L’eclosió dels superherois: un canvi de paradigma editorial

El físic Thomas Samuel Kuhn (1922-1996) és reconegut per la seva enorme contribució a la filosofia de la ciència als anys seixanta del segle XX. La seva obra fonamental és La estructura de las revoluciones científicas (The Structure of Scientific Revolutions, 1962), publicada en castellà pel Fondo de Cultura Económica amb traducció de Carlos Solís. En aquest assaig, l’autor reconeix que el seu objectiu «era provocar un canvi en la percepció i avaluació de dades corrents», tot emfasitzant la importància d’enfocar l’anàlisi històrica tenint en compte les idees del moment, evitant atribuir models de pensament moderns a autors o obres del passat. Des d’aquest plantejament, argumentava que «l’evolució de la teoria científica no prové de la mera acumulació de fets, sinó d’un grup de circumstàncies i possibilitats intel·lectuals subjectes al canvi». I aquest canvi fa referència al que suposa un nou paradigma, imprescindible per poder analitzar el passat des del present.

Sense ser un especialista en epistemologia (la branca de la filosofia que estudia el coneixement), i sense, gairebé amb tota seguretat, conèixer les teories proposades per Kuhn, l’escriptor, crític i editor nord-americà Richard A. Lupoff (1935-2020) va realitzar una contribució fonamental a la història del còmic. Juntament amb la seva esposa Pat E. Lupoff (1937-2018), van crear el fanzine Xero (1960-1963) dedicat a analitzar obres de ciència-ficció en general (pel qual va guanyar el prestigiós Premi Hugo el 1963), i de còmic en particular, on destaca especialment la seva columna All in Color for a Dime, recopilada en forma de llibre anys més tard. Lupoff és considerat un dels primers historiadors i analistes del còmic, i se li atribueix ser el primer que va identificar i justificar el que va denominar «l’Edat d’Or dels còmics» i, per extensió, l’Edat de Plata, que ell vaticinava que es trobava en la seva etapa inicial. Aquesta afirmació la va realitzar en el seu mític article Re-Birth (1961), que es podria traduir com a «Renaixement», publicat en el primer número de la revista Comic Art.

L’article començava amb una proclama: «L’aficionat als còmics és una criatura estranya, d’hàbits peculiars i gustos singulars. Però el més peculiar de tot és la seva actitud cap a l’objecte del seu interès… Per a ell, no hi ha còmics com els vells còmics. Les revistes d’avui empal·lideixen fins a la insignificança al costat de les del 1940. L’art és pobre, les històries són trillades, els personatges són insulsos. O això diu ell. I, no obstant això, una vegada i una altra, quan el tema sorgeix en una convenció o a les pàgines de correu d’un fanzine, la conclusió és la mateixa: “Tant de bo tornessin els vells temps!”. Bé, els vells temps mai tornaran, però sembla que el cicle ha tancat el cercle». El que estava realitzant Lupoff en aquest article es coneix com a «periodització retrospectiva» i és una eina metodològica fonamental per analitzar diferents períodes de temps, agrupant etapes que continguin trets comuns entre si. I això és el que va fer quan va identificar senyals que Kuhn hagués catalogat com a inductors de canvi de paradigma. A més, va proposar aquells esdeveniments susceptibles de limitar clarament aquesta circumstància en un instant de temps concret.

Lupoff va percebre una coherència interna en els còmics dels anys quaranta que el 1961 no només no es tenia, sinó que identificava un reinici quan les editorials van tornar a recuperar personatges i trames del passat per donar un impuls a la caiguda de les vendes dels anys cinquanta. Una caiguda provocada per diversos factors superposats, amb lectors dels anys quaranta que no van trobar històries que haguessin madurat com ells, a la qual cosa s’hi sumava la irrupció d’un codi d’autocensura que va alterar completament el sector (vegeu l’article Les fogueres que van inspirar la novel·la Fahrenheit 451 no eren de llibres), entre altres motius. En qualsevol cas, l’inici d’aquesta florent etapa històrica estava marcat per un personatge singular amb tirades que superaven el milió d’exemplars: Superman, de Jerry Siegel (1914-1996) i Joe Shuster (1914-1992), que va aparèixer en el primer número de la revista Action Comics (1938-actualitat), de l’actual editorial DC (vegeu l’article La gènesi del primer còmic de superherois de la història).

El reinici tenia també un moment singular, un còmic publicat un lustre abans de l’article Re-Birth (un reconeixement implícit a la importància de la periodització a posteriori): en concret citava el còmic Showcase #4 (1956) com la fita de canvi de paradigma. En aquest número es publicava una història titulada El misteri del llamp humà! (Mystery of the Human Thunderbolt!), amb guió de Robert Kanigher (1915-2002), dibuix de Carmine Infantino (1925-2013) i tinta de Joe Kubert (1926-2012), on presentaven la primera aventura del personatge Barry Allen que, després de patir un accident i adquirir els superpoders de supervelocitat, va decidir dir-se Flash en homenatge al seu heroi favorit dels còmics que llegia de petit, amb poders similars. Un exercici de metaficció que ha afavorit des de llavors extraordinaris recursos narratius a partir de la concepció d’aquests dos universos en paral·lel: el fictici i el suposadament real.

