Entrem a la recta final. A unes hores que s’acabi la COP26, una de les cimeres del clima més importants, l’esborrany de les conclusions finals dista molt de ser esperançador: pocs compromisos vinculants, molt retardisme i molta procrastinació. A més, després de la investigació publicada pel Washington Post, l’esperança es dilueix: hi ha una bretxa considerable entre les emissions que declaren els països i el que realment emeten. Parlaríem d’un desajust global entre 8.500 i 13.300 milions de tones de CO2. Si ni tan sols ens podem refiar de les xifres oficials, què ens queda?
Apareixen els dubtes: estem realment a prop de la fi del finançament a les empreses de combustibles fòssils? Això és la mare dels ous. Però, amb tants interessos i els lobbies treballant de valent, serà complicat. Aràbia Saudita ja ha dit que no vol que l’esborrany inclogui cap menció a les ajudes als combustibles fòssils i la delegació d’aquest sector ha estat la més gran a la cimera. Així i tot, cal mantenir l’esperança.
Un altre cavall de Troia és el del finançament dels països rics als països en vies de desenvolupament perquè puguin fer front a l’emergència climàtica. És un tema de justícia social (i, per descomptat, climàtica). L’Acord de París preveia un finançament de 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020 dels països rics cap als països més vulnerables. Els diners no han arribat i la falta de compromís és evident. Com comenta l’expert en finançament climàtic Joe Thwaites, del World Resources Institute, “el llenguatge general en temes de finançament climàtic és força feble, sense verbs de compromís forts. Es parla de notar, d’encoratjar». És a dir, no hi ha res en ferm. L’esborrany, de moment, no resol les qüestions que van quedar pendents a la COP de Madrid.
Un mercat d’emissions trampós, un pacte contra la desforestació no vinculant i que recorda massa la Declaració de Nova York de 2014, que mai no es va arribar a implementar, el Net Zero (aquesta meta perversa que no pretén canviar el rumb, sinó escombrar baix la catifa)… Aquesta setmana se sabia que 30 països i sis empreses de l’automoció s’han compromès a deixar de vendre vehicles contaminants el 2035. No hi són a l’acord Espanya, França, Alemanya, els Estats Units o la Xina. Quina mena de compromís és aquest?
Moltes són les promeses i poca l’acció real a la COP26
Els i les activistes han estat a peu de carrer, divendres i dissabte (Global Action Day) de la setmana passada. Desenes de milers de persones van omplir els carrers de Glasgow per demanar justícia climàtica. Venien de totes les parts del món. Tot i això, hi ha la sensació que el diàleg entre què passa a les oficines, en aquest cas, a la Blue Zone, on s’estan duent a terme les negociacions entre delegacions, i la ciutadania, és inexistent.
Ahir acabava la People‘s Summit, la contra cimera que ha omplert diferents escenaris de la ciutat escocesa de xerrades, taules rodones, conferències, exposicions i altres activitats tant acadèmiques com culturals. S’han comptabilitzat més de 150 esdeveniments, tots organitzats per la Coalició COP26, que engloba més d’un centenar d’organitzacions i col·lectius ecologistes tant locals com internacionals.
En aquestes trobades s’han explicat a la població els conceptes bàsics i s’han posat llum als informes, pactes i acords que surten de la Blue Zone. És, de lluny, l’acció més radical que es pot fer: explicar a la gent que això és urgent, que no ens poden continuar enganyant, desgranar paraula per paraula tots aquests discursos i acords.
Acaba la COP i la ciutat està cansada. Ahir mateix, en un bus ple que es dirigia a Thornliebank, als afores de la ciutat, un home gran carregava contra la cimera: “Fuck COP26″, deia. Diverses persones li donaven la raó: el bus havia arribat una hora tard i la gent estava amuntegada, intentant arribar a casa.
Al pub Times Square, al centre de la ciutat, fa uns dies, el gerent es queixava: “La gent de la COP surt tard de la Blue Zone i se’n va a l’hotel directament, no ve als bars. Els d’aquí, a més, no estan venint tampoc, perquè hi ha massa gent a la ciutat i s’aclaparen”. Reconeixia haver preparat opcions veganes només per a aquests dies.
Un altre dia, sopant al Dehli Darbar, un restaurant de menjar indi al centre comercial St. Enoch, una cambrera assegurava: “No està venint més gent, però jo arribo cada dia tard a treballar”. La ciutat, a més, està bruta: plena de pancartes, gots de cafè per endur, propaganda, exemplars de l’edició internacional del New York Times tirats a terra. Jo em pregunto quin és l’impacte emocional que tenen els esdeveniments d’aquestes característiques als residents de les ciutats? Em recorda el Mobile World Congres que se celebra cada any a Barcelona. És aleshores, quan els i les barcelonines ens tanquem a casa fins que passi la tempesta. Qui s’enriqueix amb aquestes trobades? La ciutadania, no. Això és segur.
All in all, aquesta cimera és esgotadora per a totes: locals cansats de veure la seva ciutat arrasada de gent amb acreditacions blaves, periodistes que treballen jornades de 14 hores, petits empresaris i empresàries que perden diners (per difícil que sembli), etc. Mentrestant, Boris Johnson, submergit en un escàndol de corrupció, intenta netejar la seva imatge als passadissos blaus de les Nacions Unides.
I last but not least: hi ha contagis de Covid-19. El Govern britànic encara no ha volgut donar xifres, però en una setmana, si la cosa es desmadra, haurà de donar explicacions. Al sistema de registre de resultats d’antígens del Govern britànic es poden registrar tests negatius sense ni tan sols haver-los fet. Haurem de confiar en la gent, però el sistema té llacunes.
Encara a Glasgow, vam quedar esperant l’acord definitiu. Cal ser optimista i pensar que el compromís serà ferm, mentrestant: dubtem.
