Sílvia Orriols, agent del CNI?

La política catalana es vanagloriava, anys enrere, de no tenir una força d’extrema dreta en l’arc parlamentari. Ara en té dues. És, en aquest sentit, una anomalia en el sistema de partits de tot Europa. En cap lloc hi ha espai per a dues extremes dretes. A Catalunya, sí. VOX és l’extrema dreta espanyola, una extrema dreta jacobina i centralista, que nega la plurinacionalitat que conforma l’estat espanyol. És també una extrema dreta continuista amb el franquisme, que beu de la pitjor de les tradicions catòliques, homòfoba i racista, carca i carrinclona. I neoliberal en les qüestions econòmiques.

Aliança Catalana és exactament el mateix que VOX excepte en dues qüestions, i la primera no és una diferència de fons, sinó cosmètica: el seu discurs no fan gala d’un masclisme en esteroides, sinó que es presenten com un partit LGTBIQ friendly. Ho fan per poder-se apropiar de part del vot femení, però sobretot ho fan per intensificar el seu discurs racista i assenyalar les dones musulmanes amb vel. La segona és la important: Aliança Catalana és un partit independentista català. I és d’aquí d’on plora la criatura.

Ja a principis d’any, Gabriel Rufián deia en una entrevista a RAC1 que “Orriols és una victòria de l’espanyolisme, Orriols és una victòria del CNI”. I darrerament era el president i omnipotent líder d’ERC, Oriol Junqueras, qui afirmava el següent en el programa Salvados presentat per Fernando González (més conegut com a Gonzo):

“Aliança Catalana no tiene nada de independentista y, si el Estado Español y sus servicios secretos tuviesen que diseñar algún día una herramienta para debilitar justamente el independentismo, este instrumento se parecería mucho a Aliança Catalana.”Així que cal que ens preguntem: és realment Orriols una agent del CNI?

Una resposta estrictament acurada seria la mateixa que donaríem davant la pregunta de si existeix vida després de la mort: no se sap. Una resposta basada en l’evidència disponible, avui, és que no hi ha cap prova que ho indiqui. Es tracta, doncs, d’una acusació infundada. Però és una acusació que revela quelcom rellevant que l’independentisme processista arrossega des de fa una dècada: la necessitat de vincular-se, des d’una posició d’altivesa i d’una superioritat moral maniquea, a la idea que no pot existir un altre independentisme que no sigui el seu. Que no és possible que Aliança Catalana sigui independentisme, perquè l’independentisme —diuen, explícitament i implícitament— és amor, justícia i llibertat. Que l’independentisme és, en termes platònics, allò que més s’aproxima al «Bé».

En el cor d’aquest comentari hi ha la incapacitat de l’independentisme hegemònic de combatre l’auge d’una formació política que defensa, com ells, la mateixa causa nacional. Però el que realment posa al descobert aquesta acusació és una manca d’imaginació política i una voluntat d’ignorar —posant-se la bena als ulls— les contradiccions d’un relat que sempre s’havia reivindicat des d’un marc de drets i llibertats.

La realitat és més tossuda i sovint no encaixa amb allò que ens agradaria. Perquè sí, existeix l’independentisme d’extrema dreta. I sí, gran part del discurs d’Orriols sosté la mateixa narrativa del·lusional que ha mantingut l’independentistme.

A Orriols no se l’ha d’atacar ni per espanyolista ni per independentista. Se l’ha d’interpel·lar —políticament i discursivament— per racista, per defensar polítiques i marcs ideològics d’arrel feixista, per justificar el genocidi d’Israel contra el poble palestí i per articular un relat que beneficia les elits econòmiques mentre culpabilitza els sectors més vulnerables d’una crisi que elles no han provocat.

Cal assenyalar, amb dades i rigor, les mentides i manipulacions del seu discurs. Perquè quan afirma que “els immigrants no venen a treballar”, menteix: la taxa d’activitat i d’ocupació de la població migrant és, en molts sectors, superior a la de la població nascuda aquí. I quan assegura que “la majoria dels usuaris de serveis socials són immigrants”, torna a mentir: totes les dades disponibles indiquen que la població immigrada fa, proporcionalment, un ús menor dels serveis públics que la població autòctona, i que també hi contribueix fiscalment malgrat treballar, sovint, en condicions més precàries i invisibilitzades.

Arguments no en falten. I si se la vol interpel·lar des del marc independentista, no és perquè “no sigui prou independentista”, sinó perquè construeix un relat buit, messiànic i infantil, basat en eslògans com “no ens rendirem”, “anirem fins al final” o “no ens tremolarà el pols”, que evita deliberadament qualsevol anàlisi seriosa sobre la correlació real de forces entre un dels principals estats de la Unió Europea i un territori que representa aproximadament una sisena part de la seva població i prop d’una cinquena part del seu PIB; un territori sense exèrcit —ni voluntat de tenir-ne—, sense control de fronteres, sense reconeixement internacional efectiu i sense aliats disposats a confrontar-se amb l’Estat espanyol.

Però intentar negar que Orriols és independentista perquè el seu discurs no s’ajusta a una determinada versió idealitzada de l’independentisme és caure en el mateix parany simplista que ella explota: negar la realitat perquè no encaixa amb els mateixos desitjos. És el terreny fèrtil de la conspiranoia i la postveritat.

Els negacionistes de l’independentisme, quan recorren a vincles imaginats amb el CNI o a teories ocultes per deslegitimar-la, no fan més que reforçar-la: li atorguen centralitat, reforcen el seu victimisme i desplacen el debat del terreny que realment la incomoda —el de les dades, el de les polítiques concretes, el de les conseqüències socials del seu projecte— cap a una fantasia que l’afavoreix. Només cal veure la recent enquesta del CEO, on els catapulta cap a la tercera posició del parlament empatat amb Junts per Catalunya.

I si mai es descobreix que, efectivament, Orriols ha estat finançada pel CNI per desarticular l’independentisme (tot i que ja estava força de desarticulat abans de la seva arribada), llavors caldrà assenyalar altra vegada el joc brut d’un Estat que nega de manera sistemàtica el que hauria de ser un principi democràtic generalment acceptat: la lliure autodeterminació dels pobles de la terra.