Fa poc, Ayuso, com una part important de la dreta espanyola, es va burlar de la Global Sumud Flotilla. No només va menysprear la seva actuació, sinó que la va ridiculitzar i, alhora, la va presentar com un perill (malgrat que això sembli contradictori). Uns dies després va fer una connexió amb ETA, apuntant que alguns membres de la Flotilla estarien suposadament relacionats amb el terrorisme etarra. En escoltar-la, i encara abans de comprovar les dades, molts van dibuixar un somriure d’incredulitat: «Ayuso ho ha tornat a fer; ha tornat a parlar d’ETA».
En general, les referències a ETA s’han convertit en pràctica habitual en la retòrica de la presidenta de la Comunitat de Madrid. El que crida més l’atenció és que, amb el pas del temps, aquest ús s’ha tornat cada vegada més recurrent, excessiu i —per a molts— absurd. I tot i que comparteixo la percepció de la recurrència i l’excés, val la pena preguntar: és realment absurd?
Per respondre si la seva invocació d’ETA és absurda o no, cal veure la qüestió des de diversos angles.
En primer lloc, podem entendre ETA com una organització extingida que, en el seu moment, va cometre actes terroristes i que es va associar al que el mateix Aznar va anomenar «moviment basc d’alliberament». Com que ETA està pràcticament inactiva des de fa anys, no pot representar un perill comparable al d’un grup actiu —igual que ningú no viu amb la por que Napoleó torni a envair Espanya. Així, la referència d’Ayuso a «ETA» resulta ridícula per a molts col·locada en aquest context històric.
En segon lloc, la qüestió és més complexa: encara que ETA com a organització ja no existeixi, el seu «esperit» —les idees i complicitats que la van fer possible, i algunes persones que hi van simpatitzar o relacionar-se— poden persistir. Això complica l’anàlisi. Però en molts casos no hi ha indicis que Ayuso estigui al·ludint ni tant sols a aquest «esperit». Quins indicis? Les seves associacions rocambolesques d’ETA amb polítics d’esquerres, grups internacionals de resistència, activistes pro-palestina, associacions veïnals o moviments com les marees blanques. Aquests col·lectius no semblen tenir gaire cosa a veure amb l’esperit d’ETA; sí, però, tenen una cosa en comú: molesten Ayuso perquè qüestionen la seva línia o la seva gestió.
Aquí apareix una tercera lectura: ETA com a mecanisme de deslegitimació de l’oponent. El debat dialèctic exigeix esforç, és lent i desgastant. Hi ha una estratègia més senzilla: desqualificar l’adversari negant-li la condició d’igual i presentant-lo directament com a enemic. Això evita haver d’argumentar i serveix per desactivar crítiques.
La categoria «ETA» sembla funcionar en Ayuso com un significant buit: un terme que evoca un passat fosc però que, alhora, és prou ambivalent per omplir-se amb el que convingui en cada moment. L’ambigüitat és intencional perquè permet encaixar diferents fenòmens sota una mateixa etiqueta.
Però aquesta tàctica té límits. ETA és una referència concreta i rastrejable —no tan elàstica com paraules com «pàtria» o «Espanya»— i això limita la seva capacitat de ser usada com a paraigua semàntic. Tot i això, el seu ús persisteix perquè no busca confondre del tot el públic, sinó transmetre una idea senzilla: tot adversari és un enemic que mereix ser combatut, no argumentat.
La potencialitat de deslegitimar d’aquesta manera és enorme, i per això la pràctica apareix en contextos diversos. Es veu un paral·lel, per exemple, quan Israel justifica la seva actuació afirmant que combat Hamàs: qualsevol crítica es desactiva si qui la fa s’associa automàticament al terrorisme. Recentment, Donald Trump també va qualificar Antifa com a terrorista als EUA. En ambdós casos, la sobreexposició del terme «terrorista» serveix per suspendre la confrontació dialèctica, evadir responsabilitats i justificar respostes desproporcionades: si l’enemic és el mal absolut, la desproporció deixa de semblar-ho.
En definitiva, entendre la realitat en termes binaris —Bé («demòcrates», «defensors de la llibertat») vs. Mal («terroristes»)— permet sobrevolar blocs clàssics d’identitat i mobilitzar solidaritats incondicionals. Així, a Espanya, part de la dreta ha arribat a trivialitzar la detenció il·legal de compatriotes per part d’una potència estrangera. No sembla, doncs, que la qüestió giri tant al voltant de la nació com del contrast entre NOSTRES i ELS ALTRES.
