Tvboy vs Roc Blackblock: BCN vs Barcelona(s)

Fotografies Jordi Corominas

Duia tota la setmana amb vàries idees. Volia enfocar-les al voltant de la Cultura de la ciutat, o més aviat la diferència entre la visió que vol oferir i la seva crua realitat. El motiu inconscient era la presència barcelonina a la FIL de Guadalajara, on la capital catalana és la convidada d’honor a l’edició d’enguany.

El representats comtals en aquest esdeveniment són, en general, la mostra d’un discurs asèptic que no vol formular cap tipus de crítica, sino més aviat promocionar una imatge de modernitat pròpia de BCN, on la façana sol primer sobre el contingut, el qual, ho hem repetit més d’un vegada, podríem anomenar Barcelona, el territori configurat pels seus setanta-tres barris, sense poder administratiu, però amb el valor de ser un extraordinari mosaic per a generar reflexions de pes, amb o sense allò literari, més aviat hostil durant aquest segle en adoptar un paper intel·lectual, el necessari per a recuperar l’empenta d’un debat, per desgràcia, estancat.

Barcelona és una inesgotable font de notícies que han perdut un fil conductor. Són retalls solts, fulles caigudes  a un sòl, oblidades a la velocitat del sol. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu com, des de les lletres, s’ha cercat de promoure un nou cànon amb més veus en català i femenines. Aquest intent de canviar el paradigma, estèril al no transcendir el seu àmbit, és un bon exemple de com allò oficial es conforma amb gestos de cara a la galeria sense efectes pràctics, ben propis d’un progressisme sense capacitat de impactar de debò a la superfície.

Tots aquests pensaments podrien ampliar-se, però no és pas la meva intenció parlar tant de llibres, sino del carrer i el seu art, anomenat urbà des de finals de la passada centúria i present a tot el Planeta des de distintes sensibilitats.

Com viatjo molt per Europa he pogut comprovar com les seves variants poden sintetitzar-se en dos grans grups, d’altra banda universals i vàlids per a d’altres disciplines creatives. A la parella podríem afegir-hi un tercer element, omnipresent per la urgències d’embellir des de la rapidesa espais depauperats.

D’aquesta manera, el tancament de la trilogia seria decoratiu i n’hi hauria prou passejant per qualsevol localitat amb l’objectiu de trobar arquetips d’aquest format, bonic sens més, perfecte per a satisfer tothom i poc arriscat, si bé sempre hi ha matisos.

De fet, allò maco de meditar sobre aquesta tipologia d’art és la possibilitat de trobar-te’l mentre camines. Em passà aquest setembre amb un Solounacto, una noia que realitza accions d’un sol cop a miralls, mobiliari descartat i racons útils pel seu esprai. No la podríem classificar a cap categoria del duel que sobrevola aquesta paràgrafs; tot i així, el seu no parar quieta tenyeix giragonses d’una manera assumida per a la ciutadania, que perd oportunitats per aprendre a mirar, i precisament, adquirir criticisme des de l’ull quotidià.

La vitola de l’art urbà encara és transgressora i molts es creuen la cançó. Així ho ven certa premsa amb Tvboy. El muralista italià resident al Baix Guinardó ha adquirit renom mundial, espantant-me un cop a Bolonia per veure’l al cartell d’una exposició. Més que horror i pavor l’ensurt es degué a constatar la meva sospita. Ell, sempre ben alerta de l’actualitat, realitza dissenys molt del gust del consumidor normatiu i aquest és el motiu de les seves freqüents aparicions als diaris, que corren a vendre qualsevol de les seves invencions per a refrescar les noticies.

El problema és la repetició de l’efecte. Si rasquem un xic més n’hi haurà prou amb anar a un mur ubicat en un estrany limbe. És al carrer de l’Escorial i no ho és, doncs just comença després de la Travessera i encara no arriba a plaça Joanic, porta de Gràcia. A la vora d’aquesta paret hi hagué durant dècades una xurreria prou decaiguda, veinad’un quiosc que encara ven diaris i a vegades tapa les peces del transalpí, qui sembla tenir aquest metres reservats per a la seva obra amb total impunitat i immunitat, sensepor a ser multat perquè ell, per si ho dubtaven, és un artista.

Des de fa tres, potser un xic més, Tvboy té a la seva disposició aquest tram, transformant-lo per a adaptar-lo al pensament únic preponderant i vendre la seva ànima al batec més convencional de Barcelona, causa de l’aparició continuada d’Alexia Putells, Aitana Bonmatí, Salma Paralluello, Lamine Yamal, Rosalía i fins i tot un al·legat en favor de la pau a Palestina amb lleugeres crítiques a Israel per a adaptar-se al que propugna Jaume Collboni, qui des de fa uns mesos ven el seu rol de gran portaveu contra el Genocidi, a priori liquidat després d’un molt inestable alto al foc.

També sol tenir certa presència als mitjans Roc Blackbloc, qui en aquests darrers mesos ha fet créixer la seva feina no tan publicitzada. Un dels santuaris desconeguts de l’art urbà és la cruïlla de la rambleta d’Aragó, amb les pajarites del Ramón Acín com alfa i omega, amb el carrer de Bilbao. En aquest trosset molts hi depositen el seu ingeni i fins i tot hi ha un nucli dur reconegut, potser per la memòria del dibuixant Ibáñez. Just després de Mortadelo i Filemón hi ha un rectangle mutant i tot seguit, des de principis d’aquesta tardor, podem apreciar com Roc demonitzà a Netanyahu i la seva fúria contra els palestins.

El missatge, per molt que l’alcalde el compri a grans trets, no ha transcendit en excés i alguns han esborrat les seves referències més punyents. Junt a un altre mural d’aquest artista, l’anarquista de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil al carrer Sant Josep de la Muntanya, les escales s’acoloriren amb la bandera de Palestina. La combinació entre l’àcrata i la lluita més candent de l’any, amb permís d’Ucraïna, exhibeix una altra Barcelona a milles de la de Tvboy, acomodat en allò que s’emana des dels altaveus del poder i sempre a la última amb icones com Messi, mentre Rock Blackblocl es manifesta pels barris, contra el turisme i per a reclamar atenció envers la pluralitat comtal, no com el seu homòleg expat, convertit en portaveu no tan indirecte de BCN, ideal per alçar sens més la veu i ben inofensiu per a plantejar alternatives dotades de càrrega crítica, la més peremptòria  si volem posar sobre la taula un diàleg sobre els veritables mals d’una ciutat en perpetua transformació.