El català, una llengua tant parlada com el txec o el suec

S’havien reunit poc més de dues hores i els ministre d’Afers Exteriors i Cooperació d’Espanya sortia satisfet. A la reunió ordinària del Consell d’Afers Generals de la UE de dimarts 19 de setembre de 2023, el ministre José Manuel Albares informava a tothom que “el número de parlants del català supera alguns idiomes, ja oficials, de la Unió Europea. Concretament, és parlat per més de 10 milions de persones, fet que suposa estar entre els 15 primers idiomes de la Unió en número de parlants”. Cap estat membre va vetar la proposta. Alguns van demanar més temps per analitzar el desenvolupament i implantació, però sobretot començar el camí vers l’oficialitat del català.

Cal mirar la diferència entre llengua minoritària i llengua minoritzada. Tot i que van de la mà, la diferència rau en la demografia. En la primera definició, hi entraria el basc. Segons l’estudi “Linguistic and cultural diversity – Minority and minoritised languages as part of European linguistic and cultural diversity” de la Universitat de Bolzano, publicat al centre d’estudis del Parlament Europeu, una llengua minoritària és la d’un “grup de ciutadans d’un Estat, que constitueix una minoria numèrica i en una posició no dominant en aquest Estat, dotats de característiques ètniques, religioses o lingüístiques diferents de les de la majoria de la població, amb un sentit de solidaritat entre ells, i motivada, encara que sigui implícitament, per una voluntat col·lectiva de supervivència”.

Aquí hi podríem incloure el català, també, a no ser que hi incloguem la seva força demogràfica i la seva “característica definitòria d’existència d’un desequilibri de poder social” entre aquesta llengua i l’idioma dominant a Espanya, França, o Itàlia. En resum, una llengua minoritzada és menys parlada que la dominant, és prou forta com per mantenir un nombre prou suficient de persones per a mantenir-la però prou dèbil com per estar en igualtat de condicions amb la dominant. Alguns diran que el català és tant una llengua minoritària com minoritzada. Altres, que és més minoritzada que no pas minoritària. La realitat és que no és oficial a la Unió Europea i això s’ha de resoldre.

El dimarts 24 d’octubre 2023, en principi, el Consell d’Afers Generals de la UE es tornarà a reunir. Encara cal saber si hi haurà el punt a l’ordre del dia d’incloure el català com a vint-i-cinquena llengua oficial de la Unió, mitjançant la reforma del Reglament 1/1958.

El President Puigdemont va recordar el mateix dimarts 19 de setembre que Junts no afluixa en la seva demanda: “No volem esperar massa, perquè ja hem esperat prou”. Una demanda de la què se’n beneficiarien tots els parlants de català: des d’una persona nascuda a València, a una persona que el vol aprendre per la curiositat que sent quan escolta la musicalitat d’aquesta llengua, o a una persona que l’ha d’aprendre per necessitat familiar i/o professional.

Sembla que Espanya està fent d’estat membre representant de Catalunya, o millor dit, de la llengua catalana. Una cosa que hagués hagut de fer des de 1986 (any de l’accés d’aquest país, i de Portugal, a la comunitat europea), però que per dogmes castellano-cèntrics no ha volgut fer mai. I es nota que, encara ara, i sempre serà així, li costa.

La inclusió del català és tant necessària per la supervivència d’aquest idioma com absolutament normal per una llengua parlada tant com el suec, o el txec. O el portuguès a Europa. Un estat europeu la té com a idioma oficial (Andorra), i per tant oficial a l’ONU. I altres tres estats membres tenen comunitats catalano-parlants. És natural que sigui Espanya, l’estat membre amb el 95% d’aquests parlants, qui l’hagi de defensar. La ministra francesa va dir: “Ajudarem a Espanya a acomodar aquesta demanda”.

