Quan fa una setmana l’agitador d’extrema dreta Vito Quiles va anunciar una gira per una desena d’universitats espanyoles, resultava evident que volia replicar l’estratègia que alguns membres de l’extrema dreta estan portant a terme als Estats Units i Europa: cercar la confrontació amb els sectors demòcrates per aconseguir visibilitat. Persegueixen que les universitats prohibeixin els seus actes per presentar-se com a víctimes i, a poder ser, que entre els estudiants que es manifestin en contra hi hagi qui opti per la confrontació física amb ell o amb els seus partidaris.
La primera cita estava convocada avui dijous 16 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) al migdia. Des del rectorat, li van comunicar que no podia fer la conferència, per la qual no havia sol·licitat autorització. Hi va haver enfrontaments entre un centenar de seguidors de Quiles, que havia portat el seu propi personal de seguretat, i un grup que protestava contra la seva presència. Els Mossos d’Esquadra van intervenir, el propagandista va pronunciar un breu discurs amb megàfon i, finalment, va aconseguir els titulars que buscava.
Atès que Quiles encara té previst visitar una desena d’universitats espanyoles —abans d’anar a Argentina— hem consultat a professores i professors de diferents universitats espanyoles sobre qualsevol ha de ser la resposta cívica de la comunitat educativa davant aquesta estratègia global que busca la victimització, la ruptura de la convivència i dels consensos socials amb l’objectiu final d’acabar amb els sistemes democràtics liberals amb pluralitat d’idees.
Ana Valero: «No s’han de prohibir el seu discurs ni els actes que pretén realitzar»
La professora titular de Dret Constitucional de la Universitat de Castella-La Manxa, Ana Valero, especialitzada en llibertat d’expressió, sosté que: “Encara que Vito Quiles no aporti res al debat acadèmic ni social, no s’ha d’impedir ni prohibir ni el seu missatge ni el seu discurs ni els actes que pretén realitzar” perquè “la universitat és el lloc per excel·lència per al debat acadèmic i social” i, afegeix, de la pluralitat d’idees.
A més, “prohibir-lo aconseguiria l’efecte contrari: el que Quiles persegueix és que no li deixin parlar perquè sap que té poc a aportar. I amb la prohibició ratificaria el seu missatge demagògic i fals. De fet, en el seu tuit (en el qual anunciava la gira) diu que la llibertat es troba amenaçada a les universitats públiques i persegueix la prohibició dels seus actes per ratificar les seves falsedats”.
Valero considera que es combat el seu discurs donant eines a les estudiants i estudiants perquè puguin identificar per si mateixos que el missatge de Quiles no val res, que és mera desinformació, que és postveritat i que el fi últim és la polarització i la manipulació.
De fet, Valero, que imparteix classes a la Facultat de Comunicació de Cuenca, explica que, com ja estava molt preocupada per la infiltració a la universitat de les idees ultradretanes, a l’assignatura que imparteix sobre partits polítics, ha demanat als seus estudiants que llegeixin tres assaigs sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa. “Aquest tipus d’eines els permetrà anar als actes de Quiles per plantejar-li les preguntes adequades per desemmascarar-lo, perquè es retrati. Crec que és un mode més enginyós per evidenciar que el discurs de Vito Quiles en termes de debat públic format i informat és brossa”.
Albert Lladó: «Coneixen bé les tècniques que utilitzen. No són pallassos inofensius, són gent perillosa»
L’escriptor i professor d’Estudis Culturals a l’Escola Massana i de Periodisme Literari a la UAB, Albert Lladó, comparteix amb Valero que “el paper de la universitat no és prohibir ni únicament reaccionar”. De fet, apunta, si es limita a reaccionar davant les provocacions:
“Serà vista per part dels joves com una institució reaccionària. La universitat encara pot aportar matís, complexitat i concret”.
Per això, l’autor dels assaigs Contra l’actualitat i La mirada lúcida considera que cal entendre que: “El populisme sap hurgar en la ferida”, per la qual cosa hem d’atendre a “quins malsons i amenaces” activen amb els seus discursos i escoltar qui els pateix.
