Molts ideòlegs de l’esquerra o experts en comunicació política conceben l’Estat de Benestar com una cosa caduca i nostàlgica. El concepte ens evoca al relat d’un pacte keynesià de postguerra, en el qual es van establir, mitjançant acord entre classes socials i davant l’amenaça dels sistemes comunistes existents, unes polítiques de protecció social que garantien benestar i estabilitat a les famílies treballadores. Això seria: la promesa de la plena ocupació, salaris familiars que creixien amb la productivitat, una regulació favorable dels temps del treball, protecció laboral, i transferències per a períodes no laborals com la formació familiar, la malaltia i la vellesa finançats de manera progressiva. Avui, la promesa de l’estat de benestar ens sembla incomplerta, i tractar de recuperar-la il·lús i antiquat.
És comú pensar que l’Estat de Benestar ha sofert danys irreparables, o que almenys no és capaç de fer front als reptes de la nostra època. Des dels anys 80, les velles polítiques que ja havien estat establertes han sigut amenaçades per la decadent capacitat fiscal estatal i de mobilització del moviment obrer, en un context de capitalisme deslocalitzat i financeritzat, sumat al moviment dels partits socialdemòcrates cap al socioliberalisme de tercera via i la profunda institucionalització del neoliberalisme. A més, sembla poc creïble que l’estat pugui fer l’esforç fiscal de cobrir els nous “riscos socials”: oferir salaris suficients i estabilitat material a una força laboral precaritzada, donar als joves l’oportunitat d’entrar en aquest contracte keynesià davant la falta d’oportunitats laborals o decents en habitatges accessibles, o redistribuir les cures per a fer la reproducció social compatible amb el capitalisme.
Si, com diuen alguns sectors de l’esquerra, l’estat de benestar ha mort i amb ell l’esperança d’unes millors condicions de vida, enarborar la seva bandera seria una estratègia de comunicació política abocada al fracàs. A causa de l’imaginari col·lectiu del concepte, aquesta sembla una empresa nostàlgica, incapaç d’elaborar un horitzó polític il·lusionant. Electoralment, la greu caiguda dels partits socialdemòcrates i l’auge d’una extrema dreta fa semblar que l’èxit electoral esdevé de solucions simplistes per a un món creixentment complex i hostil. En paral·lel, les noves esquerres no aconsegueixen triomfar, aparentment per la seva incapacitat d’elaborar un discurs convincent de transformació. En el nostre context, es ve argumentant que el vast desplegament de polítiques socials de l’anterior legislatura (ERTEs, Ingrés Mínim Vital, salari mínim o permisos de cures de 4 mesos per als pares…) ha tingut poca influència sobre la balança electoral a causa de la incapacitat comunicativa del govern.
El meu argument és que perquè una agenda de transformació progressista triomfi, ha de fonamentar-se en polítiques tangibles que es materialitzin gradualment, i això passa necessàriament per l’estat de benestar. En el nostre cas, l’escàs impacte electoral de les polítiques socials de l’anterior legislatura pot ser el resultat de la seva insuficiència: el IMV no arriba a qui ho necessita, la pujada del salari mínim ha estat ràpidament superada per la inflació, i els permisos de quatre mesos no aconsegueixen que sigui possible treballar i cuidar des que un bebè té, almenys, cinc mesos. La solució no està en construccions comunicatives idealistes (no materialistes) en la batalla electoral, sinó en la proposta i implementació de canvis reals. I aquí, les fronteres de l’estat de benestar tenen la possibilitat de conformar un horitzó de transformació il·lusionant i convincent: reduir el temps de treball, socialitzar les cures, globalitzar la fiscalitat, i reprendre el paper regulador de l’estat per a, entre altres coses, possibilitar una transició ecològica justa.
Des dels estudis de l’economia política i la política social s’han elaborat propostes polítiques realistes per a respondre als desafiaments de la nostra època. Si el desenvolupament tecnològic amenaça amb substituir el treball humà en els processos de producció, proposem fer de la necessitat virtut i redistribuir beneficis i ocupació mitjançant la reducció del temps de treball, i així de pas fer compatible el treball assalariat amb la cura i la reproducció social. Per a poder redistribuir beneficis, caldria expandir la capacitat recaptadora al capitalisme financer i globalitzat, que mou una creixent proporció de la riquesa a través de la compravenda de productes financers per a després dipositar-la en paradisos fiscals. Si la crisi climàtica es converteix en la contradicció final del nostre sistema econòmic, caldria regular per a assegurar que la transició ecològica no es cobra la seguretat material de les classes desfavorides. I perquè tot això sigui possible caldria recuperar horitzons de democratització participativa i de coproducció cooperativa en el desplegament dels serveis.
És cert que el deteriorament de les condicions materials degradi la confiança de la població en les institucions, afavorint l’extrema dreta. També ho és que una defensa nostàlgica de l’estat de benestar keynesià no aixequi moltes passions. Si el concepte sona vell, endavant amb la creació o l’ús de noves paraules que il·luminin de millor forma aquesta agenda, com a ecofeminisme o transició justa. Els partits compten amb una extensa maquinària molt ben preparada per a agrupar aquestes propostes en una discurs il·lusionant i creïble. Però la prioritat és que aquesta agenda comunicativa tingui un peu en els problemes reals de la població, i es pugui traduir en propostes reals i factibles. Més enllà, la implementació valenta i efectiva d’aquestes polítiques, en la seva capacitat d’alterar les experiències vitals de les persones, serà la salvaguarda contra l’extrema dreta i, en definitiva, la millor estratègia electoral.
Catalunya Plural, 2024 
