Al juny d’enguany es va gestar un moviment de protesta als EUA davant la deriva autoritària de Donald Trump. A la vista dels recents esdeveniments, en què fins i tot l’en altre temps sacrosanta llibertat d’expressió s’està veient amenaçada, l’espurna ha pres i, en diverses ciutats dels EUA, s’ha expressat la queixa i la indignació contra l’actual president. L’acusen d’actuar com si fos un rei. Però per què aquesta acusació té una càrrega simbòlica tan gran per al ciutadà estatunidenc?
El 1776, els EUA es van independitzar del Regne Unit (tot i que aquest no va reconèixer la nova potència fins al 1783). Per consolidar els fonaments de la nova nació, els pares fundadors es van inspirar, en bona part, en l’Antiga Roma: el model senatorial, la nomenclatura emprada, el fonament de l’estat de dret… Tot un conjunt d’elements que van fer que els EUA es volguessin veure com una nova Roma (no com la refundació de Roma, de la qual els separava no només un gran interval temporal, sinó també una cosmovisió política, social i ideològica substancialment diferent).
En un cert sentit, els EUA es veien com una prolongació hiperbòlica i la culminació (la més polida) de la tradició occidental, i per això les influències i referències a la Grècia clàssica també eren rellevants. No obstant això, la predilecció per Roma era clara. Però a què es devia aquesta fixació?
És fàcil imaginar que a Roma es veia un model de domini a través de l’expansió territorial i cultural, que alimentava una pulsió patriarcal de força i poder (“qui no pensa sovint en l’Imperi romà?”, que dirien alguns). Tot i que aquest aspecte no es pot menysprear, ja que és a través d’aquest procés de domini que la influència romana es va tornar determinant per a Occident, hi ha una qüestió clau que no es pot passar per alt: la figura del rei.
L’any 509 aC, els romans van bandegar Tarquini el Superb, l’últim rei de Roma. A partir d’aquell moment, Roma es va convertir en una República, el poder residia al Senat i, encara que el model distava molt de ser obert i democràtic, es consolidà un principi rector: cap home no podia eternitzar-se en el poder ni exercir-lo de manera autoritària i egoista. Per això, el nou model romà va delimitar molt clarament l’extensió dels mandats dels cònsols, i fins i tot la figura del dictador, a la qual es recorre només en casos d’emergència, estava limitada temporalment. En aquest context, la pitjor acusació política que podia rebre un ciutadà de Roma era voler ser rei, és a dir, tornar a la tirania política i al capritx personal.
Tornant als EUA, la independència va sorgir com un moviment d’autonomia d’un poble que no només volia governar-se a si mateix, sinó que tampoc estava disposat a seguir sota l’opressió del rei d’Anglaterra. Així, els pares fundadors es van inspirar en Roma, especialment en la República Romana, perquè veien en el pas de la Monarquia a la República un anhel similar al de la nova nació americana: governar-se a si mateixos, però posant l’èmfasi en desprendre’s no d’un rei concret, sinó de la mateixa idea tirànica de rei.
Per això, quan les recents protestes han marxat sota el lema “No kings”, es comprèn que el temor que es manifesta és profund per al ciutadà estatunidenc. I encara que Trump només hagi respost mofant-se dels manifestants amb un vídeo generat per IA, la preocupació persisteix.
De manera semblant, quan Octavi August va haver de gestionar una situació que avui ens sembla familiar, Roma no volia cap rei. Si la situació política canviava, no podia semblar que August fos un rei. Així neix el Principat, la figura del primus inter pares. El Senat continuava exercint formalment les seves funcions, però, en la pràctica, August va concentrar el poder en la seva persona i en un mandat sense data de caducitat. Amb el temps, els successors d’August van anar llevant-se la careta: el culte a l’emperador es va tornar norma i, encara que mai cap es va fer dir rei, Roma es va trair a si mateixa. La República va acabar, però ningú no ho va veure en el seu moment. Perquè res no és fàcil de veure sense la perspectiva del temps, i sovint, quan es vol fer alguna cosa, ja és tard.