Pedro Angosto, llicenciat en filosofia, crític i guionista de còmics, analitza l’etapa inicial que va suposar l’eclosió del sector editorial en el seu assaig Los primeros superhéroes. Todos los personajes de la Edad de Oro del cómic norteamericano (2025), publicat per Diábolo Ediciones en la seva col·lecció de llibres d’anàlisi de cultura popular. El llibre conté un pròleg de Roy Thomas i un epíleg de Gary Carlson escrits expressament per a aquesta edició; els dos guionistes i editors que han destacat per la seva tasca de recuperar i homenatjar els personatges dels anys quaranta, alguns molt populars en l’actualitat, alguns transformats o reinterpretats i molts oblidats… fins ara. Angosto comença el seu llibre amb una cita destacada del llibre El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605-1615), de Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), en concret el fragment següent: «Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío…Y agora, en estos nuestros detestables siglos, no está segura ninguna, aunque la oculte y cierre otro nuevo laberinto como el de Creta; porque allí, por los resquicios o por el aire, con el celo de la maldita solicitud, se les entra la amorosa pestilencia y les hace dar con todo su recogimiento al traste. Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos»

Segons la mitologia grega, la història de la humanitat no és una evolució ascendent, de menys a més, sinó al contrari, una història de decadència, de més a menys. La primera constatació de tal afirmació correspon al poeta Hesíode de l’Antiga Grècia, cap a l’any 700 a. C., que indicava que la història es concebia com una successió d’edats que van empitjorant progressivament. En la seva obra Els treballs i els dies (Erga kai Hēmerai) proposava, en concret entre els versos 106 i 201, que aquestes cinc edats s’anomenessin de la manera següent: d’Or, de Plata, de Bronze, dels Herois i de Ferro, que feia referència a l’època en la qual vivia Hesíode i, per extensió, a la nostra. Aquesta taxonomia clàssica és la que va utilitzar Lupoff el 1961 i s’ha mantingut així des de llavors, almenys per identificar les tres primeres etapes, especialment pel que fa als còmics de superherois.

Angosto recorda en el seu assaig que un dels primers competidors del personatge de Superman, i que el va arribar a superar en vendes, va arribar a vendre més d’un milió i mig d’exemplars al mes a principis dels anys quaranta, en format comic book, convertint-se en el primer superheroi adaptat a la gran pantalla en forma de serials: el Capità Marvel, de l’editorial Fawcett Publications, ara conegut pel sobrenom de Shazam (vegeu l’article Creació i protecció de la propietat intel·lectual). El nombre de personatges de l’Edat d’Or, comprès entre 1938 i 1956, supera els tres-cents, molts d’ells inspirats en la mitologia clàssica romana, grega, egípcia o nòrdica, encara que també els autors tenien influències de la literatura i de les tires de premsa: no cal oblidar els herois emmascarats clàssics i populars de novel·les com La Pimpinela Escarlata (The Scarlet Pimpernel, 1903, 1905),, de la baronessa Emma Orczy (1865-1947), o La marca del Zorro o La maldición de Capistrano (The Mark of Zorro, 1919), de Johnston McCulley (1883-1958), o les tires de L’home emmascarat (The Phantom, 1936-actualitat), creat per Lee Falk (1911-1999) amb la participació de diversos dibuixants; en tots aquests casos amb protagonistes amb una doble identitat.

Els superherois adopten el codi dels llibres clàssics de Cavalleria, emulant els valors dels cavallers de la Taula Rodona del Rei Artús, per exemple, als quals se’ls va afegint una amalgama de possibilitats en barrejar la fantasia amb la ciència-ficció, el passat amb el futurible, incloses les històries narrades en els llibres sagrats. Angosto recorda que aquests personatges sorgeixen a l’Amèrica de la Gran Depressió, a l’època dels gàngsters, els contrabandistes d’alcohol, els racketeers, els espies nazis o els quintacolumnistes; en definitiva, en aquell context on «els superherois actuen en secret, fora del sistema, emmascarats, perquè el sistema mateix és corrupte. I ho fan saltant-se les lleis, ja que hi ha ideals superiors. I ho fan amb urgència, acudint sempre providencialment al rescat d’aquells en perill per l’actuació dels dolents», afirma.

