Joe Biden fou durant trenta-set anys senador i sovint exercí com a president o líder de la minoria en el comitè de relacions internacionals. Després fou vicepresident sota Barack Obama durant vuit anys. El món s’alegrà quan amb el seu triomf el novembre de 2020, Biden pogué complir la promesa que feu a la conferència de seguretat de Munic de què uns Estats Units multilateralistes i compromesos amb la governança mundial tornarien a l’escena internacional.
Biden va complir diverses promeses electorals en matèria de multilateralisme i política exterior: reincorporar els Estats Units a l’Organització Mundial de la Salut, el tractat de París sobre canvi climàtic i intentar recompondre l’acord per a aturar el programa nuclear d’Iran. Però no retirà les sancions imposades per Occident sobre Rússia el 2014 ni els aranzels que Donald Trump aplicà a la Xina.
Però el primer any de Biden a la Casa Blanca també serà recordat per la retirada humiliant i violenta d’Afganistan. L’opinió pública dels Estats Units ja no segueix la situació a Afganistan. Però l’èxit de la coalició creada per Washington per a fer front a la invasió d’Ucraïna i la falta d’un progrés real en les negociacions entre delegats de Moscou i Kíiv a Istanbul obliguen Biden a mantenir-se escèptic i dur respecte a Putin.
Al novembre segurament perdrà la majoria dels Demòcrates a la Cambra de Representants. Tant Biden com els càrrecs electes del partit Demòcrata són partidaris de seguir la pressió militar i econòmica sobre Rússia. Veuen l’anunci de Moscou de reducció d’hostilitats entorn de Kíiv com una mentida per a guanyar temps i reposicionar les seves forces per a continuar atacant al sud i des del Donbass. Va costar molta paciència i perseverança al govern de Biden construir la coalició occidental abans i després de la invasió. Putin utilitza la tàctica de dividir per a intentar vèncer des que es convertí en president de Rússia l’any 2000.
Ucraïna criticà que les sancions pactades entre els Estats Units i els seus aliats no s’imposessin abans de la invasió. Però després del fracàs de l’operació militar iniciada per Rússia, la decisió ha demostrat ser molt intel·ligent. Biden i els seus ministres hagueren tingut molta dificultat en acordar sancions comunes dels aliats occidentals si s’hagués volgut aplicar-les abans de l’agressió. En canvi, després de la brutalitat mostrada per les forces armades russes, pactar les diverses rondes de sancions amb els aliats ha estat més fàcil. Els Estats Units han tingut l’autoritat moral que atorga haver exigit negociació i intentat amb bona fe durant setmanes tractar temes de seguretat a Europa oriental amb Putin. A més, els serveis d’intel·ligència dels aliats han advertit amb gran precisió sobre la invasió i com es produiria. Putin potser haguera recorregut a escenificacions artificials de suposades criminalitats d’Ucraïna i obtingut suport militar de més mercenari sense les advertències d’Occident.
Occident, reforçat pel consens
Els Estats Units han aconseguit formar una coalició occidental reforçada, amb la Unió Europea, Regne Unit, Canadà, Japó, Corea del Sud, Austràlia i Taiwan. El PIB conjunt de totes aquestes potències és de 54 bilions de dòlars. Triplica el del binomi Xina – Rússia, que és de 18,4 bilions quan se sumen els 16,8 bilions de la Xina amb els 1,6 bilions de Rússia.
Aquesta coalició és comparable en la vessant econòmica a la que va forjar l’administració de George Bush el 1990 després de la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein. Varen obtenir diverses resolucions favorables (ultimàtum a Hussein, sancions econòmiques, autorització atac…) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides a les quals no s’oposaren Rússia i la Xina. Bush i el seu ministre d’Afers Estrangers, James Baker, van organitzar la coalició més gran des de la Segona Guerra Mundial, amb forces armades de 39 països. Fou finançada en gran part per Aràbia Saudita, Alemanya i el Japó. Tan bon punt fou expulsat Iraq de Kuwait, George Bush va declarar missió acomplerta, i no caigué en la temptació de voler envair i alliberar Iraq.
En les pròximes setmanes, els líders polítics i militars occidentals hauran de prendre difícils decisions. La coalició no accepta que es tracti d’una retirada parcial. Àdhuc Moscou parla de reposicionament, que probablement és per a lluitar al front oriental i especialment meridional, on ha fracassat en l’intent de crear un corredor entre el Donbass i Crimea.
