La ciutat de Cadis va acollir, fa poques setmanes, la XLII Reunió de la Societat Espanyola d’Epidemiologia i, jo mateix, vaig participar, fa uns dies, al Congrés Estatal de Quintana Roo (Mèxic) de la Xarxa de Professionals de Psicologia (REDPSI). En les dues trobades es va tractar un tema al qual, fins fa poc, no se li havia donat més importància: la relació entre gentrificació, dinàmiques de turistificació i salut mental.
L’antropòleg Marc Dalmau, no fa tant de temps, va proposar de parlar de determinades afeccions socials generades per les dinàmiques de gentrificació i reforma urbana utilitzant el concepte síndrome d’afectació. Dalmau, que havia detectat aquest en el seu estudi sobre la desaparició de la Colònia Castells, a Barcelona, definia aquesta síndrome com ‘un mecanisme de desarticulació comunitària, fragmentació del vincle social i de descomposició de classe produït per facilitar i legitimar el desplaçament forçat de les famílies de classe treballadora dels espais urbans de centralitat i impedir qualsevol indici de resistència al mode d’acumulació i l’apropiació capitalista de la ciutat’. Per tant, es tractaria d’un malestar social induït de manera que determinats projectes de reforma urbana poguessin tirar endavant amb la mínima oposició possible.
Recordem que, en el cas de la gentrificació, aquesta seria aquell procés de desplaçament socioespacial que passaria quan grups poblacions pertanyents a les classes baixes o mitjanes-baixes es veuen substituïts per altres de classe mitjana i mitjanes-altes en un determinat espai, que ja pot ser un carrer, un barri, una ciutat, etc. La gentrificació no seria únicament una cosa relacionada amb l’habitatge, sinó que es trobaria vinculada a la consideració de l’espai com a producte i la seva posterior mercantilització. La introducció de mecanismes de mercat a l’espai suposa que hi operin les tensions generades per l’oferta i la demanda, cosa que, en el cas d’un bé tan especial com és el sòl, amb una oferta rígida que no respon amb baixades de preus davant de futurs increments d’aquest, acaba determinant processos d’exclusió d’aquells grups poblacions, o classes socials, que no tenen la capacitat econòmica d’accedir-hi. El resultat de tot això és l’expulsió d’aquestes capes de població, la substitució d’altres i la transformació final d’una àrea concreta en un gueto més o menys homogeni.
Aquest desplaçament, induït primerament per la síndrome d’afectació com a mecanisme d’eliminació de resistències, produeix, alhora, nous malestars, com ara la ruptura del teixit social i les conseqüents xarxes d’ajuda mútuta, típiques de les classes populars; la mercantilització de la vida quotidiana, la qual substitueix les xarxes anteriors; la dissolució de la identitat local i la seva substitució per una altra de tipus genèrica i indiferenciada; l’acceleració en la necessitat de recursos econòmics més grans per desenvolupar una vida ordinària i, vinculat a això, problemes per a individus, famílies i col·lectius, a l’hora d’obtenir certs subministraments i accedir a determinats serveis.
La turistificació, per la seva banda, seria aquell procés que es dóna en un determinat espai (carrer, plaça, barri, ciutat, etc.) i que fa que totes les relacions socials es trobin intervingudes pel turisme. La turistificació va més enllà de la gentrificació perquè afecta la totalitat de les esferes del que és social (ocupació, espai públic, habitatge, cultura, seguretat, paisatge comercial, etc.) però té uns resultats, pel que fa a malestar, similars a la gentrificació.
A aquests efectes socials caldria sumar-ne d’altres de tipus psicològic. Així, tal com ha detectat una investigació de l’Agència de la Salut de Barcelona, els processos de gentrificació vénen acompanyats d’un empobriment de les dietes i l’alimentació en general, per la desaparició del comerç tradicional i l’encariment generalitzat dels productes de els nous establiments; per la privació del somni i el poc descans, de vegades lligat a la sensació d’inseguretat, vulnerabilització, por, sensació de pèrdua del control de la pròpia vida; per increments als nivells d’estrès i ansietat, per la possible pèrdua de l’habitatge, les possibilitats d’un desnonament i, en general, per solitud, tristesa i ràbia.
La conversió de la vida a les ciutats en objectiu del capital, la seva transformació en mercaderia, en baula en el sistema d’acumulació capitalista, no només destrueix el teixit social, allò que fa diferent la vida mateixa i la situa com a element d’interès humà, sinó que acaba per degradar la vida de les persones amb una intensitat tal que ocasiona malalties mentals i problemes de salut pública. De fet, Cancún, capital internacionalment reconeguda pel seu desenvolupament turístic, i ciutat més important de Quintana Roo, va ser destacada al Congrés de la REDPSI com la que acull més suïcidis de la República de Mèxic.
Com assenyalava Nanni Moretti a Caro Diario, si volem ‘una societat més decent que aquesta’ caldria posar límits a aquest tipus de situacions, traient les mans del mercat de la vida de les persones, dels elements més bàsics, com l’alimentació, l’habitatge, els subministraments o les relacions personals. En definitiva, La gentrificació i la turistificació poden matar.
Catalunya Plural, 2024 
