El dret al turisme és una altra de les afirmacions que sovint se senten a l’hora de justificar pràctiques individuals vinculades al consum turístic. En el marc de les democràcies liberals occidentals, tenir dret a alguna cosa implica l’existència d’una normativa o regulació específica que reculli l’exercici d’una determinada conducta. D’aquesta manera, quan es fan aquest tipus d’asseveracions s’estaria posant sobre la taula l’existència d’una protecció legal que permetés o legitimés l’exercici del turisme com a activitat personal o col·lectiva. Res d’això, no obstant, no existeix en el nostre ordenament jurídic.
El marc legal general actualment vigent a l’Estat espanyol és la Constitució espanyola (CE) de 1978. Una simple cerca a la mateixa mostra que la paraula turisme apareix únicament en una ocasió, concretament, a l’article 148 on es determinen les competències que poden assumir les comunitats autònomes (CCAA). Així, a l’apartat 18 de l’article esmentat se cita que les CCAA tindrien potestat competencial sobre la ‘promoció i ordenació del turisme en el seu àmbit territorial’ i res més. Val a dir que els Drets i Deures Fonamentals a què es pot acollir la ciutadania espanyola vénen recollits al Capítol 1–i en ells, l’única referència a una cosa similar seria la que determina l’article 19, que recull la llibertat de circulació pel territori nacional.
L’articulació politico-territorial plantejada a la Constitució determina, com s’ha esmentat, que les polítiques vinculades al turisme són competència de les CCAA. Pel cas de Catalunya, amb un dels estatuts més avançats, l’aprovat el 2006 compta amb un article específic centrat en el turisme. En ell, al llarg de sis epígrafs diferents, es recullen les possibilitats competencials de la Comunitat en temes com l’ordenació i la planificació del sector turístic; la promoció del mateix mitjançant acords amb entitats estrangeres; la regulació i classificació de les empreses turístiques; la regulació dels drets i deures específics dels usuaris en relació amb els prestataris de serveis turístics; els ensenyaments i la formació vinculats amb el turisme i, finalment, la fixació de criteris a l’hora de concedir ajuts i subvencions. Com es pot observar, l’exercici de les polítiques públiques catalanes vinculades al turisme estarien, més aviat, relacionades amb el turisme com a sector economico-productiu, garantint-ne l’organització i el funcionament i estipulant les vies de resolució en cas de l’aparició de conflictes amb els usuaris, però en cap cas apareix una mica remotament vinculat al dret al turisme.
Ara bé, en un sistema legal organitzat com el que caracteritza els estats europeus, amb un desplegament, més o menys efectiu, de l’Estat de benestar, on trobaríem una cosa semblant al que podríem anomenar dret al turisme i què podria donar lloc a la confusió o el mal ús d’aquesta expressió? Doncs bé, encara que com s’ha recordat anteriorment el marc legal general espanyol està suportat per la CE, aquesta s’hagi inspirat, com moltes altres elaborades i aprovades durant els mateixos anys, en la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH), la qual, a l’article 24 recull, de forma específica, que ‘tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades’. Aquest és, i no pas un altre, el nucli d’una cosa semblant al dret al turisme; una cosa que no és tal sinó, més aviat, el dret a l’oci, al descans i a no ser explotat a la feina. És precisament aquest dret el que ve recollit a la CE, a l’apartat de Drets i Deures Fonamentals, quan cita que ‘els poders públics fomentaran una política que garanteixi la formació i readaptació professionals; vetllaran per la seguretat i higiene a la feina i garantiran el descans necessari, mitjançant la limitació de la jornada laboral, les vacances periòdiques retribuïdes i la promoció de centres adequats’ (la negreta és meva).
No hi ha, per tant, un dret al turisme, sinó a una jornada laboral limitada, al temps lliure i a unes vacances retribuïdes. En aquest context, el turisme no seria res més que la mercantilització, la construcció d’un sector productiu al voltant d’aquesta jornada laboral limitada i aquestes vacances retribuïdes. Al complex sistema social i econòmic d’Europa occidental, el turisme és un sector econòmic més, amb enorme importància en estats com l’espanyol o en ciutats com Barcelona, però només això. El sector turístic, més que el turisme, seria l’entramat empresarial i legal que té com a objectiu obtenir beneficis a través de la monetarització de l’exercici d’un dret ciutadà, que no és al turisme, sinó al descans i a l’oci. És així que, quan escoltem discursos i apel·lacions a un suposat dret al turisme, en realitat a allò que estem assistint és a la construcció, per part de les empreses vinculades, d’un sentit comú que justifiqui la mera existència i protecció de la seva activitat econòmica, de vegades amb profunds impactes en els treballadors i en el territori on s’assenta i, per part dels turistes, a l’exigència de l’exercici d’una voluntat de consum, a l’eliminació als límits possibles a la mera ànsia, intenció o desig de fer pràctiques turístiques.
No existeix, per finalitzar, el dret al turisme, més que no pas com la plasmació mercantil. Això, però, no impedeix l’existència d’un altre tipus de turisme; un turisme que, en el marc de la garantia de l’exercici del dret al descans i l’oci, contribueixi a un desenvolupament just de l’activitat i a un impacte mínim sobre l’espai on es duu a terme. Les Cases de Colònies, els Albergs Públics Juvenils, el turisme social i les cases de descans serien, de fet, un bon exemple d’aquest tipus de pràctiques.
Catalunya Plural, 2024 
