En els darrers mesos, el rebuig veïnal a La Bonanova—un barri de la zona alta de Barcelona— envers un centre d’acollida per a migrants ha reactivat un vell debat urbà: el fenomen NIMBY, el Not In My Back Yard. Les protestes i tensions sorgides al voltant de l’equipament mostren com una percepció d’inseguretat, gairebé sempre subjectiva, pot convertir-se en força política i reorganitzar relacions dins del barri.
Des d’una mirada etnogràfica, el NIMBY no és simplement una reacció emocional desproporcionada, sinó un mecanisme social que produeix ciutat i defineix límits, visibles i invisibles. A La Bonanova, els discursos veïnals apel·len a la idea que l’arribada de determinats col·lectius contamina simbòlicament l’entorn, afectant la qualitat de vida i alterant la identitat del barri. Aquesta percepció, encara que no estigui sostinguda per dades objectives, té conseqüències reals: activa plataformes veïnals, mobilitza recursos econòmics i genera pressió institucional. Es configura un front de classes, de classes altes.
Per comprendre en profunditat aquesta reacció, convé recórrer a autors que han pensat la ciutat des del conflicte. Mike Davis, amb la seva anàlisi de l’ecologia de la por, va assenyalar com les metròpolis contemporànies construeixen arquitectures defensives i narratives d’amenaça que serveixen per gestionar el contacte amb l’alteritat. Per a Davis, el rebuig a equipaments socials —sigui albergs, centres d’acollida o habitatges assistits— respon menys al seu funcionament real que a la seva càrrega simbòlica: són recordatoris de desigualtats estructurals que certs sectors prefereixen mantenir fora del seu camp visual. Els pobres, i més si són de colors, no agraden.
David Harvey, per la seva banda, introdueix un element clau per entendre el cas de La Bonanova: l’economia política del sòl. En territoris on l’habitatge actua com a dipòsit de valor i mecanisme d’acumulació, la instal·lació d’equipaments destinats a poblacions vulnerables es percep com un risc per als preus immobiliaris. El NIMBY es converteix així en una defensa del capital local, en una manera de preservar la plusvàlua associada al barri. Harvey adverteix que aquests conflictes no són simples problemes de convivència, sinó expressions d’una lluita més profunda pel control de l’espai urbà en el marc del capitalisme.
Per a una correcta anàlisi, és fonamental baixar al terreny i observar com aquestes tensions es viuen en el dia a dia: converses a les reunions de la comunitat, declaracions a assemblees improvisades, intercanvis a xarxes veïnals. Es construeix un relat compartit on el nosaltres i l’ells prenen forma i es despleguen en carrers, comerços i escoles. La ciutat apareix aleshores com un teixit afectiu travessat per pors, expectatives i negociacions permanents.
Al costat del rebuig, també sorgeixen contramoviments: col·lectius pel dret a la ciutat, entitats socials i plataformes que defensen l’acollida i denuncien l’ús polític de la inseguretat subjectiva. Aquests actors introdueixen una altra narrativa: la necessitat ètica i urbana d’espais de protecció, la responsabilitat pública davant la migració i la importància que tots els barris, inclosos els més acomodats, assumeixin la seva part en la redistribució de cures i recursos. Mentre que aquest tipus d’equipaments ha estat concentrat a Ciutat Vella, als de La Bonanova no els han semblat importar gaire.
L’experiència d’altres ciutats mostra que és possible disminuir tensions mitjançant estratègies que incloguin transparència institucional, participació comunitària i programes de convivència amb mediadors. Tot i això, aquestes solucions operen sobre la superfície del problema. Si l’arrel està en la desigualtat i en la mercantilització del sòl, només polítiques urbanes més àmplies —repartiment equitatiu d’equipaments, regulació del mercat immobiliari, reforç de xarxes comunitàries— podran transformar de manera sostenible aquest tipus de dinàmiques.
El cas de La Bonanova, lluny de ser anecdòtic, revela una tensió fonamental a les ciutats contemporànies: la disputa per qui té dret a definir el paisatge urbà i sota quines lògiques es reparteix la vida en comú. Cal reconèixer la subjectivitat de la por, situar-la en el seu context socioeconòmic i confrontar-la amb les anàlisis crítiques de Davis i Harvey permet pensar alternatives. La pregunta que queda oberta és quin tipus de ciutat volem construir: una que oculta la vulnerabilitat darrere murs simbòlics i barreres emocionals, comandada per gent que només pensa en ella mateixa i en el valor del seu sòl urbà, o una que assumeix col·lectivament la responsabilitat d’acollir, redistribuir i conviure.