Tot i comptar amb 255.000 d’efectius, les forces armades ucraïneses només han rebut armes defensives (míssils antitancs Javelin i antiaeris Stinger) dels Estats Units i altres membres de l’OTAN com Polònia, les repúbliques bàltiques i àdhuc neutrals com Finlàndia. Ucraïna compta amb una aviació de poc més de vint caces i no té els avançats tancs, míssils, artilleria i blindats de l’exèrcit rus. L’OTAN reiteradament s’han negat a entregar avions o tancs malgrat les dramàtiques peticions del president ucraïnès, Volodímir Zelenski.
L’OTAN i la Unió Europea han mostrat una unitat, disciplina i contenció exemplar front a una invasió de més de quatre setmanes que ha matat com a mínim a més de mil civils ucraïnesos. Els bombardejos indiscriminats de Putin han deixat totalment en runes les ciutats de Mariupol, Khàrkiv i Černihiv. En moltes ciutats han causat destrucció massiva de blocs d’habitatges, altres edificis civils i àdhuc escoles i hospitals. Ha passat a Kíiv, Dnipro, Mykolajiv i Jerson. Putin intentarà dividir la coalició occidental com ha fet durant els vint-i-dos anys que presideix de manera dictatorial Rússia. Busca potser maximitzar el nombre de refugiats ucraïnesos a Europa.
Putin ha recorregut a una tàctica que l’URSS utilitzà contra la revolució democràtica a Hongria el 1956, la Primavera de Praga a Txecoslovàquia el 1968 i Afganistan durant vuit anys d’incapacitat de sotmetre el país. Bombardejar amb artilleria de manera indiscriminada. Malgrat que la població russa creu estar tenint èxit, a mitjà termini serà impossible que no sàpiga la veritat. Es calcula que han mort entre 3.000 i 16.000 soldats russos.
Posicions negociadores d’Occident
És raonable que Rússia mantingui Crimea, territori que Nikita Khruschev entregà a Ucraïna el 1954 i on la població prefereix pertànyer a Rússia. També es pot acceptar que les repúbliques de Lugansk i Donetsk declarades independents per la Duma i Putin mantinguin els estatus de iure, tot i que només per part de Moscou. Són dues províncies on la majoria de la població prefereix pertànyer a Rússia.
Ucraïna s’oposarà a aquesta concessió perquè caldria organitzar un referèndum que no permetrà Putin. A més, la població dels oblats de Lugansk i Donetsk supera els sis milions. Putin podria voler aquest referèndum amb l’esperança de guanyar-lo, però Zelenski ha promès un referèndum sobre l’acord negociat. Dos referèndums al mateix país de manera paral·lela seria un experiment històric. Aquesta concessió també presentaria altres problemes. Hi ha quasi quatre milions d’ucraïnesos exiliats, majoritàriament a la UE. Uns altres sis milions estan refugiats dintre del seu país. Poden i volen tornar relativament de pressa si Rússia realment es retira. Però la reconstrucció de les ciutats on han de viure i la infraestructura civil d’Ucraïna qui la finançarà?
Els falcons volen entregar armes ofensives als ucraïnesos i que passin a l’atac. Argumenten que només una desfeta total russa evitarà que Putin torni a emprendre aventures militars. Afegeixen que Occident no pot actuar sempre a la defensiva davant Putin. Certament, els ucraïnesos volen combatre fins a expulsar tots els russos. Les divises del banc central rus confiscades per Occident i les fortunes i possessions dels oligarques finançarien la reconstrucció.
Però Volodímir Zelenski podria convocar un referèndum en el qual es plantegés una altra opció. Continuar comptant amb el tercer èxit d’Europa, però ser neutrals i no pertànyer a l’OTAN fins al 2026. Aquesta suspensió fins a 2026 seria una jugada intel·ligent. Un Putin desprestigiat tindria només dos anys per a adoptar reformes polítiques i atorgar llibertats que li donguèssin una possibilitat de guanyar el 2024 un nou mandat. A 69 anys encara té bona salut. També és dubtós que el dictador turc Racip Erdogan aprovés l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN, que ha de ser per unanimitat dels seus 30 membres. A més, Ucraïna és el país més gran d’Europa, en territori, amb una població de 44 milions, quasi una tercera part de la de Rússia. Els llaços històrics, lingüístics i familiars entre els russos i ucraïnesos són profunds.
