Un líder profundament impopular i cada cop més desesperat, Rishi Sunak, ha intentat encobrir la seva incompetència amb un cruel truc de teatre polític. La publicació, des de comptes governamentals, de vídeos sinistres sobre batudes fetes a l’alba contra sol·licitants d’asil el dia que els britànics votaven a les eleccions locals angleses no va impedir la previsible anihilació electoral dels Conservadors. Aquests segueixen desfasats en relació amb el públic britànic, que preferiria que els ajudéssin amb la crisi del cost de la vida abans que realitzar una cacera de bruixes contra els més vulnerables.
A la política britànica, l’any 2024 està atrapat en un perpetu any electoral. Constitucionalment, el govern ha de convocar eleccions generals per al gener del 2025, però el cert és que no tenim idea de quan serà això. I, a mesura que els mesos han anat passant, els Conservadors i Sunak han recorregut a polítiques de campanya en lloc de governar. Les polítiques han de ser cruels per definició, plenes d’extrems i intolerància, però no per això estratègicament efectives pel que fa als objectius declarats. El gener de 2023, Sunak va delinear cinc compromisos pels quals el públic podria jutjar-lo; una forma de distingir-se dels anteriors i desastrosos primers ministres (Truss i Johnson) i establir punts de referència que podrien ser referits el proper any electoral. Aquests eren: reduir la inflació a la meitat, fer créixer l’economia, reduir el deute, reduir les llistes d’espera del NHS i aturar l’arriba de migrants.
Amb l’economia del Regne Unit en constant declivi, i l’usual desinterès ideològic dels Conservadors a arreglar el nostre servei de salut pública, sembla que el llegat i la plataforma electoral de Sunak ara depenen de la seva capacitat per abordar allò que el seu govern anomena ‘immigració il·legal’. El problema amb això és que la immigració ja no preocupa tant els britànics com ho feia fa deu anys, i queda sistemàticament al darrere de l’economia, el NHS i la crisi del cost de la vida. Tan sols es preocupa realment per això un conjunt minvant de votants que se sitúa a la base conservadora central. I, després de 14 anys al poder, les eleccions ja no es guanyen apel·lant-hi a costa de la resta de l’electorat. L’efecte es pot veure en la intenció de vot, amb els Conservadors obtenint prop del 20% durant l’últim any, front del còmode 45% del Partit Laborista.
Aleshores, per què Sunak segueix portant-los per aquest camí? Reform UK (anteriorment el Partit del Brexit) ha fet que els Conservadors percebin una amenaça existencial en el seu flanc dret que, aparentment, els ha fet entrar en pànic i redoblar les seves polítiques més inhumanes i ineficaces. Nigel Farage, fundador de l’actual Reform UK, ha tingut molt d’èxit a l’hora d’influenciar l’agenda política, ja des de l’UKIP, el seu partit inicial, euroescèptic. S’ha argumentat que Reform UK està erosionant la quota de vot conservadora, cosa que els obliga a inclinar-se cada vegada més cap a la dreta. En aproximadament l’últim mes, hem tingut un frenesí d’activitat i anuncis de departaments governamentals, que van des de la prohibició que els socis i dependents dels cuidadors estrangers vinguin al Regne Unit amb ells enmig d’una crisi de cures domèstiques, fins a un compromís per combatre la cultura de la “nota mèdica” en una societat amb alts nivells d’ocupació i algunes de les xifres més baixes de permisos de malaltia a Europa. Quan hi ha dubtes, demonitzar els estrangers i els malalts. I, després, hi ha l’infame Pla Ruanda, introduït per Boris Johnson fa dos anys.
El pla proposava que aquells a qui el Regne Unit identifiqués com a immigrants il·legals o sol·licitants d’asil serien reubicats a Ruanda per al seu processament, asil i reassentament. Aquells a qui se’ls acceptés l’asil romandrien a Ruanda i no se’ls permetria tornar al Regne Unit.