En una societat que ha perdut els seus principis i els forts s’apoderen dels febles, Angosto subratlla que la figura de l’heroi emmascarat (per evitar que puguin venjar-se d’ell) emergeix com «un representant de la justícia davant la llei, acceptant que la llei és respectable mentre sigui justa, i no sembla que les institucions del sistema funcionin en aquesta època. El superheroi utilitza les seves habilitats superhumanes en favor que es faci justícia on la llei no arribi, o on la policia i/o la llei sigui corrupta». En aquell instant, moltes d’aquestes victòries s’aconseguirien per la força i l’opressió, encara que no sempre serà així, com va proposar el psicòleg William Moulton Marston (1893-1947), en crear l’icònic personatge de Wonder Woman el 1941 (vegeu l’article Wonder Woman, paradigma de superheroïna), que va postular una noció femenina de llibertat basada en una seducció amorosa que et porti a un estat de submissió, confessant al final la veritat i reconeixent i respectant l’autoritat.

Juntament amb l’assaig d’Angosto, coincideix a les llibreries el mateix mes la publicació d’un còmic en el qual es recupera un d’aquests primers superherois que havia estat pràcticament inèdit en castellà. Es tracta de l’integral Plastic Man (1941-1944), de Jack Cole (1914-1958), publicat per Panini Comics a la seva col·lecció DC Finest, amb traducció al castellà de Bárbara Azagra Rueda, i inclou les històries del personatge de Plastic Man publicades a les capçaleres Police Comics, en concret de l’1 al 36, i Plastic Man, en els seus dos primers números. Aquesta primera etapa del personatge està dibuixada, entintada, acolorida i retolada per l’autor, que va haver d’interrompre el seu treball en el moment d’allistar-se a l’exèrcit en plena Segona Guerra Mundial. Un cop finalitzada la contesa, Cole va mantenir la relació amb el personatge (que continuava signant com a autor), encara que la seva col·laboració va ser esporàdica a més de comptar amb l’ajuda d’altres autors, fins al final d’aquesta primera etapa el 1956, any en què es va tancar la col·lecció que portava el seu nom, quedant guardat en un calaix fins anys més tard en què va ser recuperat de nou.

Jack Cole va revolucionar la manera en què es dibuixaven les pàgines de superherois fins aquell instant, amb elements narratius innovadors explotant al màxim el superpoder del protagonista, que era el d’estirar-se, la qual cosa permetia a l’autor experimentar amb la vinyeta i la pàgina, per exemple, rebotant dins de la vinyeta o interconnectant-ne diverses alhora trencant les vores de la vinyeta i, fins i tot, trencant la quarta paret, en un exercici de metaficció extremadament modern per a aquesta època. L’alter ego del superheroi és Patrick Eel O’Brian, un gàngster que és tirotejat i banyat en àcid que decideix redimir-se quan desperta, però amb uns valors que no coincideixen precisament amb els de l’heroi clàssic, amb una violència i un humor físic i absurd més propi del cinema mut i del cinema expressionista, amb una representació del cos que voreja l’estil psicodèlic, anys abans que s’inventés. El seu treball evoluciona en paral·lel al que ja estava proposant el mestre Will Eisner (1917-2005), amb qui col·laborava i va arribar a substituir en les seves mítiques pàgines del personatge de Spirit, quan aquest es va allistar. Cole, reconegut com a autor complet especialment en aquesta primera etapa que ara podem gaudir, va ser un dels il·lustradors del primer lustre de la revista Playboy (1953-actualitat), convertint-se en un artista molt popular i prestigiós, que va tenir un tràgic final amb el seu inesperat suïcidi als quaranta-tres anys.

El personatge de Plastic Man es va publicar a l’editorial Quality Comics, que va tancar oficialment el desembre de 1956, en una situació agreujada per la baixada progressiva de les vendes i els conflictes provocats per la censura i les denúncies d’altres editorials, per la qual cosa el propietari va decidir jubilar-se i retirar-se del sector editorial. L’editorial DC va comprar en aquell instant els drets sobre els seus personatges i capçaleres, amb especial interès en les sèries bèl·liques i d’aventures, que encara funcionaven bé als quioscos, amb títols com Blackhawk i G. I. Combat, que van continuar publicant-se sota el segell de DC gairebé sense interrupció, mantenint la numeració original de Quality.

El personatge de Plastic Man no va tenir aquesta sort, i va romandre als llimbs durant deu anys, fins que van decidir recuperar-lo amb una nova sèrie pròpia el 1966, en part aprofitant el gran èxit que estava tenint la popular sèrie de televisió en imatge real de Batman (1966-1968), protagonitzada pel mític Adam West (1928-2017) en el paper de Bruce Wayne, i pel jove Burt Ward (1945-) en el paper de Robin. En les dècades següents ha tingut aparicions puntuals i, recentment, hem pogut llegir una aventura actual, mantenint l’esperit de l’original, en el còmic ¡Plastic Man nunca más! (Plastic Man No More! #1-4, 2024), amb guió de Christopher Cantwell i dibuix d’Alex Lins, publicat per Panini Comics l’octubre de 2025 en la seva col·lecció DC Black Label, amb traducció al castellà també de Bárbara Azagra Rueda. Això sí, facin cas a Kuhn i llegeixin-los amb els ulls de l’època en què es van realitzar cadascun d’ells.