La societat moderna es caracteritza per l’elevada producció de residus. Residus industrials, residus agropecuaris i restes forestals, residus de les plantes depuradores d’aigües i residus municipals. En el cas industrial, hi ha una àmplia legislació i normativa íntimament lligada a l’especificitat del residu i als mateixos permisos de la indústria. Tanmateix, en la resta dels casos es dona una situació més crítica que exigeix un canvi estratègic, originat per l’aplicació majoritària de processos de combustió —que generen grans emissions de CO₂— o, alternativament, l’acumulació en abocadors, amb emissions nocives de metà i CO₂.”.
Aquest escenari no és només ambiental, sinó també polític i econòmic, ja que representa una oportunitat per redefinir models productius locals, generar ocupació verda i alinear la nostra economia amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i l’Estratègia Europea d’Economia Circular.
Les normatives europees imposen aquests canvis en els tractaments de residus perquè exigeixen el tancament d’abocadors i l’eliminació dels actuals processos d’incineració.
No obstant això, la nostra societat presenta una població creixent, en la qual cada persona genera aproximadament 1,3 kg de residus per dia i consumeix al voltant de 130 litres d’aigua diaris, i disposa d’una àmplia producció agrària i ramadera juntament amb una creixent massa forestal que precisa d’una decidida gestió per evitar incendis.
Aquesta realitat ens obliga a pensar en solucions sistèmiques: no només “tractar” residus, sinó “transformar-los” en recursos. La valorització energètica s’ha d’integrar amb la gestió hídrica, la prevenció d’incendis forestals i la sobirania alimentària local. Això no és una tasca tècnica, sinó una política pública transversal.
Compromisos de la societat amb els residus
Les entitats governamentals ja siguin municipals, comarcals, provincials, autonòmiques o estatals són responsables de la gestió sobre aquests residus i la població afronta els impostos, taxes i costos dels diferents serveis en la cadena de tractament i processament d’aquests elements, així com del tractament o regeneració de l’aigua o de la gestió forestal.
La nova realitat és que totes aquestes accions s’han de revisar per assegurar la sostenibilitat en tota la cadena de tractament i processat. Cal clausurar els abocadors, evitar les emissions de CO₂ de la incineració de residus, optimitzar la cadena de digestió anaeròbica de restes orgàniques, redefinir el tractament de purins, assegurar solucions per als fangs de les depuradores o per als recursos forestals o restes agrícoles. Aquest procés no es pot limitar a una mera actualització tècnica, sinó que exigeix una transformació institucional i cultural. Les administracions públiques han d’assumir un rol de lideratge en la transició cap a models de gestió descentralitzats, participatius i basats en l’economia circular, on la ciutadania no sigui només pagadora, sinó també cogestora dels recursos.
El nou escenari de sostenibilitat constitueix un gran desafiament per a la mateixa societat, les seves responsabilitats i prioritats. Per afrontar aquesta situació, atès que els residus contenen carbonis de fonts biogèniques i poden aportar energia, les tècniques de valorització energètica esdevenen eines clau dins d’una estratègia integral de descarbonització. La seva implementació no només redueix costos operatius, sinó que genera ocupació local, fomenta la innovació tecnològica i reforça la sobirania energètica territorial.
No obstant això, cal insistir que la finalitat no és en si mateixa la valorització energètica i el possible negoci associat. L’objectiu social ha de ser donar una sortida sostenible als residus definint patrons d’economia circular del carboni, on aquest carboni biogènic esdevingui un actiu estratègic dins d’una economia circular que prioritzi la reducció, reutilització i regeneració sobre la combustió o l’abocament. Per a això, la societat ha d’afrontar actuacions urgents per evitar les emissions de CO₂, incloent-hi les tecnologies de captura de CO₂ i l’optimització dels processos de digestió anaeròbica amb reutilització del CO₂.
Valorització energètica de residus amb captura de CO₂
En aquestes últimes dècades la recollida selectiva dels residus municipals ha augmentat significativament facilitant tots els processos de classificació i de tractaments mecànics i biològics TMB per alimentar apropiadament els circuits de digestió anaeròbics amb els residus orgànics i a les plantes de valorització energètiques amb la fracció resta que actualment és incinerada emetent entre 0,9-1 tona de CO₂ per tona de fracció resta. Segons les dades estadístiques la fracció resta s’estima sobre 0,69 kg per habitant i dia i d’això gairebé la meitat dels carbonis es consideren d’origen biogènic.
Simples números ens diuen que àrees de concentracions urbanes sobre 5M d’habitants (Madrid, Barcelona, etc.) donen lloc anualment a significatives emissions sobre 1 Mt de CO₂ causades pel procés d’incineració del qual s’obté energia tèrmica (~0,25 MWh/t) i elèctrica (0,57 MWh/t) per tona processada.
No obstant això, la política activa de descarbonització exigeix evitar aquestes emissions. Per a això la tecnologia més estesa és la introducció d’algunes de les tecnologies comercials de captura de CO₂ malgrat que és necessari un consum considerable d’energia per a l’absorció amb amines, que se situa entre 0,7-1,5 MWh/tCO2 si bé les previsions per a innovadores tecnologies encara no serien 100% comercialment interessant, redueixen aquest significatiu consum energètic. No obstant això, amb els valors actuals demandats, per a àrees urbanes com les indicades, caldria disposar sobre 125 MW de potència elèctrica per realitzar la captura i disposant, entre energia elèctrica i tèrmica autoproduïda a partir de la combustió, només sobre 115 MW.
