Ja acabem. A la penúltima entrega de la sèrie comentava la mort del torrent de Lligalbé. De tot el seu esplendor tan sols roman aquesta línia recta, o si volen una ela pel seu meandre, la seva connexió amb el carrer de la Bona Sort i la sortida al carrer de Mas Casanovas. Des de mitjans dels any setanta, quan Lepant li guanyà la partida, el torrent romangué orfe de més referents. Es partí la seva connexió amb el passatge de Boné, mentre el de Sant Pere la mantingué de mode gairebé invisible. La plaça de Jordi i José Luis,…
Autor: jcorominas
La única suerte de este tiempo extraño es caminar por el territorio de esta investigación sin ser tildado de loco mientras observo edificios para comprender por donde cortaron el cauce del torrent de Lligalbé. Al estudiar la zona en vivo, sin mis rutinas de antes, adquiero una precisión única, y por eso mismo ahora veo las casas con otros ojos, como por ejemplo una del carrer de Llorens i Barba, con deje novecentista. En su fachada figuran dos fechas, 1944 y 1958, y a partir de las mismas las piezas encajan con facilidad pasmosa. Hablar de nuestro protagonista y la…
Una de les poques sorts d’aquest estrany temps és caminar pel territori d’aquesta investigació sense ser titllat de boig mentre observo edificis per a comprendre on tallaren el curs del torrent de Lligalbé. Ara el fet d’estudiar la zona en viu, sense les rutines d’abans, em fa adquirir una precisió única, i just per això veig les cases amb altre ulls, com per exemple una del carrer de Llorens i Barba, amb aire noucentista. A la seva façana hi figuren dues dates, 1944 i 158; a partir de les mateixes totes les peces encaixen. Parlar del nostre protagonista i la…
Los verdugos del pequeño patrimonio suelen ser los propietarios, inmisericordes, siempre amantes de su propio beneficio. Durante todo el siglo XX el Baix Guinardó fue el Far West en miniatura, con campos y cursos fluviales. Esta acertada metáfora de Juan Marsé sirve asimismo para explicar el proceso de liquidación, a cámara lenta, del Torrent de Lligalbé. Desde el inicio de esta serie intento examinarlo lo máximo posible. La prospección al aire libre me ha ayudado mucho, más aún al estar en esta extraña época, pues entre el silencio y la soledad del lugar he podido comprenderlo mucho mejor. El otro…
Els botxins del petit patrimoni solen ser els propietaris, immisericordes i sempre amants del propi guany. Durant tot el segle XX el el Baix Guinardó fou un Far West en miniatura, amb camps i cursos fluvials. Aquesta encertada metàfora de Juan Marsé també serveix per a explicar el procés de liquidació a càmera lenta del torrent de Lligalbé. Des de l’inici d’aquesta sèrie l’examino el màxim possible. La prospecció a l’aire lliure m’ha ajudat moltíssim, més encara per trobar-nos en aquesta estranya època, doncs gràcies al seu silenci i solitud l’he comprés millor. L’altre inevitable i gran recolzament han sigut…
Tots podem somriure o tornar-nos ombrívols quan transitem per alguns llocs que ens fan recordar moments preciosos o lúgubres. Altres s’interioritzen, formen part d’un mateix. Al costat d’aquell mural gegantí, el més gran de la ciutat, he xerrat hores i hores amb el meu amic José Luis, tantes com per a merèixer ambdós el nom d’aquest espai en homenatge a les històries mínimes de la ciutat, quan ningú escolta, es senten els sorolls inherents i les converses són or pur sense interferències. El José Luis és el culpable del meu interès pel Baix Guinardó, potser per un seu comentari on…
Todos podemos sonreír o ensombrecernos cuando transitamos por algunos lugares que nos recuerdan momentos preciosos o lúgubres. Otros se interiorizan, forman parte de uno mismo. Me ocurre con la plaza justo al lado del único vestigio del torrent de Lligalbé. Al lado de ese mural gigantesco, el más grande la ciudad, he charlado horas y horas con mi amigo José Luis, tantas como para merecer ambos el nombre de ese espacio en homenaje a las historias mínimas de la ciudad, cuando nadie escucha, se oyen los sonidos inherentes y las conversaciones son oro sin interferencias. José Luis es el culpable…
Escric tota aquesta sèrie per la troballa amb el passatge invisible, quelcom remeiat amb allò d’alçar el braç i disparar la foto, i també invisible per la seva porta enreixada amb intèrfon. Una placa ens informava del nom: Comas de Argemir, pocs metres il·lògics enmig del carrer de Lluis Sagnier. I allà ens havíem quedat, concretament a la cantonada de passeig Maragall amb el carrer de la marquesa de Caldes de Montbui, a qui sempre confonc per la de Castellbell, tot molt proustià a la catalana. Anem al gra. Just en aquest punt el senyor Prats i Roqué donà una…
Escribo toda esta serie por ese encuentro con el pasaje invisible, algo remediado con eso de alzar el brazo y disparar la foto, e inaccesible por su puerta vallada, con interfono. Una placa nos informaba del nombre: Comas de Argemir, pocos metros ilógicos en medio del carrer de Lluís Sagnier. Y en ellos nos habíamos quedado, concretamente en la esquina de passeig Maragall con el carrer de la marquesa de Caldes de Montbui, a la que siempre confundo por la de Castellbell, todo muy proustiano a la catalana. Vayamos al grano. Justo en ese punto el señor Prats i Roqué…
La setmana passada no pensava baixar per aquesta terrorífica rampa del carrer de Llobet i Vall-Llosera per arribar a la plaça Catalana, una claríssima cruïlla de camins del Guinardó i voltants, com si el seu cercle ens convidés a un quilòmetre zero per a desentranyar les parcel·les dels antics terratinents. Alguna vegada he explicat ser d’aquest barri, però aquest origen fa encara més estrat allò de la pàtria chica. Pots ser de dalt de passeig de Maragall i tenir un límit a Verge de Montserrat. Si puges fins a la plaça accedeixes a una altra pantalla, i és on em…
