El dia 24 d’octubre passat, la Sindicatura de Greuges de Barcelona va presentar l’informe Espai públic i dret a la ciutat: Anàlisi de l’Ordenança de Convivència de Barcelona al Centre Civic de Drassanes. El document, que vaig tenir la sort de coordinar per encàrrec de la institució esmentada, compta amb 11 epígrafs i abasta aspectes tan amplis i diversos com l’origen i el desenvolupament d’aquesta normativa; dades sobre la seva aplicació durant les gairebé dues dècades que porta en funcionament des de la seva aprovació, o altres ordenances o regulacions de caràcter similar que s’apliquen a diferents ciutats del conjunt de l’Estat espanyol o la mateixa Unió Europea (UE). El resultat són gairebé 170 pàgines d’anàlisi, alguns dels elements més destacats dels quals mereixerien ser tractats amb certa atenció.
Des del començament del seu disseny i elaboració, el 2005, l’Ordenança de Convivència, que ha passat a ser popularment coneguda com a Ordenança Cívica, ja que se centra molt més a imposar un cert tipus de comportament, aquell que podríem dir que es troba imbuït per suposats valors de civisme i civilitat, que per garantir la convivència d’usos amplis i alternatius de l’espai públic urbà, va ser titllada d’estigmatitzadora per part de la llavors Síndica Pilar Malla. Aquesta ja va assenyalar que calia dissenyar mesures i estratègies destinades al conjunt de la ciutadania, no únicament a determinats i específics col·lectius, els quals es trobaven entre aquells que veien els seus drets especialment vulnerabilitzats. Les dades que projecta l’informe indiquen que, efectivament, ha passat alguna cosa d’això.
Així, durant els deu primers anys de funcionament de l’Ordenança, entre el 2006 i el 2016, el 50% del total de les denúncies emeses van recaure sobre activitats de venda ambulant, percentatge que es va veure incrementat fins al 54%, en el període immediatament posterior, entre els anys 2017 i 2021. Una cosa semblant va passar amb la següent infracció més nombrosa en termes relatius, la relacionada amb el consum de begudes alcohòliques al carrer, la qual va suposar un 24% del total de les multes remeses en el primer període de temps assenyalat i un 30% del total durant el segon. Tot i que és veritat que, en nombres absoluts, va existir una disminució de les sancions entre ambdós períodes, si considerem totes dues, els percentatges són evidents: entre el 74 i el 84% del total de les infraccions es van trobar vinculades a la venda de carrer i el consum de begudes alcohòliques. Ara bé, qui manté aquest tipus de comportaments? I potser més important, per què es van dur a terme?
La venda ambulant penalitzada, activitat regulada dins del marc normatiu administratiu general, és precisament aquella que no pot encaixar-hi perquè és realitzada majoritàriament per persones migrades en situació administrativa irregular que no troben cap altra possibilitat per guanyar-se la vida. Es tracta d’un ampli col·lectiu que, per la seva situació en relació amb la Llei d’Estrangeria, s’ha vist exclos del mercat laboral, cosa que el va abocar a l’economia informal com a única forma de subsistència. D’aquesta manera, no tenim una activitat sancionada amb una Ordenança de Convivència deguda a aspectes relacionats amb el civisme, la urbanitat o la civilitat, sinó que, a causa de causes estructurals relacionades amb les formes en què l’Estat espanyol i la UE gestionen els fluxos migratoris generats per dècades de desenvolupament desigual, incrementem la persecució sobre els col·lectius que la desenvolupen.
Ens trobem davant d’un cas similar quan ens referim a la segona de les tipologies de sanció més freqüent, la relacionada amb el consum de begudes alcohòliques. El foment i la promoció d’un tipus d’oci mercantilitzat, vinculat a la nit i a l’alcohol, ha conduït a la recerca d’alternatives més assequibles per part de la població més jove i amb menys recursos. La seva persecució, per tant, es podria veure com un intent de, d’una banda, reconduir aquesta manera de consum cap als establiments que hi fan negoci mentre que, de l’altra, aclareix i higienitza l’espai públic amb l’objectiu que pugui ser consumit per visitants i turistes. Els turistes són precisament un altre dels grups objecte d’aquest tipus de sanció. Tot i això, també són els que majoritàriament surten indemnes del pagament de les multes, ja que les hisendes locals no tenen capacitat de perseguir el seu cobrament una vegada aquests han tornat als seus països d’origen.
L’Ordenança, en definitiva, vol educar en uns valors, representatius de grups socials específics de la ciutat, que aposten per una regulació de tipus punitiu que situa en primer lloc el civisme per sobre de la convivència, de l’alternativa simultània i coincident d’usos de l’espai. Però que, sobretot, sembla estar disposada per tallar la presència a l’espai públic dels col·lectius més febles.
Catalunya Plural, 2024 
