Apokalypsis -en grec- significa un desvetllament. Una veritat que sorgeix com una revelació per a aquell que sap escoltar-la. La història de l’apocalipsi és, sens dubte, una de les més antigues que expliquen els humans. En les tradicions ancestrals religioses més enllà del cristianisme -incloent-hi el judaisme, l’islam i el budisme- aquest relat comú sorgeix en moments de crisis socials i polítiques, quan la gent intenta processar esdeveniments impactants.
El seu èxit radica en el fet que uneix enigma, por i destrucció, ingredients claus per atraure la mirada de molts que se senten desorientats i en perill pel trencament imminent del seu status quo. D’allà, que es recorri a aquesta narrativa en política com a arma de manipulació massiva. La manera d’utilitzar-la implica dos passos.
El primer consisteix a difondre la desgràcia que ha de venir utilitzant algunes tècniques de l’storytelling. Es comença per proposar dades descontextualitzades per establir causalitats inexistents. Es diu, per exemple, que l’existència de grups separatistes minoritaris (en termes absoluts) -amb les seves iniciatives ciutadanes o partidistes- causarà el trencament d’una unitat més gran, que els engloba. Sabent, a més, que la història és tossuda a desmentir aquest supòsit. El que és una simple correlació (hi ha allò Un i allò múltiple) s’explica en termes causals. És sabut que el gall canta quan surt el sol, però ningú creu de debò que el sol surti perquè canta el gall. Un cop fixada la fal·làcia, a continuació es proposen solucions simples a problemes complexos, ignorant les causes estructurals i destacant només allò que crida l’atenció, moltes vegades superficial. Les declaracions d’un personatge polític esdevenen auguris d’un desastre escamotejant així el greu problema que continua latent (desigualtat social, privilegis mantinguts, abusos encoberts, corrupció). Matar el missatger evitaria les conseqüències del missatge. I, de passada, escoltar el que diu el malestar simptomàtic. És una manera contemporània de no voler saber i substituir la pregunta per la resposta d’aquí mano jo.
Un cop dibuixat -i fotocopiat fins a la sacietat- l’escenari apocalíptic, el segon pas és proposar La solució, en majúscula perquè només n’hi ha Una (the one best way), gran (universal) i, segons sembla, lliure. Aquí és on es destaca la figura del salvador que torna, com Jesús, per salvar els creients del període de tribulació que anuncia l’apocalipsi. La història recent està plena de polítics salvadors, com Trump, Putin, Orban, Bolsonaro, Milei o -més locals- Aznar, Abascal o Ayuso. Tothom ha tintat l’horitzó de negre perquè reconeguem bé la seva aura quan arribin. El salvador és un elegit que no concep no ser i per això ha de remoure qualsevol obstacle, caigui qui caigui. Se sent concernit per una missió i -ungit i urgit per ell mateix- s’anuncia amb paràboles i indicacions per als seus seguidors, com a ensenyament moral (“qui pugui que faci…”). Es veu a si mateix com a fill d’una ètica de conviccions fortes, allunyat de l’oportunisme. Fet que no li impedeix les seves pròpies oportunitats de gaudi.
Freud i Lacan assenyalarien aquí el triomf de la religió, que retorna als seus orígens hermenèutics. Ells ens conviden a una altra lectura de la realitat: pensar-la com a qüestions que necessiten un abordatge (socials, territorials, culturals) i no com a problemes a solucionar falsament, d’una vegada per totes. Això requereix una pragmàtica de l’acció col·lectiva i no tant un salvador. Procedent del grec, pragmàtica es refereix a l’eficàcia i la perícia en la negociació d’un assumpte. Per això, cal construir consensos i tenir coratge per gestionar la complexitat i les diferències.
Catalunya Plural, 2024 
