Todos estos paseos tienen su intrahistoria. A lo largo de mi vida siempre he ido con una cámara de fotos encima. Con el estallido de la pandemia reforcé más esta relación y desde entonces, a partir mis indagaciones, el archivo ha aumentado en más de cincuenta mil imágenes, quizá únicas al plasmar la ciudad en este tiempo extraño. No iremos por esa senda. Cuando termino un artículo busco las instantáneas justas para ilustrarlo, y como debo ordenar las carpetas por calles, una tarea más bien hercúlea, en muchas ocasiones paso más horas buscándolas que escribiendo los textos. Otra consecuencia de…
Autor: jcorominas
La setmana passada entràrem al Baix Guinardó a través del passatge de (Josep) Costa. Aquest cognom abunda en aquesta zona de Barcelona, duent-me, com és comprensible, a realitzar les preceptives investigacions, sorprenent-me pels resultats. Inicio el meu passeig d’avui al carrer de la torre Vélez, un riure de nens, ja que un dels meus veïns, un xic més gran, sempre l’associava amb José Vélez, o més aviat el seu doble escenificat per Alfons Arús, el riure engolat i la frase histèrica de qué mala suerte la mía. Això era a la infantesa. Ara mateix situar el carrer de la Torre…
La semana pasada entramos en el Baix Guinardó a través del passatge de (Josep) Costa. Este apellido abunda en esta zona de Barcelona, y ello, como es comprensible, me llevó a realizar las preceptivas averiguaciones, sorprendiéndome por los resultados. Inicio mi paseo de hoy en la calle de la torre Vélez, una risa de pequeños, pues uno de mis vecinos, algo mayor, siempre lo asociaba con José Vélez, o más bien su doble escenificado por Alfonso Arús, la risa engolada y esa frase histérica de que mala suerte la mía. Eso era en la niñez. En la actualidad situar la…
Algun dia tornarem a l’avinguda Gaudí per un deute amb el lector i la ciutat, prostituïda al merchandising de l’arquitecte com per a oblidar escriure la Història d’aquest enllaç entre la Sagrada Família i Sant Pau, hospital d’orientació diferent de la resta de quadrícules de l’Eixample, segons la llegenda, no seré jo qui la desmenteixi perquè sempre tenen quelcom de veritat, per la ràbia de Domènech i Montaner contra el seu company d’ofici. En aquesta escriptura de les Barcelones reconec la meva fixació per allò petit, tant per interès com per nodrir les meves jornades. M’agrada molt, us acompanyaré, anar…
M’agrada començar cada article de les Barcelones amb una petita reflexió sobre l’art de passejar. Aquesta vegada gairebé sobren les paraules, perquè la resta de la sèrie explica quelcom fonamental: el punt clau condueix als altres, i si així és hem d’atribuir tota la culpa a una passió progressiva amb la virtut d’interioritzar els espais a la ment. Tots els descrits en aquestes pàgines em pertanyen per haver-los lliurat al lector, des de la joia d’indagar per a dipositar un llegat col·lectiu des de la individualitat. Totes aquestes setmanes orbitem pels voltants del passatge Canadell, a la illa de cases…
Els espais poden llegir-se de mil maneres. El passatge de Canadell sempre ha sigut un dels meus preferits d’aquesta zona, sobretot per com es projecta envers un infinit tapiat per un bloc del carrer Padilla, ja que gairebé sempre l’entomo des de Castillejos, adjacent a dos immobles producte de la Llei Salmón de 1935, més tard beneïda pel Franquisme. La data no és en casual en absolut. Al primer tram d’aquesta travessia hi ha dues viletes de 1936, i fa temps, quan brollaven algunes preguntes dels voltants, m’admirava pensar en aquell moment, just abans de la Guerra, un miracle de…
Los espacios pueden leerse de mil maneras. El passatge de Canadell siempre ha sido uno de mis favoritos de esta zona, sobre todo por cómo se proyecta hacia el infinito lapidado por un bloque del carrer Padilla, pues casi siempre lo acometo desde Castillejos, adyacente a dos inmuebles producto de la Ley Salmón de 1935, más tarde bendecida por el Franquismo. La fecha no es en absoluto casual. En el primer tramo de esta travesía hay dos villitas de 1936, y hace tiempo, cuando surgían algunas preguntas del entorno, me admiraba pensar en ese momento, justo antes de la Guerra,…
No solem caminar amb la vista fixada a disseccionar illes de cases. Això produeix, com a mínim, una percepció curiosa de les ciutats, perquè quan ens endinsem a una coneguda és una part més de l’avanç de les soles, però si pensem les quadrícules una a una podrem entendre el perquè de certes formes urbanes. Estic, per variar, a una frontera més de Barcelona. Els meus doncs es situen al passatge de la Igualtat. Cartagena és un límit natural entre zones, si bé aquí intervé un altre més artificial, l’avinguda Gaudí, unió d’antagonistes modernistes concebuda per Léon Jaussely, acceptada pel…
No solemos caminar con la vista puesta en diseccionar manzanas. Eso produce una percepción, como mínimo, curiosa de las ciudades, porque cuando nos adentramos en una conocida es una parte más de un avance caminador, pero si pensamos las cuadrículas una a una podremos entender el porqué de ciertas formas urbanas. Estoy, para variar, en otra frontera más de Barcelona. Mis pies se sitúan en el passatge de la Igualtat. Cartagena es un límite natural entre zonas, si bien aquí interviene otro más artificial, la avinguda Gaudí, unión de antagonistas modernistas concebida por Léon Jaussely, aceptada por el plan Romeu-Porcel…
Gairebé sap greu acomiadar-se d’aquesta trilogia de passatges de l’abecedari. Tota aquesta sèrie, a punt d’anar-se’n per encetar-ne una novella, ve determinada per l’observació, i a partir de la mateixa he pogut traçar una Història d’un barri inserida a l’Eixample, preciós per a desafiar la seva hegemonia formal mitjançant inesperades travessies. Al llarg d’aquests lliuraments he parlat, com sempre, de fronteres. En aquest cas concret ens ha acompanyat el límit entre Guinardó i el Camp de l’Arpa. Ben a prop hi ha altres confins. Per a conèixe’ls hem de passejar-los, i fent-ho podrem descobrir detalls. Un pot immiscir-se als mapes…