I aquesta demanda no només és política, en el sentit que és en mans de persones que treballen en les administracions públiques, o són polítics professionals, o diputats, o regidors. És una llengua tant parlada, i tant estimada, que pot gaudir de la defensa d’organitzacions sense ànim de lucre com la Plataforma per la Llengua. És potser aquesta, i no pas la Generalitat o cap altre partit, qui ha estat liderant la insistència, amb una campanya de relacions públiques professionalitzada (la Say Yes) que ha trucat a totes les portes de totes les ambaixades dels altres vint-i-sis estats membres.

Per una banda, això ens diu molt de com som, els catalans: tendim a auto-organitzar-nos en associacions sense ànim de lucre, amb objectius molt definits, perquè ens agrada defugir de les institucions públiques establertes: la Generalitat ha anat de remolc de l’embranzida sostinguda per la Plataforma per la Llengua i les negociacions entre PSOE–Sumar i Junts. I en aquest cas, Generalitat és sinònim d’ERC que, cal recordar, governa amb gran debilitat parlamentària a Catalunya. Aquesta debilitat té efectes perversos, i potser fins i tot no pas desitjats, com ara la debilitat en liderar una demanda nacional de primera magnitud en defensa de la llengua pròpia.

Junts només ha de seguir el sistema de les famoses quatre P del Barça de Xavi: ha de mantenir la seva posició; no ha d’afluixar en la pressió; ha de tenir la possessió del relat (que la té des del 17 d’agost, almenys a Catalunya); i ha de saber tenir prou percepció del moment com per comprendre quan treure vapor i quan no. El vídeo del President Puigdemont, valorant el resultat de la reunió d’Albares amb els seus col·legues ministres, n’és una bona prova.

Cal remarcar el què van comentar alguns dels ministres abans d’entrar a la reunió del Consell d’Afers Generals de dimarts 19 de setembre. La ministra croata va seguir el guió: el seu país està d’acord amb la diversitat multilingüe de la Unió però cal mirar la caixa dels diners. El croata el parlen aproximadament 7 milions de persones. I és l’última llengua que va entrar al Reglament 1/1958, al 2013, amb una reforma conseqüent del pressupost de la Unió.

Seguim amb la roda dels ministres d’aquell dia. La ministra sueca es va mostrar seriosa, mantenint el guió. “Escoltarem la proposta de la presidència del Consell (Espanya), però ens calen respostes sobre la despesa financera que comportarà”. El mateix va dir el ministre finès, en català, incòmode com els altres col·legues. Com dir que no a una llengua més parlada que el finès (5 milions) o tant com el suec (10 milions)? Finalment, el ministre irlandès va mantenir el guió “dels costos”, però va recordar que el seu estat membre va demanar incloure el gaèlic com a llengua oficial i que, per tant, Irlanda pot ser considerada un precedent perquè Espanya demani incorporar el català.

“El català, d’acord. Oblida-te’n de les altres dues”, devia ser el sentiment general dels ministres, aquell dimarts. Per això no van vetar la proposta, sinó que van demanar a Espanya que la rebaixés i se centrés en la llengua “regional” parlada tant o més que una desena de llengües ja oficials. I incorporo dues P més: amb una mica de pressa, i sense pausa, abans de la fi de 2023, l’assoliment d’aquesta inclusió seria el gran llegat, històric, de la presidència espanyola del Consell 2023. Al cap i a la fi, el que estem intentant assolir és ampliar la presència del català: avui només és present al Comitè de les Regions. En els propers mesos, ha de ser present en totes les altres institucions europees a través del Reglament 1/1958.

Dit això, cal tenir en compte com funcionen les llengües oficials a la UE. N’hi ha tres que són institucionals, o de treball: anglès, francès, i alemany. Totes, absolutament totes, les lleis, comunicacions, recomanacions, notificacions, i altres tipus de documents, es produeixen en anglès, i després es tradueixen directament a francès i alemany.

