El president Aragonès, en funcions a la Generalitat, ha proposat una fórmula alternativa a la construcció d’una nova pista a l’aeroport de Barcelona-El Prat: l’ús, durant unes hores al dia a l’estiu, d’una de les dues pistes paral·leles amb les que compta actualment, tant per a aterratges com per a enlairaments, de manera que se li pugui treure més profit a una infraestructura ja existent sense necessitat de construir res nou. Tanmateix, la proposta no està exempta d’impacte ni d’inversió. Entre els primers hi ha el fet que, durant aquestes hores, els avions que s’enlairin des de El Prat ocasionaran molèsties en forma de sorolls i vibracions als veïns i veïnes de la zona, cosa que porta a l’element número dos: la necessitat d’invertir 300 milions d’euros per comprar o adaptar aquestes àrees perquè l’afectació sigui mínima.
Per part seva, l’Ajuntament de la capital catalana ha proposat, dins de la seva estratègia de descentralització del turisme, crear al Districte de Nou Barris un hub artístic. Per això, ha començat per licitar la creació d’una oficina tècnica que pugui projectar i desenvolupar completament la idea. Es tractaria de posar en marxa un nou equipament que inclouria feines de direcció artística, coordinació tècnica, dinamització comunitària i execució artística i comunicació per un cost de gairebé un milió d’euros. La mesura, que segons paraules del regidor de Cultura i Turisme, Xavier Marcé comptarà “en la mesura del possible” amb la col·laboració del veïnat i les entitats de la zona, perseguiria tematitzar Nou Barris sota el paraigua de l’art urbà mitjançant el foment del muralisme, el grafit, la cultura efímera i altres.
L’any 2002, el Premi Nobel en Economia Joseph Stiglitz va publicar un dels seus llibres més reconeguts, El malestar en la globalització. L’obra, de la qual el títol original en anglès és Globalization and its discontents, cosa que en una traducció directa seria La globalització i els seus descontents, assenyalava com, durant els anys 90, s’havia celebrat acríticament el procés de globalització sense tenir en compte algunes de les seves múltiples i no tan positives dimensions. Per Stiglitz, economista neokeynesià, aquesta suposa una dinàmica amb potencialitats positives importants, en la mesura que permet l’intercanvi d’idees, de coneixements, la ruptura de barreres que faciliten desenvolupaments democràtics i societats més justes, però de la qual s’amaga, pel seu caràcter no tan mediàtic, com ha estat construïda i fomentada: sobre la base de la ideologia radical del lliure mercat com a mecanisme suposadament ideal per assolir un cert equilibri econòmic global; una autoregulació neoliberal que no ha funcionat i que només ha acabat generant un increment de la dependència Sud-Nord, una desigualtat més gran i la imposició ideològica d’una doctrina, el neoliberalisme, que redueix al mínim el paper de l’estat, bàsicament perquè li convé als actors que finalment n’han sortit enormement beneficiats: les empreses multinacionals i els països que les van veure néixer.
Amb els processos de turistificació passa una cosa semblant. Si entenem la turistificació com aquells aspectes, socials i espacials, que són alterats en ser sotmesos a la presència intensa i perllongada de la proliferació d’activitats directament o indirectament lligades al consum i la producció turística, aquesta es trobaria sustentada per un discurs i unes pràctiques clarament neoliberals que ocultarien, en primer lloc, aquells que en surten afavorits, les grans empreses, i, en segon, les inequitats o els processos d’explotació i externalitats que generen, principalment per als i les treballadores del sector, però si ampliem la mirada, també per a les poblacions dels territoris turistificats i el medi ambient general.
Pel que fa a la modificació de les disposicions de treball actual de les pistes de l’Aeroport del Prat-Barcelona, més enllà que és una cosa que ja s’està fent, l’increment del nombre de vols pot ser que no tingui una afectació directa sobre el territori d’acollida de l’infraestructura, però això no ens pot fer oblidar que les companyies aèries són grans, enormes, contaminadores (Ryanair, per exemple, va ser, el 2019, la 7a empresa més contaminant d’Europa, emetent més de 13,3 milions de tones de CO2 el 2022), un aspecte que estem observant cada dia per les seves implicacions en les afectacions sobre el canvi climàtic i el seu impacte territorial.
Per la seva banda, la suposada descentralització del turisme no deixa de ser un eufemisme per continuar parlant de creixement il·limitat. Tot i que el Govern de Barcelona en comú, quan va estar al poder, va basar part de la seva estratègia en una suposada redistribució de la riquesa turística apostant per la tematització d’alguns barris dins del Pla Estratègic del Turisme 2020, l’administració de Collboni no s’entreté en vel·leïtats socialdemòcrates. El PSC busca, directament, créixer i tenir content als seus amics lobbies i, per això, pretén que els turistes no es quedin únicament a Ciutat Vella i que s’expandeixin per tota la ciutat mitjançant la creació de nous recursos, més atractius i diversos, que trenquin amb l’estacionalitat temporal i la concentració espacial, de manera que els impactes actuals (increments del lloguer, homogeneïtzació del paisatge comercial, urbanalització, privatització de l’espai públic) acabin per formar part de la totalitat de la ciutat.
És així com sorgeixen els descontents; uns descontents que mostren el seu rebuig frontal a una dinàmica que no té cap altre objectiu que el de continuar amb l’acumulació, passi aquesta per sobre del medi ambient o de la vida dels veïns i veïnes de la ciutat, i que, com apuntava la traducció del títol del llibre de Stiglitz, només fara que incrementar el malestar.
Catalunya Plural, 2024 