Una vegada capturat, si la ubicació de la planta ho permet, per estar en un hub d’infraestructures de transport de CO₂, tal com passa en alguns casos que constitueixen una referència com la planta de residus de la companyia Hafslund Celsio, prop d’Oslo, es pot plantejar el seu transport i la seva injecció en llocs geològics com passa a Noruega que s’utilitzen pous marins de petroli esgotats. Aquest model noruec —basat en la reutilització d’infraestructures energètiques existents— representa un cas d’èxit que pot servir de referència per a altres regions europees. Tanmateix, requereix una planificació territorial integrada, inversió pública en xarxes de transport de CO₂ i marcs regulatoris que garanteixin la seguretat geològica i la responsabilitat a llarg termini. No és una solució universal, però sí un exemple de com la indústria pot col·laborar amb l’Estat per tancar cicles de carboni.
Es pot plantejar també, la mineralització del CO₂ per obtenir materials utilitzables en la construcció. No obstant això, aquesta via no és vàlida per absorbir totes les emissions perquè saturaria ràpidament tot el seu mercat.
La millor alternativa és utilitzar el CO₂ com a actiu per aconseguir mitjançant conversió química diferents productes químics de valor afegit (metanol, etanol, etilè, àcid fòrmic, gas de síntesi…) o combustibles sintètics (gasolina, aviació, marina, etc.) Aquestes rutes de síntesi són ben conegudes, tot i que existeixen vies de millores i el seu punt crític és l’elevada energia necessària per produir l’hidrogen precisat. Aquests consums se situen dins d’un ampli rang de 3 a 6 MWh/tCO2 que incrementen encara més la potència elèctrica requerida que per a les zones urbanes indicades i que podrien arribar per sobre de 0,5 GW. Aquest major consum d’energia i, per tant, de costos, s’ha de veure compensat pel valor dels productes obtinguts que són un actiu de mercat i ha de poder minorar els costos en una societat amb obligació peremptòria de processar els seus residus.
Valorització energètica en digestors anaeròbics
Els residus de fonts biogèniques convenients i combinats són la base per a la digestió anaeròbica donant lloc a la producció de biogàs (combinació de CO₂ i metà) que es pot utilitzar directament o del que es pot separar el metà i el CO₂ “verd” per a la seva reutilització com a actiu per, tal com s’ha detallat anteriorment, produir o més biometà o altres compostos químics o combustibles fent servir hidrogen verd. La fabricació d’aquest constitueix la demanda principal d’energia de tot aquest procés.
Novament, per a la societat l’objectiu principal és definir una ruta per tractar els residus, incloent-hi-los tots els seus orígens, i no és produir energia de la seva fase gasosa i biofertilitzants de les seves fases liquidades/sòlides. El seu valor afegit han de ser solucions que donin una sortida al tractament de residus. De fet, la productivitat de molts d’aquests residus biogènics ofereix una molt àmplia varietat des d’uns escassos 10 m3 de biometà per tona (productes lignosos, purins…,) a força més de 100-130 m³ per tona (residus carnis…,). La quantitat de lignina, la frescor de purins, la composició dels fangs de depuradores, enfront de restes orgàniques de la indústria càrnia, pesquera o làctica, o a la fracció orgànica de residus municipals, FORM, condicionen la productivitat i determinen el flux selectiu de residus quan la prioritat és només la producció d’energia donant lloc a acumulacions de residus amb els consegüents problemes de les fonts biogèniques menys productives.
En qualsevol cas, les quantitats disponibles de fonts biogèniques només confirmen una capacitat de satisfer per aquesta via sobre el 4% del total d’energia final consumida, per la qual cosa les seves expectatives, com a aportació energètica, queden limitades a aplicacions concretes especialment lligades a flotes captives utilitzant biometà o a indústries concretes. A més, a causa de l’alta demanda de carbons verds, les fonts biogèniques es veuen sotmeses a un mercat molt competitiu per produir productes “verds” per altres rutes que la pròpia digestió anaeròbica.
Conclusió
El maig del 2025, la Unió Europea va aprovar definitivament la nova normativa de residus, que estableix objectius vinculants: assolir el 65% de reciclatge de residus urbans i limitar al 10% l’abocament el 2035. Aquest marc legal transforma el tractament de residus d’un problema logístic en una oportunitat estratègica d’economia circular, on la digestió anaeròbica, la captura de CO₂ i la conversió química s’han d’integrar com a pilars d’un nou model de gestió urbana, agropecuària, forestal i industrial.
La transició cap a un nou metabolisme del carboni no es resoldrà amb màquines ni amb decrets, sinó amb una reorganització del mateix contracte social amb els residus. No n’hi ha prou amb incorporar tecnologies de captura o impulsar la digestió anaeròbica: necessitem redefinir què entenem per recurs, per cost i per responsabilitat col·lectiva. La valorització energètica només serà sostenible si s’insereix en una governança que prioritzi la proximitat, la transparència i la corresponsabilitat ciutadana. De fet, el decisiu no serà només l’eficiència tècnica, sinó la capacitat de les administracions per liderar —amb planificació, dades i participació— una transformació estructural que converteixi els residus en actius estratègics i no en externalitats incòmodes. La sostenibilitat, al final, no és un destí tecnològic, sinó una forma més madura de governar el comú.
