Normalmente, por estas fechas, la primavera hacía ilusión. Era la motivación renovada que traía el buen tiempo, la prolongación de la luz solar, la explosión violenta y fértil de la tierra. Parecía como si pudieran llegar divinamente las cosas emocionantes que nos gustan y nos hacen mover, despedidos durante los meses muertos. Que ve l’amor, que ve l’amor, Teresa Rampell. Pero este año nos hemos acercado a la primavera con más miedo que alegría, y que el miedo sea más fuerte que la alegría, como planteamiento de vida, es un desastre siempre. Provoca sufrimiento que no llueva como lo hacía…
Autor: cmolins
Normalment, per aquestes dates, la primavera feia il·lusió. Era la motivació renovada que duia el bon temps, l’allargament de la claror, l’esclat violent i fèrtil de la terra. Semblava com si poguessin arribar divinament les coses emocionants que ens fan delir i ens fan moure, acomiadats els mesos morts. Que ve l’amor, que ve l’amor, Teresa Rampell. Però aquest any ens hem aproximat a la primavera amb més por que alegria, i que la por sigui més forta que l’alegria, com a plantejament de vida, és un desastre sempre. Fa patir que no plogui com ho feia abans i que…
¿Te acuerdas de cómo era yo antes? Es la pregunta que le hace la protagonista de Anatomía de una caída a su abogado, también amigo de juventud. Ella, Sandra Hüller, es sospechosa de haber asesinado a su marido empujándolo desde una ventana de su casa, un chalet de madera ubicado en medio de la nada en los Alpes franceses. La imagen del crimen es entre macabra y preciosa: el rojo de la sangre sobre el blanco inmaculado de la nieve, y el cuerpo de un hombre muerto, que ha dejado de luchar. Tras el impacto sigue un proceso judicial mediático…
Tu te’n recordes de com era jo abans? És la pregunta que fa la protagonista de Anatomía de una caída al seu advocat, també amic de joventut. Ella, Sandra Hüller, és sospitosa d’haver assassinat el seu marit llençant-lo daltabaix d’una finestra de casa seva, un xalet de fusta enmig del no-res als Alps francesos. La imatge del crim és entre macabra i preciosa: el vermell de la sang sobre el blanc immaculat de la neu, i el cos d’un home mort, que ha deixat de lluitar. Després de l’impacte ve un procés judicial mediàtic i dur contra ella, escriptora de…
Ens va dir que estava molt enfadada amb el seu ex perquè l’havia abandonat. La Montserrat va ser taxativa i va afegir algun renec mentre es ficava una cullerada de fideuà a la boca, protegida per un pitet. La dona era pesant, postrada en una cadira de rodes. Era allà asseguda amb nosaltres sense gaire marge de maniobra. La seva neta procurava per ella, amb un accent desmillorat, i també l’acompanyaven dues dones més. “Quina edat em poses?”, em va preguntar una altra senyora. Vaig calcular que una setantena llarga i ho vaig dir. “En tinc 91”, va exclamar. I…
