Casi sabe mal despedirse de esa trilogía de pasajes del abecedario. Toda esta serie, a punto de irse para iniciar una nueva, viene determinada por su observación, y a partir de la misma he podido trazar una Historia de un barrio insertado dentro del Eixample, precioso por desafiar su hegemonía formal mediante inesperadas travesías. A lo largo de estas entregas he hablado, como siempre, de fronteras. En este caso concreto el límite entre el Guinardó y el Camp de l’Arpa nos ha acompañado. Bien cerca hay otros confines. Para conocerlos debemos pasearlos, y haciéndolo podremos descubrir detalles. Uno puede inmiscuirse…
Autor: jcorominas
Ma mare, la meva lectora més fidel, encara suporta avui la meva inevitable tendència per preguntar qualsevol per què. És quelcom molt sa, doncs la curiositat ens manté joves, si bé al meu cas els interrogants em condueixen a voler eliminar-los sigui com sigui. Vagi per davant que aquí no ho he aconseguit, i tan sols puc albirar suposicions, bastant fonamentades, amb el defecte de no poder rematar la feina mitjançant la certesa. Com sóc conscient d’explicar-vos una obsessió cercaré de ser molt didàctic. Si ara descendim pel carrer de Sant Quintí al seu tram comprés entre Indústria i Còrsega…
En apariencia sólo hay dos pasajes en el tramo de la calle Industria entre San Quintín e independencia. Todo lo anterior de esta serie surge de esta trilogía del abecedario tan olvidada como para no respetar su nomenclátor. Estas travesías son clave de algunos enigmas, pero para resolverlos conviene tener preguntas propias y empezar a encajar el rompecabezas. En mi caso durante mucho tiempo no presté excesiva atención a esos caminitos del lado mar. En un informe del 20 de diciembre de 1946 el arquitecto adjunto del Ayuntamiento los describe como “de una longitud que oscila entre los cuarenta y…
Així de primeres només hi ha dos passatges al tram del carrer Indústria entre Independència i Sant Quintí. Tots els lliuraments anteriors d’aquesta sèrie sorgeixen d’aquesta trilogia de l’abecedari tan oblidada com per a no respectar el seu nomenclàtor. Aquestes travessies són clau d’alguns enigmes, però per a resoldre’ls convé tenir preguntes pròpies per a començar a encaixar el trencaclosques. En el meu cas durant molt de temps no vaig fer gaire atenció a aquests caminets del cantó mar. A un informe del 20 de desembre de 1946 l’arquitecte adjunt de l’Ajuntament els descriu com “de una longitud que oscila…
Poco a poco, sin ningún tipo de prisa, voy acercándome a definir con precisión, aunque siempre habrá misterios en la trama, la zona perteneciente antaño a los Xifré, luego a los Coll y desde 1915 al municipio de Barcelona. La impronta de la Damm nos enseña como estos terrenos son, en realidad, una lucha más entre dos mundos, el burgués e industrial del Eixample, feroz en su imperialismo de convertir los antiguos pueblos en parte integrante de sus cuadrículas, con estas erigidas en moviente económico bajo el ladrillo y las chimeneas de las fábricas, tan olvidadas por el tópico de…
De mica en mica, sense cap mena de pressa, vaig apropant-me a definir amb precisió, si bé sempre hi haurà misteris a la trama, la zona pertanyent als Xifré, després als Coll i des de 1915 al municipi de Barcelona. L’empremta de la Damm ens mostra com aquests terrenys són, en realitat, una lluita més entre dos mons, el burgès i industrial de l’Eixample, ferotge en el seu imperialisme de convertir els antics pobles en part integrant de les seves quadrícules, amb aquestes erigides en movent econòmic sota el totxo i les xemeneies de les fàbriques, tan oblidades pel tòpic…
Sonen trompetes de la banda municipal. És dijous 5 de març de 1925 i la Comissió de l’Eixample fa una visita a la zona dels terrenys de l’Hospital de Sant Pau, amb l’alcalde, el Baró de Viver, al capdavant. Les associacions dels voltants i un nodrit grup de representants i prohoms envaeix les precàries voreres, per a inspeccionar-les i determinar les mesures a emprendre. A un breu de la crònica, allò dels instruments ha sigut una llicència, la comitiva s’atura davant d’uns barracons del carrer Igualtat, Cartagena des de 1942, consolidats a la rodalia; el periodista, pletòric en l’ús de…
Suenan trompetas de la banda municipal. Es jueves 5 de marzo de 1925 y la Comisión del Ensanche realiza una visita a la zona de los terrenos del Hospital de Sant Pau, con el alcalde, el Barón de Viver, a la cabeza. Las asociaciones de los aledaños y un nutrido grupo de representantes y prohombres invadieron las precarias calzadas, inspeccionándolas en pos de determinar medidas a emprender. En un breve de la crónica, lo de los instrumentos ha sido una licencia, la comitiva se para ante unos barracones de la calle Igualdad, Cartagena desde 1942, extendidos en la cercanía; el…
Després de tantes setmanes en aquesta frontera entre Camp de l’Arpa i el Guinardó alguns es preguntaran quin és el meu objectiu. El tinc clar, i sense voler avanço cap a un intent d’esgotar el seu espai a nivell històric, com feren Georges Perec i Enrique Vila-Matas a altres paratges. El més important és revalorar terrenys ignorats per propis i estranys, doncs ni tan sols l’Ajuntament sembla conèixer gaire bé aquests barris pel seu sempitern gust cap a la cartolina i el tòpic. Per a profunditzar convé esprémer la taronja, i per a dibuixar-la és imprescindible capbussar-se als seus orígens,…
Totes les meves cròniques barcelonines, gairebé no cal dir-ho, sorgeixen de l’experiència fins a capbussar-se a tot allò concret propi d’una investigació per a resoldre infinites preguntes. Al llarg de la vida passegem indrets i, només amb el temps, aquest s’interioritzen fins a accentuar la necessitat de furgar-los. Quan era més jove emprava els passatges de Catalunya i Roura per anar al Camp de l’Arpa o sortejar la monotonia d’Indústria. Canviem, és evident, i ara mateix gaudeixo d’aquesta rectitud per a desentranyar les seves minúcies significants. La màgia de descobrir una ciutat també consisteix a poder elaborar múltiples rutes per…
