L’auge de l’”anarcocunyadisme”

Amb el record encara fresc dels àpats nadalencs, em disposo a introduir un concepte que no sé si serà molt fructífer, però que sens dubte ressonarà molt i moltíssim en bona part dels qui llegeixen aquestes línies: parlem de l’anarcocunyadisme.

Sí, en els darrers anys i, especialment, en les dates més recents, qui més, qui menys ha sentit a parlar de ‘llibertarisme’, de ‘liberalisme llibertari’ o ‘d’anarcocapitalisme’. Tot i que aquests són conceptes diferents que, per tant, es refereixen a coses diferents, s’han emprat de manera simplificada en el llenguatge polític traslladat als (i pels) mitjans com a pràcticament sinònims. I, tot i així, tampoc no s’ha traslladat al públic general una definició precisa i acotada sobre allò que evoquen aquests conceptes. Per ser justos, sí, s’ha transmès una noció força genèrica i meridianament clara: una cosa que té a veure amb la llibertat radical de l’individu.

La llibertat és una cosa meravellosa. Com a concepte, fabulós. Qui no apreciaria la llibertat? En principi, ningú no s’oposaria, ni de bon tros, a un concepte com el de ‘llibertat’. Això seria propi de tirans. Però, què és la llibertat? Com la definim? Vet aquí un problema que no és menor: no hi ha un únic concepte de llibertat i, per tant, quan la descrivim, ho fem sobre la base d’un marc teòric determinat. No es pot pretendre donar una aproximació ni tan sols als conceptes de llibertat principals en un article d’aquestes dimensions i característiques, així que vaig per feina.

A grans trets, el concepte de llibertat que opera com a vector general en aquests discursos que es reiteren tant actualment parteixen d’una concepció que l’entén, en termes polítics, com a llibertat negativa. Aquest concepte va ser cèlebrement utilitzat pel filòsof Isaiah Berlin a l’assaig Dos conceptes de llibertat (1958). De manera resumida i per rescatar allò que necessitem aquí, la llibertat negativa fa referència al fet que hom és lliure per fer allò que vulgui sempre que la seva llibertat no interfereixi en les accions lliures (en la llibertat) d’un tercer. És a dir, allò que manaria principalment seria el principi de no-interferència, un principi que de vegades es resumeix d’una manera una mica caricaturesca, si no grotesca, amb l’arxiconeguda frase: la teva llibertat acaba on comença la dels altres. Per descomptat, la llibertat negativa és un concepte que fa referència de manera exclusiva als individus i no és aplicable (almenys no sense certs problemes) a les col·lectivitats, comunitats, etc.

Una cosa que sovint es passa per alt amb aquest concepte és que, encara que assumim com a vàlid i apropiat el principi de no-interferència individualista, no és pas obvi què significa interferir o no en la llibertat d’un tercer. Per exemple, una desigualtat extrema de la riquesa i una forta jerarquització social interfereixen o no en la llibertat de molts individus per projectar els seus objectius? No puc aprofundir ara en aquesta qüestió, tot i que donaria per a molts articles. I per a molts llibres (de fet: n’ha donat i en donarà).

No obstant això, com a esbós, una idea de llibertat que passi per la no-interferència sona molt suggeridora, sobretot si ens evita el suplici d’entrar en els detalls (no sigueu esgarriacries, si us plau: estimeu la llibertat per sobre de totes les coses).

Així, davant la dicotomia de ser o no ser lliure, qui preferiria no ser-ho? Hom hauria de tenir la llibertat de prendre’s unes canyes, independentment de la pandèmia que hi pogués haver. També hauria de poder triar què fer amb els seus diners, sempre. Hauria de poder vendre òrgans del seu cos, o direu que no? És que potser el nostre organisme no ens és propi en la mesura que és una propietat de la qual disposem? És que potser, si tinc capacitat de consentir, no podré fer el que em doni la gana?

Potser algú, a hores d’ara, pot pensar que estic frivolitzant amb una cosa seriosa, amb una cosa que no hauria d’admetre aquests comentaris i ironia. Però, de fet, aquests debats s’han tingut i s’estan tenint i, el que és pitjor, no m’ha calgut caricaturitzar-los per encabir-los en aquest article: ho he fet sense exageració, perquè aquests debats solen plantejar-se de forma dicotòmica, i com una lluita entre la llibertat i la servitud.

Així, els missatges que es refereixen a aquesta forma de llibertat que detallo han fagocitat allò que jo anomeno anarcocunyadisme. L’anarcocunyadisme dona per fet que la llibertat entesa com a no-interferència és bona sempre per se, sense consideracions ni circumstàncies a tenir en compte, i no admet discussió, ni matisos de cap mena.

Així, si el fagocitador d’idees de torn apareix dient que abaixar els impostos és sempre i en totes les circumstàncies una cosa bona per a tothom, es compra la idea (acotació: aquí s’entén que un impost és la privació d’operar amb llibertat pel que fa al capital propi). Per tant, un/a anarcocunyat/da detestarà les paguetes, sentirà repugnància per tot allò públic i venerarà la iniciativa privada, sigui en la modalitat que sigui. Des de l’anarcocunyadisme, la llibertat s’empra com a tema de discussió corrent sobre el qual es repeteixen multitud d’eslògans que rarament es qüestionen; la llibertat esdevé una cosa molt acotada però que, en canvi, sembla molt difícil de poder definir.

I jo em pregunto: no estarem predicant amb la llibertat dels qui volen comprar-ho tot sense restricció? Inclosos a nosaltres mateixos?