Durant tota aquesta sèrie sobre Vilapicina hem adoptat com a vies centrals Fabra i Puig, el carrer de Vilapicina com a camí antic envers Horta i Cartellà, la vella riera. Un cop naveguem junt a la mateixa és inevitable pensar que he mencionat poc el passeig Maragall, si es vol la clausura espacial de tota aquesta zona d’estudi. Faig que surti perquè la passada setmana vaig començar a disseccionar el parc sense nom que va de la riera d’Horta a Duero i de Pitàgores a Petrarca. Aquesta darrera suplanta al nomenclàtor, liquidant-lo, al carrer de Folch; el seu nom deriva…
Autor: jcorominas
Aquesta setmana, després d’haver escrit les darreres Barcelones, em passà quelcom no tan curiós. Per a prosseguir amb aquesta investigació vaig decidir aprofitar la primera tarda del canvi d’hora per passejar per la zona, doncs el carrer de Pitàgores no es pot entendre tan sols des de la seva actual façana, tampoc com si fos un fet aïllat. La clau de tot aquest merder s’insinuà a la introducció, matemàtica només fins a cert punt, de Pitàgores, on part del protagonisme recaigué al número 5, residència dels Oliva Serra, caps d’una família de contractistes que tenia com a oferta interestel.lar la…
Si os soy sincero el carrer de Pitágoras no me fascina en exceso, pero al pasearlo en múltiples ocasiones soy bien consciente de varias de sus virtudes y defectos. El principal, tanto en lo bueno como en lo malo, es ser una especie de pequeña tierra de nadie antes de muchas explosiones entre aguas y fronteras, pues basta mirar su ubicación en el mapa para descubrir cómo es el penúltimo escalón antes de muchos todos. Hoy en día es una calle más bien anodina. Perdóname oh Pitágoras por no dejarte bien hasta este momento, como si sólo tuviera cosas en…
Si us sóc sincer el carrer de Pitàgores no em fascina pas gaire, però pel fet de caminar-lo més d’una vegada he adquirit consciència de vàries de les seves virtuts i molts dels seus defectes. L’essencial és ser com una petita terra de ningú abans de moltes explosions entre aigües i fronteres, doncs n’hi ha prou amb mirar la seva ubicació al mapa per descobrir com és el penúltim esglaó abans de molts tots. A hores d’ara és un carrer més aviat anodí. Perdona’m, oh Pitàgores, per no deixar-te gaire bé fins aquest precís instant, com si només tingués coses…
Este reportaje, como todos, se acompaña de fotografías. Sin ellas, como todos pero más, quedaría cojo porque ilustran una realidad repartida por todos los puntos de Barcelona: las calles lloran sus letras, desvanecidas como lágrimas en la lluvia. Si no estuviéramos en la era de Google Maps, por desgracia casi nadie pregunta por la calle cómo llegar a un sitio, este fenómeno poético de la ciudad condal podría ser trágico para los transeúntes y turistas, turistas y transeúntes desesperados ante la imposibilidad de guiarse por las indicaciones del nomenclátor. No sé cuál fue la primera placa localizada de esta serie,…
Aquest reportatge, com tots, s’acompanya de fotografies. Sense les mateixes quedaria un xic coix –com tots, però més– perquè il·lustren una realitat repartida per tots els punts de Barcelona: els carrers ploren les seves lletres, esvaïdes com llàgrimes a la pluja. Si no estiguéssim a l’era de Google Maps –per desgràcia gairebé ningú pregunta pel carrer com arribar a un lloc–, aquest fenomen poètic de la ciutat comtal podria ser tràgic per a vianants i turistes, desesperats davant la impossibilitat de guiar-se per les indicacions del nomenclàtor. No sé quina fou la primera placa localitzada d’aquesta sèrie; de fet, no…
Hi ha una gran bellesa interna en l’elaboració d’aquesta sèrie sobre Vilapicina. La setmana passada, mentre caminava per enèsima vegada la riera d’Horta per a investigar-la, vaig somriure tot recordant un instant de la primavera d’ara fa quatre anys. Els companys de Catalunya Plural m’aconseguiren, hi tenia tot el dret, un passi per a poder realitzar les meves activitats periodístiques mentre passejava per Barcelona, doncs sense trepitjar els llocs l’escriptura seria força incompleta. Era abril de 2020. Tindré cent anys i sempre em fascinarà la torre d’aigües de Cartellà amb Pitàgores. Pocs metres després vaig arribar a una plaça, a…
Estas últimas semanas se ha celebrado la conmemoración de los cincuenta años de la ejecución de Salvador Puig Antich, si se quiere algo en sordina, pues nuestra sociedad alienta el recuerdo mientras lo integra al sistema de olvido instantáneo. El garrote de vil del militante del MIL, Movimiento Ibérico de Liberación, fue el último del Franquismo en concomitancia con el de Heinz Chez, ambos el 2 de marzo de 1974. La efeméride me ha ayudado a pensar sobre la evolución del caso en el imaginario colectivo barcelonés, podría decir catalán, pero con el paso del tiempo tiendo a entender la…
Aquestes setmanes s’ha celebrat una mica en sordina, en realitat perquè la nostra societat posa èmfasi al record mentre l’integra al sistema d’oblit sobtat, el mig segle de l’execució de Salvador Puig Antich, avinguda a la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974, darrera època del Franquisme, com resa el tòpic, junt amb la d’Heinz Chez a Tarragona. L’efemèride m’ha ajudat a pensar sobre l’evolució del cas a l’imaginari col·lectiu barceloní, podria dir català, però amb el pas del temps tendeixo a entendre la diferència entre ambdues sensibilitats. Bé, vaig néixer a finals dels anys 70 del…
La semana pasada caminamos de manera simultánea por la vieja riera de Horta y el passeig de Fabra i Puig. Hoy pasearemos por la primera. Si la pisamos desde la calle de Vilapicina tendremos una vista con muchos interrogantes, porque de la calma de la estructura básica del homónimo barrio pasamos al curso fluvial, Cartellà en la actualidad. Su lado montaña es una sucesión de desiguales arquitecturas con unas calles a priori trazadas a la buena de dios. Tanto en mapas como en fotos aéreas se observa cómo el dominio de este entorno, comprendido por el triángulo formado la calle…
