Turisme a Barcelona: és l’hora del desequilibri

L’any 2014 l’alcalde Xavier Trias inaugurava el fotomosaic “El món neix a cada besada”, de Joan Fontcuberta i Toni Cumella al cor del barri Gòtic. En la instal·lació hi ha reproduït un poema d’Oliver Wendell Holmes que acaba amb els següents versos: “El soroll d’un petó no és tan ensordidor com el d’un canó, / però el seu ressò dura molt més”.

Són uns versos premonitoris per a les veïnes més immediates del collage, que pateixen des de fa anys un increment continu del soroll que arriba a les seves cases. Han arribat a comptar fins a 10 grups de turistes d’una vintena de persones cadascun en la plaça Isidre Nonell, grups esporàdics que alteren la seva quotidianitat a primera hora del matí o al final del dia i un degoteig de grups constant.

Des de fa uns anys s’accepta que una situació com aquesta és una “externalitat negativa del turisme”, una conseqüència inevitable de l’èxit de la nostra ciutat, el preu a pagar per viure en un barri turístic, però aquest discurs ja no és vàlid. No és una “externalitat negativa del turisme”, és directament el turisme. Per a què aquest collage sigui fotografiat milers de vegades a la setmana es necessiten veïnes que tolerin les molèsties sense obrir la boca. El turisme és incompatible amb la vida veïnal, i les seves molèsties són una part indestriable d’aquesta activitat econòmica extractiva que fa negoci amb el barri Gòtic. Hi ha una expulsió visible, la que és conseqüència de l’increment dels preus dels habitatges i dels serveis, massifica els carrers i despersonalitza el comerç, però també n’hi ha una altra d’invisible que és la de la intimitat de les llars.

Això no va de turismofòbia, va de veïnes que no poden escoltar música a casa seva ni amb les finestres tancades, de famílies que no volen convidar les seves amistats a casa perquè hauran d’alçar la veu per entendre’s.

De la mateixa manera que cal reconèixer que les molèsties són part indestriable del turisme cal abandonar la gestió de l’equilibri i fer polítiques pel desequilibri dels usos de la via pública  en favor de les veïnes. És l’hora del desequilibri.

El conflicte que acabem de descriure no és l’anècdota d’una comunitat de veïnes exagerades i ressentides, és un episodi que explica molt bé que el turisme funciona quan la ciutat és un decorat i les veïnes són figurants sense cap paper en el guió, més enllà de sotmetre’s a ser fotografiats i d’acceptar el robatori continu del seu propi barri. Aquest és el pilar estructural en el que es sustenta el turisme.

I ja n’hi ha prou: és l’hora de desequilibrar la balança i governar el turisme per reduir-lo, per fer-lo decréixer, perquè la ciutat i la vida no poden ser consumides sempre i a totes hores. És una qüestió de models: de qui veu el barri Gòtic com un lloc on viure i qui el veu com un lloc on fer negoci. Una visió i l’altra són incompatibles. Els discursos que apel·len a l’equilibri i a la convivència dels usos a l’espai públic són una fal·làcia. Els interessos d’uns i dels altres són incompatibles.

És el moment de promoure polítiques que desequilibrin els usos i que redueixin el nombre de turistes. Ja no és qüestió només d’augmentar i de redistribuir la taxa turística, ni d’incrementar l’IBI als hotels més luxosos, que també s’ha de fer. És l’hora de limitar les arribades a l’aeroport del Prat, de no destinar ni un sol euro públic barceloní a la promoció turística de la ciutat, de desenvolupar una política efectiva de reducció de llits per a turistes, de controlar i sancionar els grups turístics que sobrepassin els límits establerts, d’impedir la sobreocupació de l’espai públic dels negocis destinats al turisme i prohibir més llicències d’activitat.

Però no tot han de ser mesures “a la contra” del turisme, sinó marcadament a favor d’enfortir la vida comunitària com la generació d’equipaments que facilitin la vida veïnal, la prioritzin i l’enforteixin. Cal dissenyar l’espai públic  per garantir la vida de barri i afavorir els fluxes del moviment de proximitat, generar una xarxa de salut comunitària, donar suport als projectes autogestionats, afavorir els usos ciutadans de l’espai públic, incrementar i millorar els serveis públics i la xarxa d’equipaments.

Proposo una oportunitat per reforçar la vida del barri que cuida, que es coneix i es reconeix amb les converses de balcó a balcó. Barcelona ha no pot ser una ciutat habitable i, alhora, una destinació turística sense límits. O una cosa o l’altra.  És l’hora del desequilibri i, sí, si cal, traslladar el fotomosaic del petó perquè la vida torni a arrelar a les cases d’una plaça del barri Gòtic.