Este primer párrafo de las Barcelonas a veces cuenta sus hilos internos. Esta vez le llega el turno a algo muy obvio. Cada texto se encadena con el anterior y suscita dudas hacia el siguiente. En el caso de hoy nuestra protagonista será la masía de Can Gaig. Su ubicación y dominios nos conducen, en parte, a resolver cómo configuraron el núcleo antiguo de la calle de Vilapicina, ampliándose el influjo de la finca hasta determinar morfologías y comprender varias vías. Can Gaig, con orígenes en el siglo XVII, acaparaba casi todo el sector comprendido entre la calle Arnau y…
Autor: jcorominas
Por desgracia, la calle de Vilapicina conserva en nuestros días muy pocas casas antiguas, pero las supervivientes no se mantienen en pie por casualidad. Una de las bellezas de este camino hacia Horta es observar su forma, muy oscilante en su lado mar, con toda probabilidad a consecuencia de las aguas circundantes. Si caminamos los metros de nuestro protagonista desde Amílcar lo comprenderemos poco a poco, con la paciencia requerida para estos menesteres. Su aspecto actual responde a la hegemonía de Fabra i Puig en el entorno contemporáneo, pero la morfología es más longeva. Una vez superamos el cruce con…
Per desgràcia, el carrer de Vilapicina conserva a hores d’ara molt poques cases antigues, però les supervivents no es mantenen dempeus per casualitat. Una de les belleses d’aquest camí envers Horta és observar la seva forma, molt oscil·lant al cantó mar, amb tota probabilitat com a conseqüència de les aigües properes. Si caminem els metres de la nostra protagonista des d’Amílcar ho comprendrem de mica en mica, amb la paciència requerida per a aquests assumptes. El seu aspecte actual respon a l’hegemonia de Fabra i Puig a l’entorn contemporani, però la morfologia és més longeva. Un cop superem la cruïlla…
A Barcelona hi ha molts tipus de limbes geogràfics. Un dels meus molts preferits és el final del carrer del Clot, un estrany interstici, en perpètua transformació al seu cantó mar, perquè els seus dos símbols, alfa i omega d’aquesta línia recta, són el popularment conegut com pont de Calatrava i la torre del Fang. Ambdós són ara mateix una base barraquista i un magnífic magatzem de ferralla. Si quelcom em sap greu en aquests reportatges és refer les meves passes, doncs significa negligència municipal si tot roman igual o pitjor. Sóc el primer en desitjar un acord de govern…
Ha arribat l’hora de moure’s de tots els eixos d’aquestes setmanes i endinsar-nos a Vilapicina pel seu homònim carrer. Serà el nostre protagonista d’avui a mode d’introducció, doncs si el caminem comprovarem sense gaire dificultat determinades premisses, essencials per a comprendre’l. En primer lloc convé recordar com la seva extensió original ara es veu truncada per incomprensions del present. Si l’agafem de manera ideal, sortiríem just darrera del pont que enllaça Can Basté amb el santuari, seguir pel carrer de Pere d’Artés i continuar fins a trepitjar-lo en la seva configuració actual. Si així ho fem haurem caminat el seu…
Aunque parezca increíble ha llegado la hora de moverse por todos los ejes de estas semanas y adentrarnos en Vilapicina por su homónima calle. Será nuestra protagonista de hoy a modo introductorio, pues si la caminamos comprobaremos al instante determinadas premisas esenciales para comprenderla. En primer lugar conviene fijarse en cómo su extensión original ahora se ve truncada por ciertas incomprensiones del presente. Si la tomamos de modo ideal deberíamos partir justo detrás del puente que enlaza Can Basté con el santuario, seguir por la calle de Pere d’Artés y continuar hasta alcanzarla en su recorrido actual. Si así lo…
La dislocació de l’eix original de Vilapicina complica a vegades la comprensió de la zona, així com alguns canvis al nomenclàtor. Des de fa algunes setmanes hem saltat de Virrei Amat, el rovell de l’ou contemporani, a l’entorn del santuari del barri, sempre acompanyat de la masia de Can Basté i Ca N’Artés. Ara mateix, la vista del lloc, ens situem al bell mig de Fabra i Puig, és xocant per totes les cruïlles i disfuncions de l’entramat urbà. Fabra i Puig es visualitza com una bèstia d’amplada, ben predisposada pel transit rodat, mentre a l’esquerra el carrer de Vilapicina…
Aquesta sèrie sobre Vilapicina s’ha desenvolupat fins ara gairebé en un punt fix. L’abandonarem en breu, però abans convindrà precisar alguns aspectes. Un d’ells deriva del nom del barri. Segons les fonts més habituals seria una barreja comprensible entre vila i piscina, ambdues de l’era romana, fet que ens faria deduir al voltant d’una domus amb una bassa enorme, tan poderosa com per a subsistir al record durant segles. Altres parlen de forns de pa medievals, i fins i tot vinculen el topònim amb una aparició pionera del Cristianisme a la zona, com diguérem a d’altres lliuraments part integrant de…
Hasta ahora esta serie sobre Vilapicina se ha desarrollado casi en un punto fijo. Lo abandonaremos en breve, pero antes convendrá precisar pocos aspectos. Uno de ellos deriva del nombre del barrio. Según las fuentes más habituales sería una mezcla comprensible entre villa y piscina, ambas de época romana, lo que nos haría deducir en torno a una domus con una charca enorme, tan poderosa como para subsistir en el recuerdo durante siglos. Otros hablan de hornos medievales, e incluso vinculan el topónimo con una aparición pionera del cristianismo en la zona, como dijimos en otras entregas, parte de Sant…
Crec haver mencionat arreu, una mica en llibres i un altre xic a les Barcelones, com Patrick Modiano és un dels suprems passejants de l’Europa Contemporània. Mentre camino no acostuma a aparèixer, però quan m’assec a escriure té tendència a suggerir ecos de la seva obra, on els petits detalls solen ser portes per a majors panorames. Per assolir-los sol desplegar una operació detectivesca, inherent a qui gasta sola de sabata per l’asfalt ciutadà, on allò més insignificant pot conduir a descobriments. Si avui en parlo és perquè la protagonista d’aquestes línies sorgí una nit qualsevol, abans d’anar a dormir,…
