Va ser el món al revés al despatx Oval. Una exhibició dels “fets alternatius” que practica el trumpisme. La víctima, el president del país envaït, va ser acusat per Trump de “jugar amb la tercera guerra mundial”. Volodímir Zelenski en lloc d’optar per un silenci diplomàtic, va plantar cara i va assenyalar que el president dels Estats Units feia seus els arguments de Vladímir Putin.
La invasió d’Ucraïna es va iniciar el 24 de febrer del 2022, amb un govern demòcrata a la Casa Blanca, un govern compromès amb la defensa de la democràcia i Europa, i conscient de la necessitat de combatre l’expansionisme de Vladímir Putin. Ara el canvi és radical. Trump aposta per una aliança amb el règim autoritari rus i per donar l’esquena a Ucraïna. El tauler geopolític ha canviat de manera dramàtica.
La guerra d’Ucraïna va significar el conflicte entre dues concepcions del món: un sistema basat en la globalització econòmica però també en la democràcia i els drets humans; i un altre ordre mundial, representat per Vladímir Putin, governat per règims autocràtics que rebutgen la democràcia i la llibertat en nom del poble nació, una moral única, una suposada eficàcia econòmica i uns poders sustentats en la propaganda i la repressió. I la gran, i tràgica, novetat és que el president dels Estats Units s’alinea ara amb aquesta segona concepció del món.
El combat entre aquests dos mons també es decideix dins Occident, entre els partidaris dels drets i les llibertats, i els qui, sigui, per desencís o per convicció, defensen un model social autocràtic i tancat; entre els que creuen en la cooperació internacional per fer front a reptes globals, com el canvi climàtic, i els que volen tornar al model d’Estats sobirans que lluiten per la seva supremacia. Moviments reaccionaris nord-americans, com el que encarna Trump, i els de l’extrema dreta europea tenen molt més en comú amb l’actitud de Putin que amb la defensa dels valors democràtics.
No sabem si Rússia guanyarà al camp de batalla, però sí que podem assegurar que fins ara haviaperdut en tots els altres fronts. Havia afavorit que es cohesionin els seus suposats enemics (fins i tot que Suècia i Finlàndia s’adhereixin a l’Aliança Atlàntica) i ha perdut, potser per sempre, tota connexió emocional amb la població ucraïnesa. Ha sembrat un odi que durarà generacions. La seva única victòria se l’acaba de donar Donald Trump.
Quin nom mereixen Putin i Trump?
Adam Michnik, el prestigiós periodista polonès guanyador del premi Princesa d’Astúries d’Humanitats del 2022, ja avisava el 2016, que “Putin és un fenomen nou que encara no té nom. De la mateixa manera que, quan va sorgir el feixisme, tampoc tenia nom”. Als anys trenta van entrar en conflicte les grans ideologies: les democràcies liberals davant del nazisme; el nazisme davant del comunisme. Tots sabem quin va ser el desenllaç. La democràcia va vèncer. Però els gèrmens antidemocràtics continuen vuit dècades després de la Segona Guerra Mundial iles democràcies es veuen atacades de manera política, militar i econòmica per part d’un règim totalitari. El més greu és que, en aquests moments, el govern dels Estats Units no figura al mateix costat de la història. Com si hagués canviat de bàndol.
I el que representa Trump, té nom? El que ha passat al despatx Oval és una expressió nítida del trumpisme, terme que, en el fons, és la manera de donar un nom contemporani als fenòmens polítics que van des del populisme, l’extrema dreta i fins i tot ens enllacen amb el feixisme. Trump és una versió moderna de pulsions molt antigues, però reben el seu nom pel fet d’haver-les expressat des del despatx més poderós del planeta.
El risc està en el que el sociòleg Pierre Rosanvallon ha anomenat una democradura. Això és una forma de govern que enllaça la democràcia i la dictadura per aclamació popular, a causa de la sensació que les societats occidentals són ingovernables, i que el caos ens amenaça davant la incapacitat de la política de gestionar eficaçment la complexitat.
Zelenski planta cara
Davant el parany del despatx Oval, VolodímirZelenski podia haver optat pel silenci. Però va plantar cara. Per què? David Leonhardt, columnista de The New York Times, va escriure poc després de la invasió unes paraules que podrien aportar una possible resposta: “Quan Rússia va envair Ucraïna, Volodímir Zelenski es va convertir en una figura digna de Churchill, l’encarnació personal de la negativa del seu país a cedir davant d’un autoritari assassí”. Aquesta comparació va anar guanyant pes a mesura que Ucraïna aconseguia plantar cara a l’exèrcit rus.
El mateix Zelenski, en un commovedor discurs al Parlament britànic (8/3/2022), va prometre que els ucraïnesos lluitarien contra els invasors russos “als boscos, als camps, a les costes, als carrers”, repetint les paraules que el mateix Winston Churchill va pronunciar durant la Segona Guerra Mundial.
Zelenski sempre ha estat molt conscient que la seva figura encarnava una resistència simbòlica i per això recorre sovint a episodis de la història. El president ucraïnès va pronunciar un discurs davant el Congrés dels Diputats espanyol (5/4/2022) i va evocar un episodi de la Guerra Civil molt semblant al que han patit les ciutats del seu país: la destrucció de Guernica, sota les bombes de les aviacions alemanya i italiana. “Som a l’abril del 2022, però sembla que estem al’abril del 1937, quan el món es va assabentar de l’atac a la vostra ciutat”, va proclamar.
Adam Gopnik va descriure a la revista The New Yorker (13/3/2022) l’actuació de Zelenski a les primeres hores de la invasió: “ningú oblidarà la seva imatge parlant, dins dels límits de la transmissió clandestina d’internet, per a la seva gent i la seva causa. Algunes de les paraules improvisades van ser memorables, com el seu rebuig a una oferta nord-americana per treure’l fora de perill de Kíev: Necessito municions, no un pla de fugida”.
Segons Gopnik, el que alimenta l’admiració per Zelenski, antic actor còmic, és “que la dignitat està a l’abast per a aquells que somriuen davant l’adversitat, i que el coratge i la comèdia tenen una relació transitiva. El que està disposat a degradar-se sabent-ho, com fa un pallasso, és el que després és més capaç d’actuar amb dignitat”. Aquestes paraules cobren tot el sentit després de l’escena viscuda al despatx Oval de la Casa Blanca.
