El conegut activista i escriptor Joan Buades, des del meu punt de vista una de les persones a seguir en tot allò relacionat amb la crítica a la turistificació, repeteix sempre que pot una frase que mai no està malament del tot recordar: ‘Si el turisme crea tanta riquesa, com és que no som tots rics?’. Buades coneix bé de què parla, mallorquí d’Inca, va viure durant molts anys a Eivissa i ha escrit i reflexionat molt al respecte. A més, ha estat testimoni de com la seva comunitat autònoma (CCAA) d’origen, les Illes Balears, ha passat de ser, el 1995, la quarta CCAA a PIB per càpita, amb 14.000 euros, a la sisena el 2022, amb poc més de 29.000, però amb una diferència respecte a la primera, Madrid, que ha passat de poc més de 1.000 a 10.000 euros, incrementant notòriament la desigualtat i la manca de convergència entre diferents territoris. I tot plegat mentre el PIB vinculat al turisme passava de representar més del 45% del total de l’arxipèlag partint d’una economia relativament diversificada on el turisme era important, però també deixava espai a la indústria i l’agricultura. La gran majoria de països industrialitzats, com Alemanya, Suècia, Dinamarca i d’altres de l’Europa del nord, tenen un PIB turístic inferior al 3%. Aquestes economies industrials generen un valor afegit enorme basat en la producció de béns destinats a l’exportació, com ara cotxes, ordinadors i altres mercaderies similars. Aquesta concentració industrial, unida a dècades d’organització sindical i una democràcia i institucions consolidades, han fet que el repartiment dels beneficis generats per les diferents activitats econòmiques es reparteixi de manera molt més equilibrada entre capital i treball. Tot i això, les economies altament turistificades són estructuralment menys productives. A tall d’exemple, i tal com mostra l’enquesta del sector serveis del 2015, un treballador del sector turístic genera, únicament, uns 20.000 euros de valor afegit a l’any, mentre que l’esfera diferent, com la del disseny genera més de 70.000 euros. Aquest valor afegit, a més, a causa de la manca d’organització sindical i de l’escassa necessitat d’una mà d’obra qualificada del nostre model turístic, concentra enormement els seus beneficis, de manera que al voltant del 80% s’acaba en mans de remuneració del capital, i únicament dos de cada deu euros, en salaris.
Això ens porta al segon dels punts, el de la creació i la qualitat de l’ocupació. Segons un estudi elaborat pel portal d’ocupació turística Turijobs, sobre la base de més de 9.000 ofertes de treball, per a l’any 2019, el gran any de l’èxit turístic en nombre de visitants abans de la pandèmia, el salari mitjà al sector turístic era de 19.593 euros, és a dir, un 17,4% inferior al salari mitjà espanyol, que era de 23.646 euros. En aquell moment, el SMI era de 12.600 euros, i per això el salari turístic era un 55% superior a aquest. Les darreres pujades del SMI han canviat, afortunadament, aquesta situació. Amb dades del 2022, el salari mitjà turístic ha pujat fins als 23.863 euros, encara que continua per sota del salari mitjà espanyol, que també ha pujat, un 4,7%. Aquest augment significatiu s’ha degut a dos factors fonamentals: el ja esmentat de l’increment de l’SMI, fonamental dins del sector turístic, i les millores arrencades als nous convenis col·lectius que, malgrat que han estat significatius, en el marc de la invasió russa d’Ucraïna, tal com assenyala el mateix portal, ‘ha vist diluït el seu impacte per la inflació’. Turisjobs mostra com els salaris tampoc no s’hagin directament relacionats amb el nivell de responsabilitat ni amb la formació, ja que, consultant una de les ofertes laborals, aquesta mostra com un Director d’Hotel, amb grau universitari, estaria cobrant al voltant dels 34.000 euros, això és, unes catorze pagues de 1.800 euros.
En definitiva, la consigna que el turisme genera riquesa es presentaria com un nou mantra que té com a únic objectiu concentrar els ingressos generats per aquesta activitat en mans del capital turístic, mentre que amb la seva expansió orgànica, basada en l’explotació de recursos comuns, únicament aconseguiria alterar les dinàmiques locals i empobrir una població que veu créixer la desigualtat. Si no fos així, com deia Buades, com és que no som tots rics?
Catalunya Plural, 2024 
