van formular un altre catalanisme que era l’antítesi de l’actual nacionalisme de dretes. Ens referim al catalanisme popular tan ben definit per Antonio Gutiérrez Díaz el 1980. Sí, fa molt de temps, però molt més coherent amb una política d’esquerres. Deia així: “La Catalunya d’avui és la Catalunya de tots i no deixarem que ens la prenguin aquells que amb nacionalismes extrems i provocadors volen utilitzar la bandera catalana per amagar els seus interessos de classe. (…) No hem de caure en el parany de deixar-la en mans d’aquells que la volen per dissimular que les tenen brutes. (…) I enfront del catalanisme instrumental de la dreta oposarem un catalanisme popular de progrés. (…) Davant la retòrica gesticulant i buida de la dreta catalana (una dreta estretament lligada amb la dreta espanyola: a qui se li obliden els Pactes de la Majestic?) farem avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que eviti les divisions de la nostra col·lectivitat, que acabi amb les provocacions interessades de l’ultranacionalisme xovinista”.
Quina gran actualitat tenen aquestes paraules! No podem tolerar que el nacionalisme català o espanyol (són molt similars per més que ho intentin ocultar) avanci en franc i gravíssim perjudici de la societat catalana i, en particular, de les classes populars.
Deia Antonio Machado, ja en vigílies del seu exili i mort: “la llengua catalana, on jo crec sentir la muntanya, el camp i el mar, em deixa veure alguna cosa d’aquestes ments il·luminades, d’aquests cors ardents de la nostra Ibèria”.
Carlos Jiménez Villarejo és membre de Federalistes d’Esquerres
No hi ha comentaris
Podria explicar cóm es poden fer canvis importants a aquest país sense forçar el sistema. Podria explicar-lo, a veure si ens aporta alguna llum sobre el tema.
El reine dels borbons és una gran aposta de canvi per l’esquerra, l’herència familiar dels números ú del funcionariat és un exemple digne de defensar des dels drets humans. Tots som iguals!! com deia Antonio Machado.