El primer vol d’aquest pla, programat per al 14 de juny del 2022, fou detingut a causa d’una mesura provisional d’últim minut per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. I el 29 de juny del 2023, el Tribunal d’Apel·lacions va dictaminar que el pla era il·legal; amb una apel·lació a la Cort Suprema del Regne Unit que va portar a un acord amb el tribunal inferior el novembre del 2023. Sunak va encaixar la seva supervivència política en aquest “aturar els vaixells”, i va empènyer la cínicament anomenada Llei de Seguretat de Ruanda 2024, que va anul·lar els errors dels tribunals i va declarar Ruanda un país segur. Això va ser després d’un període de ping-pong entre les cambres legislatives inferiors i superiors, ja que aquestes últimes van intentar implementar esmenes per permetre que un comitè independent decidís si Ruanda era segur i eximís els afganesos que havien ajudat les tropes britàniques. L’abril del 2024, el projecte de llei va ser aprovat amb els Lords cedint a la cambra triada.
Emocionat, Sunak va destacar els beneficis dissuasius de la seva política increïblement inhumana i va anunciar que els vols començarien a deportar els sol·licitants d’asil a partir del juliol, de manera indefinida. Així que les eleccions locals del maig començaven a entrellucar-se, el govern, desesperat per aconseguir quelcom per aportar a la batalla electoral, va intensificar un espectacle polític públic cruel. La setmana passada tres homes van ser detinguts i van quedar pendents de deportació a Ruanda, després d’assistir a una cita rutinària; les primeres víctimes d’aquest panorama horrible. Hi va haver informes que deien que un sol·licitant d’asil ja havia estat deportat, però més tard va quedar clar que la seva sol·licitud d’asil havia estat denegada i que s’havia ofert voluntàriament per ser detingut després que el govern li pagués 3000£ per pujar a l’avió. Tot plegat, va culminar en la publicació d’un esgarrifós vídeo on es veuen persones emmanillades i detingudes a la part posterior d’unes furgonetes.
Però era la crueltat cap als migrants allò que el públic britànic volia? Segons les eleccions locals de dijous passat, definitivament no. Els Conservadors van perdre gairebé la meitat dels seus regidors, i van quedar en tercer lloc darrere dels Liberal Demòcrates, per primera vegada en vint anys, fent que alguns comentaristes declaressin ominosament que ja no hi ha escons segurs per a ells. A més, malgrat l’obsessió mediàtica per una amenaça des de la dreta, Reform UK, a qui els mitjans britànics han donat força temps de pantalla, van aconseguir un pobre total de 2 regidors, mentre que els Verds, que gairebé van passar desapercebuts, van prop de duplicar el seu nombre, passant a tenir 181 regidors.
El pla de Ruanda encara compta amb un bon nombre d’obstacles. El govern escocès s’oposa a les deportacions, les protestes públiques han fet aturar les furgonetes que duen les persones als centres de detenció, els advocats buscaran evitar que els clients abandonin els casos, cas per cas, i queden també preguntes per resoldre, com ara quines aerolínies es faran servir, o si Ruanda té capacitat de complir amb els seus compromisos.
Pot ser que els vols mai no s’enlairin però, segons els advocats que representen els sol·licitants d’asil, l’amenaça ha provocat un risc més gran de suïcidi entre els seus clients. A més, el govern ha perdut contacte amb dos terços dels prèviament identificats per ser deportats, posant-los en més perill mentre intenten “desaparèixer”. Utilitzar les persones més vulnerables, moltes traumatitzades per la guerra, separades de les seves famílies i desesperades per trobar refugi, com a part d’un psicodrama de propaganda, és un altre nivell de l’horrible historial d’un règim fallit i immoral.
L’obsessió dels mitjans de comunicació i la normalització del que només podem anomenar “òptiques trumpianes” certament han contribuït a aquesta situació. Com que només consideren les amenaces des de la dreta, mentre ignoren el clar canvi cap a l’esquerra en l’opinió pública, han fabricat, artificialment, l’espectacle més obscè.
Pots llegir l’article original en anglès aquí.
Catalunya Plural, 2024 
