Recentment, era convidada al programa de debat de Betevé “Plaça Oberta” com a responsable política de l’àmbit esportiu del projecte Abril de la Fundació Neus Català, per parlar sobre el model d’oci que impera a Barcelona, especialment el nocturn. El debat s’obria amb la pregunta de si cal revitalitzar la nit barcelonina, a la qual vaig respondre amb un rotund sí, en tant que l’oci actual no respon de les necessitats ni desitjos de la classe treballadora, que som la major part de la població. I asseia la premissa que no només cal revitalitzar-la sinó que aquesta revitalització ha de passar per un canvi de model i no per l’obertura de nous clubs i bars nocturns o discoteques, ja que això respondria de la lògica de la competència i del lliure mercat, una via que com a partit i classe no defensem, però que sembla està guanyant.
Només cal sortir una nit per la ciutat per veure com en els barris històricament (i també en el present) obrers hi ha un oci nocturn de menys qualitat, amb bars molt més econòmics, però de més tensió i conflicte, mentre que en barris més benestants, com l’Eixample, l’oci és elitista: hi ha codis de vestimenta, el preu és elevat i normalment et parlen en anglès. Gran part de l’oci nocturn, si no la majoria, va destinada exclusivament a turistes, com són les discoteques del Passeig Marítim.
Els esforços del PSC a l’Ajuntament de Barcelona per crear la “marca Barcelona” —com si aquesta fos un producte en si mateix i no una ciutat on viu la gent— estan donant els seus fruits: turistificació, massificació, expats, preus desorbitats, expulsió del veïnat, especulació de l’habitatge, explotació laboral, pèrdua de la llengua i la identitat cultural… Tot amb l’excusa que el turisme genera riquesa. Riquesa per a qui?, em pregunto, perquè veient l’escenari, la riquesa és per a l’elit de sempre, ja que no és la ciutadania qui en rep els beneficis.
L’única cosa en comú que té l’oci, independentment del barri, és que aquest porta quasi intrínsecament el consum d’alcohol i altres substàncies, que les classes populars utilitzem per alienar-nos després de jornades eternes de treball, malestars emocionals, pressió social o altres problemes, conseqüència del sistema capitalista. A més, els elevats preus del teatre i el cinema, la criminalització de l’ús de l’espai públic per part del veïnat, la privatització de l’esport, el consumisme excessiu, etc., ens allunyen de l’oci cultural i popular i ens apropen a un oci que requereixi cert nivell adquisitiu per gaudir-lo, deixant fora a gran part de la població, especialment la jove o les persones en situacions de vulnerabilitat.
Paral·lelament, gran part del veïnat barceloní s’alça en lluita contra el xivarri nocturn i la brutícia que deixen les riuades de turistes ebris per reclamar respecte cap al seu descans i el seu barri. Amb la mala sort que, davant d’una situació que s’agreuja any rere any i que cap Ajuntament és capaç de resoldre, part d’aquests malestars s’estan canalitzant a través de discursos reaccionaris on es posa tot en el mateix sac: xivarri nocturn, botellots de joves, gossos, infants jugant a pilota a la via pública, persones sense llar dormint al carrer o persones nouvingudes. Darrere de tots aquests malestars s’amaguen discursos criminalitzadors i feixistes, que busquen portar el Pla Endreça a nivells extrems, eliminant de la societat a tot aquell que no sigui desitjat des de la seva mirada conservadora.
A més a més, i en tant que la política – tant d’aquest país com arreu – s’està feixistitzant cada cop amb més força, aquests discursos es veuen legitimats i troben el seu espai entre les masses socials, generant encara més fricció i passant la responsabilitat al poble en comptes de carregar-la sobre l’administració pública. L’exemple més clar és la gran preocupació que de sobte tenen algunes persones grans en què els joves beguin al carrer, però poc els preocupa que tinguin les taxes de suïcidi més altes; i els criminalitzen per consumir l’únic oci que se’ls ofereix, en comptes de reclamar un oci de qualitat per a tothom.
Per això, quan parlem d’oci de proximitat no només parlem que estigui a prop de casa, sinó que també parlem que siguin espais segurs, en català, populars, autogestionats i antifeixistes. Un oci que no passi pel consum ni el consumisme, on la ciutadania siguem part activa en la seva formulació. Ja està bé d’assumir que tothom vol el tipus d’oci que se’ns està donant i que sigui l’Estat i les elits qui decideixin com hem de passar el nostre temps lliure. Volem espais de jocs de taula, esport popular, clubs de lectura, cinema, teatre i música.
Però sobretot volem gestionar aquests espais, volem decidir nosaltres què fer, volem que es deixin de precaritzar les entitats que ofereixen models diferents, volem que es deixi de privatitzar la gestió de casals populars, tal com va fer el PSC només entrar a l’Ajuntament amb el casal Girapells d’Horta, volem que no s’anteposi el rendiment econòmic per sobre la vida de les persones. Perquè si l’oci no el fem nosaltres, mai serà per a nosaltres. Sabem, però, que aquest model d’oci ha d’anar necessàriament acompanyat d’un canvi de model social, econòmic i polític, on la vida i les cures estiguin al centre, en comptes del treball assalariat i el consum. Perquè un oci de qualitat no serà mai possible sense temps, sense salut i sense antifeixisme.
