Des de la perspectiva antropològica, l’art no constitueix un recinte autònom ni un territori exclusiu del geni individual. Ben al contrari, forma part de la trama comuna que sosté les societats. És acció col·lectiva i ritual compartit. En aquest sentit, resulta revelador observar com, en temps de disputa política, certes forces ideològiques intenten intervenir estètica i simbòlicament en l’espai públic, no només per expressar-se, sinó per imposar una manera de sentir el món. L’extrema dreta contemporània —des del feixisme històric italià fins a formacions actuals com Vox o Aliança Catalana— entén bé aquest camp de batalla. El seu ús de l’art no és accessori: és una estratègia de pedagogia emocional.
En els anys del feixisme italià, l’exaltació de la força i la disciplina es va traduir en marbre i bronze. Les escultures que omplien places i avingudes no pretenien innovar, sinó imposar. Homes musculats, torsos dreçats, mirades que no dubten: cossos qui no pensen, sinó que obeeixen. L’anatomia convertida en moral. Aquestes representacions no eren simples homenatges, sinó eines per modelar l’imaginari col·lectiu. El missatge era diàfan: la bellesa resideix en l’homogeneïtat —del cos, del gest, de la nació— i tot allò que surti d’aquesta norma és decadència. L’estètica esdevé ètica; l’artístic, doctrinari. Quelcom similar passava amb l’art cinematogràfic de Leni Riefenstahl i obres com El triomf de la voluntat.
Aquesta necessitat d’ordre visual continua en les noves extremes dretes. No és casual que, mentre bona part de l’art contemporani abraça l’ambigüitat o la crítica, aquests moviments cerquin refugi en formes clàssiques, en himnes del passat, en iconografies que remeten a un suposat temps de coherència. La tradició és invocada com a refugi davant el desordre modern, però no una tradició viva i contradictòria, sinó una tradició fixada, congelada en una postal sèpia. Allò que es busca no és la memòria, sinó la nostàlgia; no el passat tal com fou, sinó tal com convé imaginar-lo.
En el cas espanyol, VOX n’ofereix un exemple clar. Els seus actes i manifestacions estan acompanyats de cançons rescatades del franquisme o de la transició: himnes de llibertat entesa com a propietat individual, pasdobles d’exaltació patriòtica, lletres que reivindiquen una masculinitat heroica, sense fissures. La música hi actua com a vehicle emocional. No calen discursos complexos: n’hi ha prou amb una melodia coneguda per activar una pertinença. Es tracta d’un art funcional, utilitari, que no pretén provocar preguntes, sinó cancel·lar el dubte. A l’escenari es coregen cançons, s’alcen banderes, s’unifiquen aplaudiments: l’estètica del col·lectiu transformada en massa.
Quelcom similar ocorre amb Aliança Catalana, encara que amb matisos territorialitzats. La seva apel·lació a la tradició catalana no passa per la innovació cultural, sinó per la reificació de certs símbols: la sardana, el castell, el paisatge rural. Tanmateix, aquests elements, lluny de ser celebrats en la seva diversitat o dinamisme, són presentats com a essència, com a frontera. La cultura es converteix en trinxera. Allò català ja no és pluralitat lingüística o creació constant, sinó tradició i herència. S’invoca el passat, però se n’elimina el conflicte intern, la barreja. Igual que el feixisme italià estilitzava cossos perfectes, aquí s’estilitzen costums perfectes, nets, sense impureses.
Des de l’antropologia, l’art és inseparable dels sistemes econòmics i polítics. I l’art de l’extrema dreta —encara que sovint es presenti com a contracultura o resistència— és profundament producte del mercat. Recórre al recognoscible, al vendible: himnes que tothom pot cantar, imatges que qualsevol pot interpretar. Hi ha una sospita envers l’abstracte, envers el dissonant. Davant l’art que incomoda, s’imposa l’art que conforta. Fins i tot la iconografia religiosa, en aquest context, és desposseïda de la seva dimensió espiritual per convertir-se en arma identitària: verges i cristos ja no són objectes de fe, sinó banderes.
No es tracta únicament d’estètica, sinó d’una pedagogia de l’ordre. On hi ha complexitat, proposen forma. On hi ha conflicte, proposen harmonia. El cos musculat del feixisme, la cançó patriòtica de VOX, la dansa tradicional d’Aliança Catalana, comparteixen un mateix principi: negar la història com a procés per presentar-la com a destí. Es promou la idea que la comunitat no es construeix, s’hereta; que l’art no es discuteix, es respecta. La creativitat és substituïda per la mimesi, l’experiment per la litúrgia.
Tanmateix, com bé ensenya l’antropologia, cap símbol no és innocent ni definitiu. Tota iconografia és també un camp de lluita. Els mateixos elements que l’extrema dreta pretén fixar —la música popular, el cos, la tradició— poden ser resignificats des d’altres perspectives. On ells veuen força, hi ha també fragilitat; on veuen nació, hi ha mestissatge; on veuen puresa, hi ha transformació. L’art, en la seva dimensió col·lectiva, pot reproduir l’hegemonia o subvertir-la.
En darrera instància, allò que està en joc no és només quin art es fa, sinó quin món s’imagina. L’extrema dreta desplega un art de certeses, tancat, monumental. Davant d’ell, perviu un altre art possible: l’art del moviment, de la mescla, del conflicte. Un art que no pretén ordenar la societat, sinó comprendre-la. I és aquí, potser, on resideix la veritable disputa: no als museus ni a les places, sinó en la capacitat de continuar produint símbols que traslladin el conflicte de l’àmbit de la identitat al de les classes i allò material.
