Divorci a la vista, convivència assegurada: la política sentimental entre Sánchez i Junts

Hi ha dies en què la política espanyola sembla escrita per un guionista obsessionat amb les metàfores matrimonials. Junts anuncia un “divorci” amb Pedro Sánchez i, tanmateix, tots dos continuen compartint sostre, mirant-se de reüll, calculant si encara necessiten l’altre per pagar la hipoteca de la legislatura. És una història de seduccions, gestos estudiats i una tensió permanent que ja no sorprèn ningú. Però és també —i sobretot— un exercici d’hipocresia mútua: cadascú representa el paper que més li convé mentre la política real avança per altres vies.

Per una banda, Pedro Sánchez ha perfeccionat l’art del cinisme amable. Sap que necessita Junts per no enfonsar-se i desplega, quan cal, una coreografia de contrició i seducció: reconèixer “retards”, insinuar rectificacions, prometre que “ara sí” que es compliran els acords. Són gestos calculats, que arriben sempre quan el Govern té l’aigua al coll i necessita reconstruir, com pot, una majoria que no acaba mai de ser-ho. Aquests moviments ni comprometen de debò ni obliguen a massa; només volen insuflar la sensació que el diàleg és viu, que hi ha opcions, que el naufragi encara pot esperar.

D’altra banda, hi ha Junts, atrapada en una posició tant incòmoda com imprescindible. Fa setmanes que exhibeixen un discurs de fermesa màxima, proclamant que l’acord amb el PSOE està en fase terminal, que la legislatura agonitza. Però a l’hora de la veritat, no tanquen la porta: bloquegen, sí, però no trenquen. S’indignen, però no executen. Fan veure que se’n desvinculen, però no són capaços —ni volen— d’empènyer el sistema cap a unes eleccions que deixarien l’amnistia a mig camí. És la seva pròpia versió de la farsa: cridar molt, actuar poc i resistir prou per a no perdre la peça central del tauler.

La realitat —crua, prosaica— és que Junts no té alternativa. No pot matar la legislatura fins que l’amnistia sigui irreversible. Aquest és el nucli del “ball de les aparences”: la seva supervivència política és ara inseparable de l’execució final de la llei que ha de protegir els seus dirigents. Això explica que hagin optat per una estratègia de resistència silenciosa: fer tot el soroll possible perquè la seva base vegi múscul i dignitat, però mantenir prou marge per tornar a negociar quan les condicions canviïn.

També explica la incomoditat de veure com l’aparat de Junts denuncia, amb gravetat republicana, la manca de compliment de l’Estat… mentre en paral·lel sosté, en la pràctica, la mateixa legislatura que critica. Les paraules van en una direcció; els fets, en una altra. I massa gent ja ho ha entès. El PSOE ho sap i juga amb avantatge. Sap que Junts necessita temps i sap que, per molt que grunyin, el bloc independentista no es pot permetre provocar un terratrèmol que faci descarrilar l’amnistia. Per això Sánchez pot practicar aquest estil tan seu de governança al límit: oferir mig compromís, anunciar mig paquet de mesures, avançar mig metre, retrocedir-ne un quart. És un exercici de cinisme sostingut que només funciona perquè la correlació de forces ho permet i perquè ningú no vol assumir el cost d’una ruptura real.

Aquesta “cohabitació hostil” manté en suspens tota l’activitat legislativa, però manté igualment viu el relat d’unes relacions que encara poden reconduir-se. És un teatre que serveix als dos: al PSOE per comprar estabilitat i presentar-se com la força que dialoga; a Junts per exhibir fermesa mentre prolonga, indefinidament, la ficció que són ells qui tenen el pols de la governabilitat.

Però en algun moment la dansa deixarà de funcionar. Perquè aquest joc de seduccions i retrets permanents no construeix res i només posterga decisions. I perquè, quan l’amnistia estigui finalment tancada, Junts haurà de demostrar si la seva estratègia era resistir per avançar o si, senzillament, no tenia cap altre lloc on anar. Igualment, el PSOE haurà de deixar d’actuar com si l’Estat fos un camp de proves i començar a assumir que complir acords no és una concessió, sinó una obligació.

Fins llavors continuarem assistint al ball. Un ball cansat, fet de gestos que ja no enganyen i de paraules que sonen gastades. Un ball en què tothom sap què busca l’altre, però tots prefereixen fingir que es tracta d’una gran partida d’escacs. Quan en realitat és, només, una coreografia de supervivència.