Però si Zelenski i els ucraïnesos accepten un retorn a una situació només semblant al statu quo abans del febrer es mantindrà la tensió amb Rússia. El Banc Mundial, la UE i els bancs de desenvolupament regionals poden finançar la reconstrucció en un ambient de més tranquil·litat que el final d’una guerra sense un tractat sòlid. Cal un desenllaç com el de 1990 a Kuwait. Altrament, no només Ucraïna sinó els països de la UE i l’OTAN a Europa oriental continuaran tement la interferència de Moscou. Biden i futurs presidents dels EUA haurien de mantenir més tropes i material bèl·lic a Europa.
Canvis de paradigme
S’han produït alguns canvis de paradigmes a Occident arran de les sancions imposades sobre empreses russes, prohibició d’exportació de molts productes i expulsió dels bancs russos del sistema SWIFT. Ni el sector públic ni el privat rus pot finançar-se als mercats de capitals occidentals. Un ruble val menys que un centau de dòlar. El primer és doncs l’aïllament comercial, d’inversions i financer de Rússia.
Quasi cinquanta multinacionals europees s’han retirat completament de Rússia. Almenys 500 empreses multinacionals o bé han sortit de Rússia o han suspès parcialment inversions, vendes o subministraments. En les relacions internacionals els tractats humiliants generen conflictes futurs, com passà amb el Tractat de Versalles al final de la Primera Guerra Mundial. En canvi, quan les potències democràtiques mostren duresa, però també realisme i idealisme aconsegueixen transformacions profundes. Així passà amb el miracle econòmic alemany després de 1945 i amb el Japó i la seva Constitució del 1947 que negocià MacArthur després de treballar amb l’emperador Hirohito. També a Europa oriental després de les revolucions populars de 1989 que acabaren amb les dictadures comunistes.
El segon canvi de paradigma és l’aposta irreversible de la Comissió Europea i d’Alemanya de reduir la dependència del gas natural rus. A més d’augmentar les importacions de gas de Noruega, Qatar, els Emirats Àrabs Units i Austràlia, EUA fins a finals d’aquest any s’ha compromès a proporcionar 15.000 milions de metres cúbics de gas natural liquat (GNL) addicionals. EUA ja és el primer exportador de GNL a la UE. Tanmateix, Rússia aporta anualment 155.000 milions de metres cúbics. Però a Putin l’interessa més si vol guanyar unes eleccions mínimament justes el 2024 millors relacions amb Europa que ser rescatat per la Xina doncs només hi ha un gasoducte rus a Sibèria.
El dilema de la Xina
La Xina tampoc pot reorientar els seus fluxos de comerç immediatament per a salvar a Putin. Les exportacions de la Xina a Rússia el 2021 foren de 68.000 milions de dòlars. Les que Pequín destinà a la UE foren de 477.000 milions i a EUA de 3,3 bilions. Xi Jinping té només 68 anys i vol mantenir els seus tres càrrecs en el congrés del Partit comunista de la segona meitat de l’any: president de la república popular de la Xina, secretari general del partit Comunista i president de la Comissió Central Militar, el cap de les forces armades xineses. La previsible derrota russa a Ucraïna crea un tercer canvi de paradigma. Rússia mai més considerarà utilitzar les seves armes nuclears o de destrucció massiva a menys que pateixi una amenaça existencial.
Putin ha de pensar més en l’economia russa i oblidar la seva esfondrada ambició de reconstruir un espai postsoviètic. Però Occident no ha de ser triomfalista. Encara compta amb Kaliningrad, Bielorússia, Transnístria a Moldava, Crimea, Abkhàzia i Ossètia meridional a Geòrgia i dictadors prorrussos a les cinc exrepúbliques soviètiques Àsia central. Xi Jinping necessita les inversions, comerç i tecnologia d’Occident. Taiwan fabrica el 60% dels semiconductors mundials mentre que la Xina només produeix el 6%. Xina importa el 90% dels semiconductors que empra per a fabricar l’electrònica de vehicles, mòbils i béns electrònics de consum i tecnologies punta. Putin i Xi Jinping també han d’acceptar que només el 2% de les reserves mundials són en iuans.
El sistema comercial i financer internacional continuarà dominat pel dòlar, euro, yen, lliura esterlina i franc suís. Després de Covid-19, Xina i Rússia només compten amb una dictadura fidel (Iran, al lloc 17) entre les primeres vint economies del món. Aràbia Saudita s’inclinarà sempre per Occident, i una Turquia que serà decisiva per a les negociacions per poc supera a Taiwan en la plaça número 21. Les decisions de les setmanes vinents determinaran la geopolítica de les pròximes dècades.