I, després, en les altres 24 llengües. Però compte! A la Unió hi ha de facto una jerarquia lingüística que prové, naturalment, de la força de cadascuna d’aquestes llengües: no és pas el mateix el castellà (48 milions a Europa) o l’italià (60 milions) que el maltès, o els tres idiomes bàltics. Aquesta jerarquia es veu en la pràctica: en la interpretació. De jure, són totes iguals gràcies al ja famós Reglament 1/1958, però la realitat jurídica s’adapta a la realitat del carrer.

En la interpretació hi ha llengües actives o passives. En les primeres, el parlant català podria parlar català i rebre interpretació en català quan un parlant neerlandès parla. En aquest règim actiu, hi ha cabina d’interpretació de la llengua. Al Parlament Europeu se’n poden veure moltes, de cabines, en totes les aules de comissió parlamentària, i al plenari: EN (anglès), FR (francès), ES (castellà), EL (grec), NL (neerlandès). El català seria CA.

És justament això, que es demana, per al català: règim actiu. Traducció i interpretació completa. Com el txec o el suec, que tenen règim actiu en quasi tot. Només passen a l’altre règim, el passiu, per exemple quan en una comissió parlamentària no hi ha eurodiputats txecs. En aquest cas, per tant, no cal interpretació des de i cap al txec. Això passa, també, amb totes les llengües oficials, menys amb les tres institucionals, o l’anglès.

Segons una infografia de la Comissió Europea, al 2022 es van gastar uns 355 milions d’euros en concepte de traducció i interpretació, incloent-hi organització d’esdeveniments, formació, subcontractació… A la Direcció General de Traducció (DGT) de la Comissió Europea hi ha set direccions: tres d’elles posseeixen set unitats cadascuna, una unitat per llengua. Una quarta està dedicada només per les tres llengües de treball (anglès, francès, alemany). Les persones que treballen en la DGT són o bé funcionaris o bé treballadors contractats. Molts són lingüistes legals (lawyer-linguists). A més, com amb molts altres serveis de la Comissió, i degut a l’allau ingent de textos que cal traduir en totes les llengües oficials, la DGT subcontracta serveis de traducció. Ara mateix, hi ha el contracte TRAD 23. Se’n fa un cada any. Tots els traductors fan servir un programari anomenat eTranslation, i després fan una edició o revisió humana posterior. En total, a la DG Translation hi treballen unes 2014 persones i és una direcció general que depèn administrativament del comissari Johannes Hahn, austríac, que gestiona també les DG d’administració pública (DG HR) i pressupost (DG Budget).

El català és una llengua llatina propera al francès, a l’italià, al castellà, portuguès, i romanès. Seria la sisena llengua llatina oficial de la Unió. Els intèrprets i traductors que s’especialitzen en algunes d’elles ho tenen molt fàcil per abraçar totes les altres, ja que normalment també s’interessen per la seva llengua mare, el llatí. Per això també és més fàcil incloure el català: no només perquè el parlen 10 milions de persones, sinó que, gràcies a això, hi ha prou recursos humans de professionals preparats en traducció i interpretació que poden fer-la servir sense problemes, incorporant-la en el seu ventall d’idiomes d’ús. Només cal voluntat política.

La inclusió de noves llengües oficials va ser esmentada també per la Presidenta Ursula von der Leyen el dimecres 12 de setembre de 2023, quan va fer el seu discurs anual sobre l’estat de la Unió al plenari del Parlament Europeu. Va parlar de la inclusió de nou estats membres a la UE en aquests propers deu anys: Macedònia del Nord, Montenegro, Sèrbia, Bòsnia–Hercegovina, Ucraïna, i Moldàvia. El primer país d’aquesta llista té un idioma molt semblant al búlgar. El segon, el tercer, i el quart parlen el mateix que Croàcia, però l’escriuen amb diferents alfabets, depenent del país i de la religió cristiana que professen (ciríl·lic pels països cristians ortodoxos com Sèrbia, i llatí pels països cristians catòlics com Croàcia). L’ucraïnès ja s’ha “incorporat” en algunes traduccions i interpretacions per a fer soft power euròcrata cap a Ucraïna, que ara pateix la invasió salvatge de Rússia. I a Moldàvia parlen una llengua que ja és oficial: el romanès.

