Per què l’abominable es va tornar obvi? J. Wild, Pérez-Reverte i el realisme cunyadista

Des de fa ja llarg temps em tinc per un curiós analista del fenomen cunyadista. En els seus diferents vessants i variants, les seves propostes tendeixen a vascular entre el bast, el perillós i el subtil. I tal vegada el problema més gran és això últim, el subtil o l’inconscient. El moment en el qual es normalitza una adreça com l’únic camí possible o, si més no, com l’únic destí assenyat.

Jordi Wild ja ho va anticipar en el títol del seu llibre, Así es la puta vida. Un llibre que en el seu subtítol apuntava: “El libro de ANTI-autoayuda”. Aquí el bo de Jordi ens venia a dir que l’autoajuda ens deia el que volíem escoltar però que no, que no tot depèn de les nostres bones vibres o força de voluntat. Que la vida és més dura que això. I fins aquí… Tot bé, res a objectar. Però les coses tendeixen a ser una miqueta més complexes.

El discurs clàssic d’autoajuda és clarament nociu per una certa predisposició a l’ingenu, que abandonaria Jordi Wild, però també ho és per l’èmfasi en l’individualisme, del qual Jordi Wild no es desmarca¹. De fet, aquest discurs, el que abandona en bona part la perspectiva ingènua, es torna potencialment encara més nociu quan assumeix unes certes dificultats i obstacles de la vida, però els naturalitza: així són les coses, has d’acceptar-ho, no hi ha més remei que adaptar-se².

L’assumpció que les coses són com són i no hi ha volta de fulla limita el nostre horitzó de possibilitats, impossibilita pensar en alternatives, la qual cosa cristal·litza en aquesta sort de realisme capitalista que explicava Mark Fisher i que parteix de la cèlebre expressió d’Emerson i Žižek que “és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme”.

El realisme capitalista implica, llavors, que encara que la direcció ens pugui portar al col·lapse, aquest seria inevitable perquè no hi ha res possible en els marges. No obstant això, això significa que, si més no, s’està confonent el possible amb el plausible. És més, allò que és vist com a poc plausible potser ho és perquè ens hem encegat el camí, com si ens hauríem col·locat uns aclucalls davant el vertigen aclaparador d’un món complex.

En aquest context, la cridada a esforçar-se més per part del cunyadisme només es pot comprendre com un imperatiu que ens diu: treballa més, intenta-ho de nou, queixa’t menys. I si encara així no ho aconsegueixes, o bé és que realment no et vas esforçar prou… O bé: és el que hi ha, mala sort, la vida és dura.

Però per què queixar-se menys? Perquè queixar-se és concebut com un acte estèril, una pèrdua de temps que podria ser aprofitada per a una cosa “útil” o productiu. Ja que si totes les claus estan en l’individu (i només en ell), i les coses són com són, significa que no hi ha ningú escoltant, que no hi ha ningú a qui dirigir-se o que, en cas que així sigui, som massa petits per a ser tinguts en compte.

Però la nostra petitesa no podria ser sinó un símptoma que mostra el problemàtic del pensament individualista? Potser la força sindical, cooperativa o comunitària no s’han anat perdent en la mesura en la qual autocomplim la profecia de la seva ineficiència en concebre’ns com a àtoms aïllats que hem de vetllar només pels nostres interessos particulars (que comprenem com radicalment diferents dels de la resta)? És a dir, tal vegada la prèdica que queixar-se no serveixi de res s’ha convertit en realitat no tant perquè la protesta sigui infèrtil com pel fet que ens hem quedat solos amb nosaltres mateixos, aïllats.

No es pot deixar de fer esment a una sort de cinisme del qual una part del cunyadisme també és còmplice: sap que el sistema està trencat, que no funciona bé però encara així actua com si no succeís res, com si continués creient en ell. En alguns casos actuant així perquè realment es creu que és un mal inevitable amb el qual cal empassar en un món sense alternativa, en altres casos actuant d’aquesta manera per la mandra del canvi, la comoditat del mal conegut,hi ha vertigen i incomoditat a canviar les coses de lloc.

Sobre la incomoditat i el vertigen un no pot sinó sentir comprensió. O almenys és així fins que s’adona que les promeses d’inviabilitat i inhabitabilitat de qualsevol alternativa ja s’estan donant en un sistema realment existent que s’alimenta de sang humana, però de forma molt menys glamurosa que Dràcula.

Sigui per convicció/realisme capitalista, sigui per cinisme, o sigui per una barreja de tots dos, certament s’ha de concloure que la queixa no és només un alleujament, és un símptoma. I els símptomes, quan es canalitzen, ens porten a veure el que abans ens neguem davant els nostres ulls: que potser insistir en el mateix és el que ens ha portat a aquest punt, i que no sortirem d’aquí insistint i insistint amb més afany.

¹ Si potser trauria a col·lació la variable de la sort, per exemple, un recurs que s’emmarca bé dins d’una lògica liberal sobre el concepte de llibertat i que, en realitat, no escapa a la perspectiva individualista: la sort així entesa no és controlada pels individus, però si que afecta a aquests com a tals.

² Sobre la necessitat d’adaptació estem sobresaturats de referències que apel·len a una tergiversació de la teoria de l’evolució aplicada al camp sociopolític: que si la supervivència del més fort, que si l’ideal del caçador/depredador, etc. No obstant això, no entraré aquí detalladament en això.