El recent episodi de contestació i protesta davant la celebració d’una desfilada de models per part de Louis Vuitton al Parc Güell, Barcelona, lluny de ser un esdeveniment puntual, sembla més aviat respondre a una manera específica d’entendre la ciutat. Aquestes no són únicament espais físics, també són l’esfera on es duen a terme un tipus especial de relacions socials, les urbanes, a més de l’àmbit per excel·lència de la producció simbòlica de les societats contemporànies. Qualsevol aproximació a elles, per tant, s’ha de fer des d’un punt de vista holístic, totalitzant, de manera que puguem analitzar i veure com qualsevol alteració o modificació en uns d’aquests tres àmbits té efectes clars en els altres dos.
Després de la Revolució Industrial, les ciutats van començar a viure la seva època daurada. Londres, epicentre de l’Imperi Britànic i bressol del capitalisme modern, tenia més de 3,1 milions d’habitants el 1860 i unes característiques molt particulars. Tal com recordava Engels a La situació de la classe obrera a Anglaterra, un podia recórrer de punta a punta la capital anglesa sense veure símptomes de la pobresa que s’amagava darrere dels murs de les principals avingudes o estava desplaçada a l’interior de les fàbriques a la perifèria de la ciutat. La principal característica d’aquest tipus d’urbs era, dinàmica que es va accentuar amb el triomf de l’urbanisme racionalista, que l’entramat urbà estava sectorialitzat espacialment, és a dir, que hi havia una especialització funcional de les diferents àrees de la ciutat. Això, que concentrava l’àrea productiva en zones determinades, deixava la resta de la ciutat a les mans dels seus veïns i veïnes per desenvolupar interessants dinàmiques de socialització i reproducció social. Amb l’avenç de la industrialització per la resta del continent europeu i Amèrica del Nord, aquesta mateixa tipologia distributiva es va anar estenent, encara que prenent diferents variables. Els grans polígons d’habitatge públic que van poblar el paisatge de les ciutats occidentals després de la Segona Guerra Mundial en són un exemple viu.
Tot això comença a canviar amb la crisi d’acumulació, en forma d’increment de preus exponencial dels hidrocarburs, al llarg dels anys 70. El model social i econòmic basat en la producció industrial occidental comença a tenir dificultats per sobreviure, de manera que les fàbriques es desplacen cap a la perifèria global –Àsia, Est d’Europa, Nord d’Àfrica, Mèxic i Centre Amèrica– deixant les ciutats a la cerca d’alternatives econòmiques. La sortida a la crisi, el neoliberalisme, es produeix en clau d’avenç en la privatització i l’externalització d’aquelles esferes que, fins ara, havien quedat sota la tutela de l’Estat o exemptes de les dinàmiques del capital: la salut, l’educació, lleure, esport, carrers i places de la ciutat. Tot es torna mercantilitzable i objecte de producció. Les fàbriques no se’n van, sinó que es transformen en empreses de serveis que se situen a les portes de casa nostra, amb moltes de les administracions locals actuant com a consell directiu.
La transformació de les urbs en parcs d’atraccions vius, el que s’ha anomenat disneyficació, és un d’aquests processos, i Barcelona és un dels seus estudiants aventatjats. El Barri Gòtic, que ja va ser parcialment concebut així a principis del segle XX, va ser el primer dels territoris mercantilitzats però, com tota lògica capitalista, la dinàmica ha de continuar creixent per poder mantenir els beneficis i, per tant, ser sostenible. És així que la ciutat-mercaderia surt de la seva bombolla cèntrica i s’expandeix per cadascun dels racons de la ciutat.
Els búnquers del Turó de la Rovira, al Carmel, en són un exemple. Un altre seria el Parc Güell. D’aquesta manera, els episodis de protesta i manifestació a què estem assistint suposen la translació de l’antiga conflictivitat laboral que es donava a l’interior de les fàbriques, als carrers i a les places de la ciutat.
D’aquesta manera, com deia alguna de les pancartes d’una altra de les protestes desenvolupades aquests dies, concretament davant de la botiga que Louis Vuitton té al Passeig de Gràcia de la capital catalana, El vostre Luxe, la nostra misèria, o L de Luxe, V de Vergonya, la cooptació dels espais i el desplaçament de la població usuària per tal d’un ús mercantil suposa un empobriment generalitzat i popular. Tot i això, i abans de finalitzar, m’agradaria assenyalar que aquest tipus de dinàmiques no es produeixen de forma natural, sinó mitjançant polítiques públiques que, per activa o per passiva, en propicien la realització. És per això que he titulat aquest text L de Luxe, V de Collboni, perquè és el PSC i el seu programa neoliberal el que condueix Barcelona cap a la misèria.
Catalunya Plural, 2024 
