El perquè del declivi electoral de Junts per Catalunya segons les enquestes

Segons el primer Baròmetre del 2025 elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió el PSC es manté com a primera força i podria millorar els resultats, passant de 41 a 43 diputats. És evident que l’efecte Illa funciona, i funciona perquè està fent el que va prometre en el seu dia: no cridar i no ficar molt la pota. No té més misteri. Catalunya — una part, sempre és una part —, estava desitjosa de canviar de canal i despreocupar-se del color de la bandera del veí del davant. Com a mínim una temporada. Quan hi ha un polític que, aproximadament, compleix amb el que diu, n’obté beneficis. I diem aproximadament perquè hi ha un elefant de metall a l’habitació que es diu Rodalies.

La imatge de Rodalies va més enllà de les afectacions diàries (que són moltes) i projecta una trista imatge de què significa Catalunya: la d’un país sense rumb, tot el que intenta evitar Illa. Si la situació no millora, és possible que li acabi passant factura. Però Illa, en aquest punt concret, té sort. En cas de no veure la llum, les culpes es repartirien entre els socialistes i ERC.

Aquesta no és, però, la dada més rellevant, sinó aquestes altres dues que van agafades de la mà: Junts per Catalunya retrocediria substancialment respecte de les darreres eleccions, i passaria dels 35 escons actuals a 27.29. Alhora, Aliança per Catalunya passaria dels 2 que té en aquest moment, a 6-8. No cal ser politòleg per advertir que estem davant d’un transvasament net de vots, i un de molt coherent: de la dreta, a l’extrema dreta. D’un partit que articula un discurs racista amb la boca entreoberta, cap a un que ho fa a crits. El paral·lelisme amb PP i VOX és evident.

Junts per Catalunya volia ser, com CiU, un catch all party. Però la manera en com es van constituir respecte de la independència, situant-la com a principalíssim tema del programa, els van convertir en un one-party-issue. En els anys climàtics del procés aquesta aposta tenia un cert sentit estratègic, ja que l’única frontera electoral que tenien els postconvergents era amb ERC. Eren els anys de la puresa interna, aquella que era capaç de condicionar vots amb afirmacions buides de l’estil: “nosaltres volem la independència com vosaltres, però nosaltres som més independentistes que vosaltres”.

Ara, una vegada s’ha acabat gairebé del tot amb l’omnipresència del debat sobre la independència (perquè només un 37,6% hi estaria a favor, la dada més baixa dels últims deu anys) s’han afanyat a buscar un discurs que ompli la seva falta d’identitat. El problema — o l’error estratègic—, és que han intentat fer-se els representants del discurs punitivista en matèria migratòria per roba-els’hi vots a Aliança Catalana o, millor dit, per intentar tallar la fuga que ja preveien. S’han cregut que podrien absorbir els votants d’Aliança Catalana fent un discurs similar al seu, però amb la boca petita. I davant l’opció d’escollir entre la còpia i l’original, la gent escull l’original.

Per altra banda, les contínues desavinences amb ERC —com les lluites pel protagonisme en la negociació amb Madrid— i el rebuig a col·laborar amb partits no independentistes —excepte quan els hi convenia, com amb els pressupostos— han minvat la seva capacitat d’influència. En contraposició, el PSC ha sabut teixir aliances tant amb Comuns com amb sectors d’ERC, projectant una imatge de pragmatisme.

La insistència de Junts en la “puresa” els condemna a la marginalitat en un parlament cada vegada més fragmentat, on la capacitat de sumar és clau. I aquí s’obliden d’una regla bàsica: en política, sols no es governa ni s’imposa l’agenda. Sense aliats, Junts és incapaç de forçar canvis sostenibles. Sense una identitat pròpia, córrer el risc de descompondre-se. I ja no parlem de tenir un líder que, clarament, ja ha vist passar el punt àlgid de la seva carrera.