I en aquest sentit alerta dels riscos de “riure’ns de segons quins personatges” i recorda que coneixen bé les tècniques que utilitzen. No són pallassos inofensius. Són gent perillosa. La caricatura de l’adversari només provoca el seu creixement. “Ho hem vist amb Trump”.
Com a resposta, proposa crear llocs de trobada amb “persones amb nom i cognoms, complexes, que no siguin sants laics ni només víctimes. Però que ens ajudin a entendre que aquests ‘enemics’ que assenyala l’autoritarisme s’assemblen més a cadascun de nosaltres del que pensem”.
Lladó posa com a exemple el racisme: “És difícil combatre’l només amb idees generals. Una persona racista que es fa amiga del seu perruquer o del seu fruiter (racialitzats) és una victòria. L’empatia neix en el quotidià, no en macrocifres (que són necessàries contra els bulos, però insuficients per transformar percepcions tan interioritzades)”.
María Valvidares: posar en evidència les contradiccions, fal·làcies i manipulació del discurs
Per la seva banda, María Valvidares, professora de Dret Constitucional de la Universitat d’Oviedo, considera que: “Prohibir des d’un punt de vista polític no és intel·ligent, i jurídicament també és molt problemàtic”.
Tanmateix, sí que considera que, tret que vagi com a convidat per una associació d’estudiants —en aquest cas, sosté, s’ha de permetre— “la universitat no ha de cedir l’espai per no facilitar discursos que en principi no són de promoció dels drets. Això sí té encaix ja que una institució pública ha de fomentar aquells discursos que promouen els drets i contrarestar els que hi van en contra”.
En qualsevol cas, Valvidares creu que la millor resposta és el debat d’idees: mobilitzar la comunitat universitària perquè vagi al acte i posi en evidència les contradiccions, les fal·làcies i la manipulació del discurs, fins i tot preparant-se abans els temes per desmuntar-lo amb dades. “Una altra proposta de la constitucionalista és organitzar actes sobre aquestes temàtiques amb persones expertes. Però sabent que moltes vegades no tenen utilitat perquè el públic no sempre busca saber la veritat, debatre, atendre els fets i obtenir una resposta científica, sinó només repetir les proclames”.
Sonia Herrera: «Vam donar per fet que la raó s’imposaria per si mateixa»
Per la seva banda, Sonia Herrera, professora als Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i al Departament de Comunicació de la UPF, critica que: “Durant massa temps, des de les esquerres, els moviments socials, les universitats, l’escola i també els mitjans alternatius vam creure que personatges com Vito Quiles, Alvise Pérez, Santiago Abascal o Sílvia Orriols es retrataven sols. No ha estat així. Han ocupat un espai que vam deixar buit (a les xarxes socials, sí, però també als bars, a les tertúlies televisives, als grups de WhatsApp de famílies i veïns), perquè vam donar per fet que la raó s’imposaria per si mateixa”.
Per això, sosté que no n’hi ha prou amb tenir raó, sinó que cal comunicar-la des de la raó, però també des de l’emoció. Per això, creu que el primer que cal fer és: “Tornar l’esperança a un alumnat que ha crescut enmig de crisis successives (econòmica, climàtica, política, sanitària, existencial: que si el volcà de La Palma, que si una pandèmia global…)”.
I defensa que la resposta ha de ser en tots els àmbits: “Hem de tornar a l’ABC dels drets humans, a les bases de la convivència, a les genealogies dels moviments socials i de les resistències que han construït les llibertats i els drets que avui veiem tambalejar-se”.
Però, sobretot, tenir clar quin és l’objectiu d’aquestes accions dels radicals ultres: “Provocar, fracturar la convivència, trencar consensos, intimidar i victimitzar-se per guanyar visibilitat i legitimitat. Davant d’això, necessitem respondre amb rigor, sense individualismes i amb una pedagogia democràtica activa, que no es quedi només en el teòric, sinó que arribi al carrer”, argumenta Herrera.
