Durant l’última setmana de setembre, a Barcelona vam assistir a un cert despertar per part dels grups polítics amb representació municipal. Transcorregut mig mandat i amb la vista posada en les eleccions de 2027, els diferents partits comencen a fer moviments estratègics de cara a la futura contesa electoral. A la dimissió de la líder d’Els Comuns, Janet Sanz, i la reubicació d’alguns líders polítics, va seguir una enquesta política elaborada pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a El Periódico, que avançava, entre altres coses, un increment notable del suport electoral a Vox, així com l’entrada de l’extrema dreta d’Aliança Catalana (AC) al ple de la corporació. De manera fulgurant, grups que competeixen per un electorat de característiques similars, el Partit Popular (PP) i Junts, van saltar a la palestra amb una sèrie de propostes polítiques encaminades a atreure cap a ells aquesta massa de votants. El nivell de representació i la capacitat de transmetre un discurs per part del PP és poc rellevant en una ciutat com Barcelona, no així Junts, que, a més d’haver ocupat els comandaments de l’Ajuntament entre els anys 2011 i 2015, va ser el partit hegemònic de Catalunya durant dècades. Com no podia ser d’altra manera, l’hereu de Convergència i Unió (CiU) ha realitzat una proposta centrada en la seguretat i la migració articulades al voltant d’una proposta d’actualització de l’Ordenança de Convivència.
Cal recordar que, el 2023, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va arribar al govern municipal de manera inesperada però amb una màxima principal en el seu programa electoral: acabar amb la suposada situació de desordre i descontrol que havien deixat els anteriors vuit anys de govern d’Ada Colau (i on, casualment, ells mateixos havien participat com a socis minoritaris). És per això que, entre les primeres mesures posades en marxa, es va trobar el conegut com a Pla Endreça. El Pla Endreça, que ha anat guanyant detall, sofisticació i pressupost amb el temps, és un conjunt d’accions, programes i normatives que barreja, a través d’un únic instrument d’articulació política, actuacions vinculades a incrementar la neteja dels carrers i places de Barcelona, esborrar grafits, augmentar la presència policial —malgrat que la ciutat veu cada any com baixen els índexs de criminalitat—, lluitar contra el comerç ambulant irregular o eliminar comportaments incívics, però que, sobretot, utilitza tota la capacitat comunicativa del consistori —cartelleria pública, insercions a la premsa, rodes de premsa grandiloqüents, etc.— per fer entendre als veïns i veïnes de la capital catalana que, finalment, s’està actuant sobre el desordre heretat. L’estratègia sembla funcionar perquè, d’una banda, els barris més acomodats de la ciutat, tal com mostren les enquestes municipals, valoren la feina de l’equip de govern socialista i, de l’altra, el nivell de penetració de la idea d’inseguretat i necessitat de neteja ha arribat a tal nivell que ambdós aspectes, malgrat les estadístiques oficials contràries, continuen apareixent entre els principals problemes de la ciutat en els informes estadístics oficials. També sembla funcionar, malgrat les diferents advertències, que situar en un mateix pla d’actuació brutícia, inseguretat i col·lectius migrants només pot generar la sensació que tots formen part d’un mateix problema: la ciutat està bruta i els migrants ens envairan.
Aquesta estratègia política situa el PSC en combat directe amb la dreta nacionalista de Junts pel relat de l’ordre i el control urbà. Però fa una cosa més: obliga Junts a anar un pas més enllà, ja que, si bé pel centre es veu acorralat pels socialistes, per la seva dreta veu com AC li va guanyant terreny. Així, Junts es disposa en una esfera tangencial al racisme i la xenofòbia en les seves propostes.
Si l’actual ordenança de 2005 elaborada pel PSC situava en un mateix pla simbòlic brutícia i migració, sota un talant totalment neohigienista, Junts directament vol fer constar les faltes administratives que es puguin cometre sota l’empara de l’ordenança de convivència com a limitacions a l’hora de realitzar determinats processos d’àmbit administratiu, com els informes d’arrelament que els migrants necessiten per regularitzar la seva situació a l’Estat espanyol. La idea és dificultar-ne l’obtenció, o que mantinguin un annex estigmatitzador davant les autoritats d’Extranjeria, és a dir, el Ministeri de l’Interior. A això cal afegir l’ús de més de 500 videocàmeres ja existents instal·lades als carrers de la ciutat per assegurar que es facin complir aquestes infraccions. La idea, per tant, sembla ser perseguir col·lectius específics. Altres propostes de Junts passen per assegurar el cobrament de les sancions o perseguir els grafits —veritable obsessió dels dos partits polítics—.
Les exigències de Junts es presenten com ineludibles si el PSC vol tirar endavant la modificació de l’ordenança, però situa ambdós, en cas que els socialistes acceptin aquest repte, a l’àrea de joc de les forces d’extrema dreta que representen Vox i AC, una competició electoral que s’analitzarà al fòrum sobre l’auge del feixisme que la Fundació Neus Català organitzarà els pròxims 14 i 15 de novembre. Les últimes enquestes, ja no a nivell municipal sinó autonòmic i general, mostren indicis que competir amb aquestes opcions en el mateix pla programàtic només comporta un trasllat de votants cap a elles, de manera que insistir en aquestes propostes sembla assegurar un futur electoral negatiu per a partits que abans eren moderats. Tot i això, mentre tant, semblen sentir-se molt còmodes encenent el foc de la xenofòbia per un grapat de vots.
