Daria Serenko: noies, presons i guerres

Article original en castellà de LaMarea

«On estàveu aquests vuit anys?». Ho pregunta Daria Serenko (Jabárovsk, 1993). La seva resposta ocupa quatre pàgines i diu coses com: «Ens manifestàvem amb corones de flors a la Marxa per la Pau (…) Evitàvem l’agent del FSB que intentava colar-se al nostre consell d’estudiants, ens besàvem al costat de les lilàs mullades (…), posàvem l’himne d’Ucraïna al metro, apreníem a pronunciar termes polítics i ens avergonyíem de la nostra pronunciació (…), parlàvem amb qualsevol persona, ploràvem amb cada conversa».

És un capítol de Desig cendres per a la meva casa, recentment publicat en castellà per Errata Naturae. Es tracta d’un llibre escrit durant les dues setmanes que l’activista russa va passar en un centre de presó preventiva al febrer de 2022. En una entrevista que publicarem en el proper número de La Marea en paper, aquesta feminista i antimilitarista, que des de fa uns mesos viu a Madrid a l’espera que se li concedeixi l’asil polític, ens explica que aquella detenció –de la qual la causa oficial era la difusió de propaganda «extremista»– era literalment preventiva. Va ocórrer quinze dies abans de la invasió d’Ucraïna, al mateix temps que la de molts altres activistes. «El que pretenien era que no estiguéssim en llibertat perquè no poguéssim coordinar manifestacions i protestes al carrer», conclou.

Al llibre també esbossava una altra idea sobre el motiu d’aquestes detencions, una reflexió familiar que han expressat molts altres autors i autores d’escriptura carcelària: «L’objectiu de detencions com aquesta és força simple: matar l’activista que porto dins per tal que serveixi d’exemple a altres, minar la meva salut i les meves forces». Així que no permetre-ho passa a ser una missió, i l’escriptura, una bona eina. «Quan estàs arrestada, l’escriptura és una de les poques coses que pots controlar, de les poques coses que no et poden treure», explica.

El naixement d’una activista antimilitarista

Tancada, Daria escriu el que viu, el que recorda, el que pensa. «Aïllada de les notícies i l’esperit del nostre temps, és quan vaig començar a sentir-ho de veritat». El llibre dóna testimoni d’un moment tant en l’àmbit personal com en el col·lectiu. Reflecteix l’impacte de la guerra en aquells que en formen part de la societat del país invasor, però no comparteixen aquella decisió: «Som compatriotes de violència», escriu. «He intentat instal·lar-me dins de cada soldat de l’Estat rus per descobrir per on passa la meva culpa». La situació actual obre la caixa de les preguntes i Serenko es qüestiona tot el que creia saber sobre el seu país, que ara entén nítidament com a imperialista. «M’adono que en la meva infància no va existir la guerra txetxena».

Aquestes preguntes tenen conseqüències. Desig cendres per a la meva casa no pot ser imprès, venut ni difós a Rússia –tot i que l’autora confessa que la versió digital i algunes còpies editades a l’estranger sí que s’estan compartint de manera clandestina: ella mateixa les ha posat en circulació–. La pròpia Daria ha hagut d’exiliar-se després de la seva detenció, cosa que ha obert noves preguntes. «Em fa por ser migrant», escriu. «Ningú entendrà com parlo realment, quins pensaments complexos i meravellosos habiten al meu cap. Mai sabré fer-ho igual en una altra llengua». A les edicions dels seus llibres al castellà, la brillant traducció d’Alexandra Rybalko Tokarenko ajuda, obrint el miracle de transmetre el seu to tan especial, que aconsegueix equilibrar frescor, profunditat i llampecs poètics. Però això no despatxa la pregunta que travessa el llibre: «Com viure en la llengua de la llibertat?»

De les institucions culturals al centre de detenció

Moltes de les claus d’aquest estil ja es deixaven veure al seu anterior llibre, Noies i institucions (Errata Naturae, 2023), que girava al voltant de la seva experiència com a treballadora a la maquinària de la cultura oficial de la Rússia de Putin. Amb una mirada profundament feminista, els seus fragments componien el trencaclosques d’una mena de cos col·lectiu («nosaltres, les noies, simulem que no entenem res de política») a través de situacions el component delirant de les quals es veia accentuat per una mirada aguda.

Un dia a les noies les obliguen a assistir a un concert i celebrar la Festa del Treballador; un altre dia se’n va la llum i es fan confesssions aprofitant que es paguen les càmeres de vigilància. Una nit, s’arrampen les faldilles, beuen vodka i es besen al ritme de les T.A.T.U.; un matí es descobreixen delatant-se entre elles. Sovint pensen en «la quantitat de noies que voldrien veure les seves mans tacades amb la sang del règim, la quantitat d’actes que queden sense anomenar».

A Desig cendres per a la meva casa, la pel·lícula ha avançat: les noies estan a les cel·les. «masha / katia / kristina / polina / dasha / sonia»…, comença la llista amb la qual s’obre un poema titulat «Cadenes de solidaritat». Alguns passatges del llibre són, de nou, un relat gairebé costumista de dies en què les companyes d’internament celebren aniversaris, intercanvien receptes o es barallen. Però el poema continua: «puta / perra / furcia / escòria / zorra / mor». Les noies han descobert per les males l’aliança de l’Estat rus amb l’Estat masculí —així ho anomena Serenko—, com apunta el capítol que explica com el jutge que havia de valorar si mantenir o no la pena li va acabar retreient que no tingués fills.

I és que hi ha un continu en els efectes del patriarcat, com suggereix amb lucidesa un poema en què el mateix home del qual es parla: «recordo la nit després de la primera nit / aquesta tampoc va ser consentida / però em vaig convèncer del contrari»; després s’escriu també: «i ja veus, ara ha mort / a una terra aliena / que no es pot agafar / i que no es lliura».

Resistència Feminista contra la Guerra

Més enllà –o més aquí– dels dolors, el llibre és també una gran carta d’amor i agraïment. «Cada dia esperava impacient els quinze minuts de telèfon obligats. Trucava al meu marit i a la meva millor amiga (…) La meva amiga Sonia em transmetia les últimes notícies i bromes de Twitter (…) Llegir les notetes escrites amb llapis dins dels llibres que m’enviaven era meravellós», escriu Daria. Preocupada sempre per aquells que la rodegen, el dia que va a sortir de presó es maquilla perquè la vegin amb bon rostre i animada: «Ells, imagino, ho hauran passat pitjor que jo i es mereixen veure que les seves cures han servit per a alguna cosa».

Perquè ningú es quedi sense aquests afectes i cures, el 25 de febrer de 2022 (l’endemà de la invasió russa d’Ucraïna), juntament amb altres companyes van fundar Resistència Feminista contra la Guerra, una xarxa de suport que ja compta amb cèl·lules actives a 21 països —entre ells Espanya— que, entre altres coses, s’encarreguen d’acompanyar les preses i presos polítics i aquells que estan en situacions de risc dins i fora del país.

On estàveu aquests vuit anys? «Estava aquí, per la qual cosa mai seré capaç de simular que no ho estava, que això no va amb mi i no em passa a mi?», ens diu Daria. «Si la bellesa està als ulls de qui mira / la guerra està als ulls / de qui aparta la mirada».