Recentment, l’Observatori EU TAX va publicar l’Informe Global sobre Evasió Fiscal 2024. Aquest centre de recerca, format per investigadors/es internacionalment reconeguts, ha calculat durant anys el volum d’evasió fiscal de multinacionals i grans fortunes, proposant solucions a nivell global, regional i nacional per abordar aquest repte social. L’informe mostra de manera clara com la ciutadania de l’Estat espanyol pateix les conseqüències dels paradisos fiscals i dels països que opten per reduir les seves taxes fiscals per atreure capitals d’empreses i particulars. Aquestes pràctiques resulten una pèrdua neta d’ingressos públics i augmenten la desigualtat, afavorint a grans empreses i fortunes en detriment de les PYMES i del ciutadà comú. Si mirem els impostos a les persones, el 2022 els residents espanyols posseïen a l’estranger uns 150 mil milions d’euros, aproximadament un 10% del PIB espanyol, que no van tributar adequadament. L’evasió fiscal és un problema domèstic creixent, on els multimilionaris veuen que a nivell global només se’ls aplica un impost efectiu equivalent a la seva riquesa d’entre un 0% i un 0,5%.
L’informe presenta propostes interessants que els països podrien aplicar de manera unilateral sense caure en la doble imposició. Primer, defensa la creació d’un impost mínim igual al 2% de la riquesa de les grans fortunes. L’impost permetria recaptar globalment al món 250.000 milions de menys de 3.000 individus (amb 499 persones a Europa es recaptarien 43.000 milions d’euros). Aquest seria un impost petit per a ells, que han augmentat en un 7% anual de mitjana la seva riquesa des de 1995 (descomptant la inflació). No obstant, una de les majors preocupacions a una major imposició fiscal de la riquesa és que la persona propietària decideixi canviar de residència a un país amb menor tributació.
Per això, cal mantenir la tributació d’aquest impost a les persones que després d’haver residit en un país durant un temps canviïn de domicili fiscal a un país de baixa tributació. La riquesa, com explica l’informe, és fruit d’un constructe social i les seves estructures, i no és legítim marxar d’un país on un/una s’ha fet ric sense el retorn corresponent. No obstant això, els nostres sistemes fiscals pateixen una manca de control fiscal davant del canvi de residència d’una gran fortuna. A Europa, quan una persona canvia de residència, se li deixa d’aplicar els impostos sobre la riquesa, que es presumeix que pagaran al país de destí. El cas dels Estats Units és totalment contrari, ja que tenir la nacionalitat nord-americana suposa continuar pagant impostos en aquest país fins que no es renunciï a la nacionalitat.
L’objectiu ha de ser aconseguir un estat intermedi. A partir d’aquest mínim del 2%, la realitat és que cada país pot aplicar-lo sense la necessitat de coordinació internacional. Sense importar la nacionalitat de la persona, l’Estat haurà de cobrar aquest impost a tota persona que hagi residit a l’estat espanyol durant un període de temps llarg (per exemple, entre cinc i deu anys). En el cas que aquesta persona decideixi desplaçar-se a un altre país, l’Estat haurà de continuar cobrant aquest impost durant un temps proporcional al temps de residència a l’Estat d’origen. Per evitar la doble imposició, l’Estat descomptarà el que la persona hagi pagat en impost sobre la riquesa al país de destí. Així, si una persona es desplaça a un país on hi ha la mateixa tributació o una superior, l’Estat d’origen no cobraria cap tribut.
Posem exemples. En Joan ha viscut 10 anys a Espanya i té un patrimoni i una riquesa de més de 100 milions d’euros. Decideix canviar la seva residència d’Espanya a un altre país que en comptes d’un 2% aplica un 0,1% d’impostos sobre la seva riquesa. Espanya podrà comprovar que, amb el canvi de residència, està deixant de pagar un 1,9% d’impost efectius sobre la seva riquesa, i per tant activar l’impost corresponent durant un període determinat (per exemple durant 0,5 anys per cada any viscut a Espanya, que resultarien en 5 anys pagant aquest impost). Ara imagineu que el país de destí decideix pujar la tributació a un 2%. En aquest cas, Espanya deixaria de cobrar l’impost. En tots dos casos, en Joan pagarà sempre un 2% sobre la seva riquesa. Un altre exemple, imagineu que la Laura ha residit a Espanya durant dos anys per estudis i deixa el país acabat aquest període. En aquest cas Espanya no cobraria cap impost.
Així, aquest impost sobre la riquesa mínim no incentiva la mobilitat geogràfica per raons tributàries, almenys a curt i mig termini. Ara bé, per a poder executar-lo, cal que els Estats tinguin informació verídica del total d’actius i riquesa que tenen les persones a nivell global. S’han fet grans avenços en el cas de les multinacionals, on gràcies als acords internacionals avui dia els Estats tenen a la seva disposició el Sistema d’Informació Creuada (SIC) de l’OECD, que obliga de manera automàtica a les multinacionals a disposar de la seva informació fiscal i de balanços (el que facilita la imposició d’un impost mínim de societats a nivell global). De la mateixa manera que el SIC, per facilitar l’impost mínim sobre la riquesa, l’informe recomana avançar cap a un Registre Global d’Actius, també transparent, automàtic i obligatori, al qual pugui accedir tot Estat. Amb això, seria molt senzill per als Estats conèixer el tipus efectiu sobre la riquesa que paga una persona i aplicar un impost mínim en cas que aquest sigui inferior al nacional.
Aquesta és només una de les propostes interessants que es poden trobar a l’informe esmentat al principi, i que recomano llegir per motivar una discussió profunda sobre les eines disponibles per abordar l’evasió fiscal i enfortir els nostres Estats de Benestar. Hi ha solucions a nivell estatal per a reduir i recuperar la pèrdua de riquesa i ingressos per les males pràctiques fiscals, i que poden contribuir a assolir acords internacionals ambiciosos. En comptes d’una cursa cap a una imposició baixa, com la que practiquen certs Estats a la mateixa UE, podem crear una coalició de països que motivin una cursa cap a un sistema fiscal just a nivell estatal i global.
