A data d’avui, els nostres polítics segueixen parlant del PIB (Producte Interior Brut) a l’hora de comparar les economies entre països o fins i tot diagnosticar si hem millorat o empitjorat la nostra economia respecte a anys anteriors. Augmentar el PIB és créixer més, ja que mesura la producció, però allò que no contempla ni mesura es la qualitat dels serveis, ni una vida llarga i saludable, ni la qualitat del medi ambient, ni si la Justícia i la governanca milloren i ignora la cura no remunerada.
Què passaria si passéssim d’una visió del món centrada en el PIB a una centrada en el benestar i els límits planetaris? Aquest enfocament potenciaria els sistemes de proveïment, l’equitat, la salut pública, els serveis no remunerats i tot això es pot mesurar amb l’indicador de progrés genuí (IPG), l’índex de desenvolupament humà (IDH) o índexs similars que combinen factors socials i ambientals. És a dir, l’economia ecològica ofereix l’oportunitat de fer la transició i mesurar-ne l’avenç a un sistema econòmic dissenyat per promoure la salut humana i planetària des del principi, en lloc d’un on les externalitats socials i ambientals s’han de corregir constantment a posteriori. Tot això porta a una conclusió simple: és possible una societat més solidària, equitativa i eficient, que aporti a les persones allò que necessiten en àrees com salut, educació, habitatge i energia, sense sobrepassar els límits planetaris. La conclusió simple: menys és millor.
Imaginem que, en lloc de construir més autopistes o grans centres comercials, invertim en clíniques i escoles, habitatge públic, infraestructura d’energia renovable local i transport públic net. Això genera benestar d’una manera que consumeix pocs recursos i és sostenible. Pot semblar contradictori, però no necessitem un creixement infinit per viure bé. Necessitem serveis adequats, accés equitatiu i infraestructura sostenible que actuïn com a sistemes de provisió dissenyats amb el benestar com a objectiu.
Per portar a la pràctica aquesta proposta que combina benestar i sostenibilitat el que cal fer és:
1. Mesurar el benestar utilitzant índexs com l’IPG o l’IDH, no només el PIB.
2. Enfortir els serveis públics universals (salut, educació, etc.).
3. Invertir en infraestructures centrades a la comunitat.
4. Prioritzar l’equitat per reduir el malbaratament de recursos.
L’objectiu del decreixement i del creixement sostenible sovint es mal interpreta com una crida a la privació, però en realitat és el contrari. És una crida a una vida més plena, dins de les nostres possibilitats col·lectives. Una vida on les persones tinguin el temps i els recursos per cuidar-se mútuament, on es garanteixin els elements essencials del benestar i on es respectin (en lloc de debilitar-los) els sistemes naturals que ens sustenten. Imaginem-nos un món on la salut, l’educació i la seguretat no siguin luxes lligats al creixement econòmic, sinó condicions bàsiques de la dignitat humana. En aquest context, la suficiència no significa escassetat. Significa viure bé sense excedir allò que la Terra ens pot donar.
El creixement infinit acaba resultant perjudicial per a tothom. Augmentar de manera no sostenible la producció desestabilitza els sistemes climàtics, erosiona els ecosistemes i debilita els vincles socials que mantenen unides a les comunitats. Per contra, el proveïment que prioritza l’equilibri i la qualitat fomenta la resiliència. Quan l’atenció mèdica, l’habitatge, l’educació i l’energia neta es conceben com a béns públics, actuen com la terra i l’aigua en un jardí fèrtil: creen les condicions per a la florida i generen vida sense requerir una extracció incessant i no sostenible. Quan passem de maximitzar la producció a simplement satisfer les necessitats, descobrim que menys pot ser millor. Menys malbaratament, menys estrès, menys desigualtat, un aire més net, comunitats més fortes i temps per centrar-nos en allò que més importa. Aquest tipus de vida no és una pèrdua, és un alliberament.
La conclusió és pragmàtica i esperançadora. Una societat organitzada al voltant de la qualitat del proveïment i no exclusivament al PIB, pot garantir el benestar dins dels límits planetaris. Podem brindar seguretat, dignitat i cura sense exigir que la Terra absorbeixi nivells impossibles d’extracció. La transició pot ser difícil, ja que desafia interessos poderosos i hàbits arrelats, però la recompensa és un futur on la vida és resilient i sostenible. I això no només és una bona notícia per a les persones que vivim actualment, és també el camí cap a un planeta pròsper per a les generacions futures.