Amb això volem remarcar que la inclusió de noves llengües oficials és un tema que toca, alhora, les pressions geopolítiques a les que està abocada, per geografia, la Unió. Si entren llengües com el montenegrí o el nordmacedoni, que són variants del serbocroata i del búlgar respectivament, aleshores per què no hi pot ser el català? Si l’ucraïnès ja es fa servir de facto en algunes traduccions i interpretacions, per motius justificadament geopolítics, aleshores què ha de fer la comunitat catalano-parlant? Demanar tenir un estat membre propi que tingui el català oficial? Això és el que Espanya, per fi, sembla que estigui fent per necessitat aritmètica dins del parlament espanyol, no pas per convicció (si hagués tingut convicció, ara no estaríem fent aquest article, i no existiria aquesta demanda).

Ara toca que el català sigui la 25ª llengua oficial de la Unió. No és una llengua minoritària com el basc o el gallec, que algunes escoles filològiques consideren el mateix que el portuguès (i que, per tant, ja seria oficial de facto a la UE, si fem cas d’aquestes escoles). La convicció espanyola que el català és una llengua petita davant del mamut lingüístic espanyol (els famosos 400 milions d’hispanoparlants escampats per tot el planeta, la gran majoria al continent americà) prové de la jerarquització madrilenya de la seva idea d’Espanya: primer, el castellà; després, les altres. Primer, Espanya; després, la perifèria. Llunyana i de vegades incomprensible per a la cosmovisió madrilenya, on el centre de la península és la península mateixa, la perifèria de la península és justament la que dona les altres llengües oficials de l’estat membre Espanya. I, desgraciadament, aquesta cosmovisió madrilenya és la que ha permeabilitat en la visió de moltíssima altra gent a Europa i el món: el català el parla poca gent, per tant no cal que sigui oficial a la UE.

Vés per on, el català juga en la mateixa lliga que el txec o el suec. O el portuguès a Europa. L’anomalia és que no sigui oficial. La normalitat no s’ha assolit, encara. Per això és una petició que catalans de diferents generacions han demanat, i segueixen demanant, i que queda tipificada en el paràgraf 3 de l’Article 6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Això no va quedar malmès amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Si Espanya es vanta que l’Estatut complementa i desenvolupa la Constitució a Catalunya, aleshores l’Estat espanyol ha de fer d’estat membre dels catalans a la Unió. Incorporar el català al corpus lingüístic de la UE és respectar la llei.

Com a italià, i casat amb una neerlandesa, m’he vist en aquesta situació: veure com la dona neerlandesa que parla català, i mare italiana que també el parla, s’adonen que assolir l’oficialitat d’una llengua que parlen amb altres 10 milions de persones és assolir un dret fonamental per elles. La nostra llengua va més enllà del territori on es parla.

Les pors dels estats membres a acceptar el català es dissipa fàcilment amb explicar-los la realitat demogràfica (els 10 milions, 4 estats europeus, 3 d’ells membres de la UE) i política contextual (si no hi ha oficialitat del català, eleccions al desembre 2023 o gener 2024 a Espanya, i paràlisi parlamentària contínua a la frontera sud-oest de la Unió), a més del fet que Espanya es responsabilitzaria de la despesa de la inclusió del català a curt termini. Aquests motius van de la mà. D’aquí que la ministra francesa parlés “d’acomodament”. Però hem de comprendre les seves pors també pel que fa les altres llengües regionals, vertaderament minoritàries. No volen que el català sigui la porta per altres. Volen mantenir la jerarquia lingüística de la Unió, que prové del seu fonament: els estats membres. Aquests són, avui, tant el fonament de la Unió, com el fre per a que aquesta avanci en democràcia, estat de Dret, respecte vertader a la diversitat i, al cap i a la fi, coratge.