La semana pasada os engañé un poco por motivos pedagógicos y mecanismos del guion de estos artículos. Vimos la formación del primer tramo de la ronda del Guinardó, hasta su número 31, un inmueble en ángulo configurador tanto de este inicio como del carrer de Praga. Si lo dejamos atrás vemos de inmediato, centralizando la plaça d’Alfons X el Savi y la gloriosa terraza del Can Chen, una fachada muy imponente, pantalla para la continuidad de seis bloques poco estudiados y de los más increíbles de la ciudad condal por su virtud de crear una calle, sin numeración ni habitantes:…
Autor: jcorominas
La setmana passada vaig enganyar-vos per motius pedagògics i mecanismes del guió d’aquests articles. Veiérem la formació del primer tram de la ronda del Guinardó, fins al seu número 31, un immoble en angle configurador tant d’aquest inici com del carrer de Praga. Si el deixem enrere veurem immediatament, centralitzant la plaça d’Alfons X el Savi i la gloriosa terrassa de Can Chen, una façana molt imponent, pantalla per a la continuïtat de sis cubs poc estudiats i dels més increïbles de la ciutat comtal per la seva virtut de crear un carrer, sense numeració ni habitants: Abd el-Kader, entre…
Sóc a la ronda del Guinardó amb el carrer de Sardenya, a tocar del Camp de l’Europa. El número 534 de la darrera avinguda és un edifici emblemàtic en aquesta zona de la ciutat. Mira una mica esbiaixat cap a la plaça Sanllehy i ocupa una posició privilegiada tot exercint de cruïlla entre dues realitats, porta de Gràcia i majordom del Baix Guinardó, fins aleshores orfe de tant ciment. Des de la meva posició diviso la ruta cap el Guinardó, però com conec els sediments no puc prescindir del tarannà del racó. Fins els anys quaranta Can Sampere, a més…
Estoy en la ronda del Guinardó con el carrer de Sardenya, el campo del Europa a mi espalda. El número 534 de esta última es un edificio emblemático en esta zona de la ciudad. Mira hacia la plaça Sanllehy y ocupa una posición privilegiada al ejercer de encrucijada entre dos realidades, puerta de Gràcia y mayordomo del Baix Guinardó, hasta entonces huérfanas de tanto cemento. Desde mi posición atisbo la ruta hacia el Guinardó, pero como conozco los sedimentos no puedo prescindir de la idiosincrasia del enclave. Hasta los años cuarenta Can Sampere, además de sus enlaces con la antigua…
Lo último que quedó de Can Sampere fue una pequeña caseta de los payeses, usada hasta los años setenta en el Campo del Nou Sardenya del C.E. Europa como vestuario visitante. Desapareció con la remodelación por completo del terreno de la antigua masía. El club graciense pudo conservar su coliseo, no así el Hispano-Francés, perjudicado y olvidado en toda esta gigantesca operación con trampa, pues pese a su trascendencia edilicia pocos son los paseantes capaces de captar cómo la transformación de la zona implicó la creación de una gigantesca manzana comprendida entre Camèlies, Pau Alsina, Sardenya y Providència, frontera entre…
El darrer que romangué de Can Sampere fou la masoveria, emprada fins als anys setanta al camp del Nou Sardenya del C.E. Europa com a vestidor dels visitants. Desaparegué amb la remodelació per complet dels antics terrenys de la masia. El club gracienc pogué conservar el seu coliseu, no així l’Hispano-Francés, perjudicat i oblidat en tota aquesta gegantina operació amb trampa, ja que malgrat la seva transcendència edilícia pocs són els passejants capaços de captar com la transformació de la zona implicà la creació d’aquesta gran illa de cases compresa entre Camèlies, Pau Alsina, Sardenya i Providència, frontera entre Gràcia…
Un dia em saltaré la llei i pujaré al passatge de les Camèlies amb una escala per, des de la seva, contemplar el paisatge, ara urbà al 100%, de bellesa poc considerada des de la convenció. Mentre no transgredeixi l’accés a aquest espai abandonat, tan sols recuperat amb les paraules escrites al llarg d’aquestes Barcelones, hauré de conformar-me a analitzar l’entorn. La cantonada de Camèlies, en la seva marxa cap a la Font Castellana, i el carrer de Sardenya és més aviat estrany per distints motius. En l’actualitat destaca per un peculiar silenci a causa de l’encreuament de camins existent…
Un día me saltaré la ley y subiré al passatge de les Camèlies con una escalera para, desde la suya, contemplar el paisaje, ahora urbano al 100%, de belleza poco considerada desde lo convencional. Mientras no transgreda el acceso a ese espacio abandonado, sólo recuperado con las palabras escritas en estas Barcelonas, deberé conformarme con analizar el entorno. El cruce de Camèlies, en su marcha hacia la Font Castellana, y el carrer de Sardenya es más bien extraño por distintos motivos. En la actualidad destaca por un peculiar silencio debido a la intersección de caminos existente en ese punto, desde…
Mentre passejo pel cantó mar del carrer de les Camèlies, després d’abandonar la cruïlla de la Font Castellana, respiro feliç per tenir a la vora el Parc de les Aigües, una fita veïnal de la Transició per a ocupar l’espai de l’antiga Companyia. La meva intenció és descendir per Praga fins a arribar a la plaça d’Alfons X el Savi i, a partir d’un edifici monumental i els seus companys de viatge del costat, explicar la configuració de la ronda del Guinardó, però un clic de memòria, una ràfega del cervell, m’impulsa a caminar un xic més, fins a situar-me…
Tots aquests passeigs tenen la seva intrahistòria. Durant la meva vida sempre he anat amb una càmera de fotos. Amb l’esclat de la pandèmia vaig reforçar aquesta relació, i des d’aleshores, a partir de les meves indagacions, l’arxiu ha augmentat en més de cinquanta mil imatges, potser úniques per copsar la ciutat durant aquest temps estrany. Malgrat tot no vull anar pas per aquí. Quan acabo un article cerco les instantànies justes per a il·lustrar-lo, i com he d’ordenar les carpetes per carrers, una feina més aviat hercúlia, molts cops passo més hores cercant-les que escrivint els texts. Una altra…
