Autor: jcorominas

I així, una mica de cop i volta, sembla que entonem el rèquiem de la sèrie dedicada al barri de les vivendes del Congrés Eucarístic. Posar-hi punt i final no és pas cap tragèdia, entra dins la lògica de passejar les Barcelones de mica en mica, sense preferències i sempre amb la voluntat de mostrar com cada tessel·la és imprescindible per a comprendre la totalitat del mosaic. Al tancar aquesta porta és bo resumir alguns aspectes. He repetit fins a l’extenuació certs elements. Si ens centrem en l’estructura, la part central del barri es divideix en quatre cossos. El primer,…

Y así, un poco de repente, parece que entonamos el réquiem de la serie dedicada al barrio de las viviendas del Congrés Eucarístic. Terminarla no es ninguna tragedia, entra dentro de la lógica de pasear las Barcelonas poco a poco, sin preferencias y siempre con la voluntad de mostrar cómo cada tesela es imprescindible para comprender la totalidad del mosaico. Al cerrar esta puerta es bueno resumir algunos aspectos. He repetido hasta la saciedad algunos elementos. Si nos centramos en la estructura, la parte central del barrio se divide en cuatro cuerpos. El primero, si empezamos desde Concepción Arenal, vio…

Com és ben normal, sobretot ara que afrontem els darrers compassos de la sèrie dedicada al barri de les vivendes del Congrés, brolla la nostàlgia i sorgeix una memòria de les passes realitzades durant tota una vida, doncs les Barcelones, com qui diu, primer s’escriuen dempeus per a després copsar-se al foli. Aquesta certa melangia apareix per una qüestió primordial. Ara puc caminar pels llocs i tenir el seu mapa al meu interior, però al principi, sense verb, les meves petjades són les d’un explorador que tafaneja i furga per a comprendre. Per això em fa gràcia recordar un passeig…

Como es normal, ahora que afrontamos los últimos compases de la serie dedicada al barrio de las viviendas del Congreso, aflora la nostalgia y surge una memoria de los paseos realizados durante toda una vida, pues las Barcelonas, como quien dice, primero se escriben a pie para luego plasmarse en el folio. Esta cierta melancolía aparece por una cuestión primordial. Ahora puedo caminar los lugares y tener su mapa en mi interior, pero al principio, sin verbo, mis huellas son los de un explorador que husmea y escarba para comprender. Por eso me hace gracia recordar un paseo no tan…

Como por todos es sabido, sin que esté Rubiales de por medio, esta semana la Biblioteca García Márquez del barrio de Sant Martí de Provençals ganó el premio a la mejor del mundo tras derrotar a homólogas de Australia, Eslovenia y China. Parecía la crónica de un galardón anunciado si atendíamos el runrún local. Al fin y al cabo, los detalles siempre son importantes, el edificio de SUMA Arquitectura quizá quede como uno de los legados en la materia del anterior consistorio, si bien el concurso se adjudicó, paradojas, en los compases finales del mandato del alcalde Trías. No es…

Com per tots és ben sabut, sense que Rubiales hi fiqui cullerada, aquesta setmana la Biblioteca García Márquez del barri de Sant Martí de Provençals va guanyar el premi a la millor del món després de derrotar a homòlogues d’Austràlia, Eslovènia i Xina. Sembla la crònica d’un guardó anunciat, si atenem al rum-rum local. Al cap i a la fi, els detalls sempre són importants, l’edifici de SUMA Arquitectura potser romangui com un dels llegats en aquesta matèria de l’anterior consistori, si bé el concurs s’adjudicà, paradoxalment, als compassos finals del mandat de l’alcalde Trias. No és el primer cop…

Tenía una imagen omnipresente antes de iniciar este texto. Veo el acceso a los jardíns de Massana del Congrés desde Alexandre Galí. Entre ambos lugares median varios espacios y elementos. Entre los primeros está el pas de Sant Tarsici, un recurso muy inteligente, y Felip II, mientras entre los segundos el premio es para los pilotes, base de los bloques de la avenida y transición hacia ese interior de manzana con una cruz como declaración de intenciones. Este principio también debería ser el cierre. Alexandre Galí es una línea recta como infinita, y es casi un muro maestro de todo…

Tenia una imatge omnipresent abans d’iniciar aquest text. Veig l’accés als jardins de Massana del Congrés des d’Alexandre Galí. Entre ambdós indrets hi ha diversos espais i elements. Entre els primers hi ha el pas de Sant Tarsici, un recurs molt intel·ligent, i Felip II, mentre entre els segons el premi és pels pilots, base dels blocs de l’avinguda i transició envers aquest interior d’illa amb una creu com a declaració d’intencions. Aquest principi també hauria de ser el tancament. Alexandre Galí és una línia recta com infinita i gairebé un mur mestre de tot l’entramat, doncs si no hi…

Pensaba estructurar esta serie en tres reportajes. Serán dos porque la comparativa del que estás leyendo pretende ser clara y lógica con relación al modo de gestionar espacios con posibilidad de ser centros urbanos, hasta desplegar nuevos ejes y lenguajes por la mezcla de lo nuevo con lo viejo. En la primera entrega, vimos cómo los No Lugares al Aire libre recorren el Viejo Mundo con unas características comunes, tales como la expulsión del ciudadano, formar parte del parque temático y tener un código propio entre la exclusividad para el foráneo y su imposibilidad por aportar algo a la ciudad…

Pensava estructurar aquesta sèrie en tres reportatges. Seran dos perquè la comparativa del que estàs llegint pretén ser clara i lògica en relació al mode de gestionar espais amb possibilitat de ser centres urbans, fins a desplegar nous eixos i llenguatges per la mescla del nou i el vell. A la primera entrega, vam veure com els No Llocs a Cel Obert recorren el Vell Món amb característiques en comú, com l’expulsió del ciutadà, formar part del parc temàtic i tenir un codi propi entre l’exclusivitat pel forà i la impossibilitat d’aportar quelcom a la ciutat en un sentit d’enllaçar…