“¿Más truhán que señor?” Julio Iglesias i el capitalisme pop

 Dimarts passat 13 de gener va saltar la notícia d’una recerca d’Eldiario.es: dues treballadores de Julio Iglesias denunciaven assetjament, abusos i agressions per part del mateix en les seves mansions de Punta Cana (República Dominicana) i de les Illes Bahames.

Davant una notícia d’aquest calat, i encara amb una recerca de més de tres anys sota la seva esquena, les Xarxes es van incendiar ràpidament. D’una banda, es va començar a parlar de no-vulnerar la presumpció d’innocència, una cosa summament important, però que, en tot cas, competeix a l’àmbit judicial i que, per tant, no s’està portant a terme en cap cas. Per part seva, Isabel Díaz Ayuso fica en un tuit a l’Iran en l’equació i afirma que ella no contribuirà mai a desprestigiar a la figura de l’artista espanyol més “universal”: una altra vegada més, mesclant ous amb caragols.

A propòsit de comentaris com el d’Ayuso, vaig recordar un conegut, però ja no tan present tema de discussió: la separació entre obra i autor. Francament, poc té a veure amb aquest cas, però d’alguna forma el que apunta Isabel Díaz Ayuso pot ser una forma ofensiva d’encarar aquest argument: el fet que la seva grandesa com a artista ho immunitzi a la crítica personal i fins i tot a la condemna social i judicial. Però si bé la qualitat d’una obra no queda necessàriament invalidada per les accions personals d’algú, aquesta tampoc pot servir de pretext. Encara que és clar… No podem ser ingenus, això de la presidenta de la Comunitat de Madrid apuntava a una altra batalla més en la guerra de trinxeres cultural-ideològica i no a una defensa de la impunitat artística per se.

De tota manera, aquesta idea que l’artista pot estar més enllà del bé i del mal té almenys dos aspectes fonamentals en els quals s’assenteixi i que si que valen la pena ser abordats.

D’una banda, la idea del geni romàntic, una sort d’ànima (turmentada o no) que s’eleva per sobre de la resta, que la seva sensibilitat i el seu talent el predisposen a aprehendre la realitat d’un mode diferent i privilegiat i que, per tant, no està en peu d’igualtat envers la resta.

D’altra banda, la captura en la lògica capitalista-meritocràtica d’aquest mateix ideal de geni romàntic: és l’esforç individual d’aquesta persona la que l’ha portat a la seva situació de privilegi i, en conseqüència, es mereix aquesta posició hegemònica en termes socioeconòmics.

La combinació d’aquests dos elements genera un cercle viciós o, més aviat, un cercle pervers. L’artista es creu més enllà del bé i del mal perquè s’ha embriagat escoltant el bo que és en el que fa i perquè la societat en la qual viu li ha premiat amb una situació de privilegi desmesurada. Així, d’igual mode que amb freqüència observem amb estupefacció com el poder polític sembla causar amb freqüència una sort d’addicció, l’estatut de la celebritat podria propiciar el mateix.

Per descomptat, aquesta argumentació no excusa el comportament ni de Julio Iglesias ni de cap altre. No hi ha una relació de causalitat, havent-hi infinitat de casos en els quals aquesta situació de privilegi no deriva en comportaments tan abjectes com els que presumptament hauria protagonitzat el cantant espanyol. No obstant això, d’igual manera que hi ha una certa ingenuïtat a apel·lar a l’empatia i a una pseudosolidaritat (que és més pròxima a la caritat, realment) per a tractar de resoldre problemes econòmics estructurals en la nostra socials (algú va dir crisis de l’habitatge?), aquesta mateixa ingenuïtat també pot ser vista aquí: potser hem de qüestionar-nos un model de relacionar-nos amb l’art que impliqui l’adoració de l’artista i el seu privilegi absolut per a, tal vegada, comprendre que aquest és un membre més de la societat, per més que gaudim del seu art i capacitat.
La perversitat de la nostra manera d’entendre la relació amb l’artista està també en la forma de l’ocultació fetitxista: quan es qüestiona a les víctimes de les agressions dient coses com que haurien d’haver-se anat si veien que el que estava succeint estava malament o quan es diu que l’artista no “necessitava” abusar de ningú.

En relació a perquè una víctima continuaria patint se’ns tracta d’ocultar el fet obvi que aquestes dinàmiques d’abús requereixen d’una situació de desprotecció i inseguretat de la víctima (sobretot, en termes econòmics). I quan es llancen aquestes crítiques, o hi ha un profund desig de fer mal o simplement un no s’ha parat a pensar en el que significa la dicotomia entre “suportar” o menjar (o fer el que s’espera o “deu”): i sí, és una dicotomia present en moltes persones cada dia, per desgràcia.

I en relació amb el fet que l’artista no el “necessitaria” perquè podria haver aconseguit aquesta satisfacció sexual sense haver de forçar a ningú… Tal vegada estem ignorant aquí que, amb freqüència, aquestes trames no tenen molt a veure realment amb el sexe sinó amb la dominació, amb el sotmetiment i amb mantenir aquesta sensació que si són ells tan especials és perquè poden aconseguir pràcticament qualsevol cosa que es proposin: també doblegar voluntats.

Per a concloure, potser Julio Iglesias no ha demostrat tampoc ser més truà que senyor perquè, al cap i a la fi, una forma comuna d’entendre el que significa ser un senyor al·ludeix a la potestat i a l’autoritat… Sí, a la capacitat de domini sobre alguna cosa o algú. Així que, tal vegada, la seva cèlebre cançó no anava tan destarotada…