Per què TV3 no estima als Comuns?

TV3 i Catalunya Ràdio van ser peces principals en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya iniciat després de la transició. Jordi Pujol, avui qüestionat amb raó pel seu comportament i el de la seva família, va saber impulsar estructures de país en temes tan cabdals com la llengua, la sanitat, la seguretat o la comunicació: el PSC, el PSUC primer i després ICV, i ERC hi van participar d’una manera o l’altra. També a TV3, malgrat el polèmic llegat de qui en fou director, Alfons Quintà; podríem esmentar, per exemple, el paper del sociolingüista i destacat militant del PSUC, Francesc Vallverdú, cap dels serveis lingüístics de la Corporació.

TV3 es va configurar no com una cadena regional o local folklòrica i de curta mirada sinó com una televisió de debò amb voluntat d’informar del que passa a Catalunya, però també de les notícies de tot el món; destaca avui en aquest sentit la seva fermesa en explicar el genocidi a Gaza. La seva contribució a la normalització del català i la voluntat, no sempre reeixida, d’arribar a la resta de Països Catalans, també ha estat evident. Per això, partits com els ja desapareguts Ciutadans van desencadenar fa uns anys al Parlament una autèntica guerra contra TV3, a la que alguns diputats i diputades de diversos colors vam plantar cara defensant la nostra televisió.

Ara bé, tot el que acabo d’explicar no implica que no es pugui criticar TV3 com a qualsevol altre servei públic. És ben cert que els seus Informatius són d’una alta qualitat i que els seus professionals són bons periodistes. Per això es fa difícil assumir que encara pervisquin alguns tics derivats del procés independentista sense que TV3 hagi entès que el país està en una altra fase.

Dels dos eixos sobre els quals es mou la política catalana, el nacional (autogovern-centralisme) i l’ideològic (dreta-esquerra) TV3 continua atribuint molta més importància al primer passant sovint de puntetes sobre el segon. Desconec si hi ha consignes. Més aviat pot ser que una part dels periodistes de la casa, que es van formar o van destacar professionalment durant els anys del procés independentista, continuïn mirant la realitat des d’aquella perspectiva; és probable que no hi hagi ni tan sols mala fe, però la seva visió esbiaixada té conseqüències. No podem oblidar que TV3 va arribar durant el procés a uns extrems que portaven al límit determinats enfocaments partidistes que ja es donaven en l’època dels governs de Jordi Pujol.

Raimon Obiols, exmàxim dirigent del PSC, afirmava en una entrevista a Catalunya Plural l’any 2024:“Hi ha hagut un desequilibri anòmal i increïble, d’hiperpresència dels uns i marginació dels altres. La cosa ve de lluny. Quan jo encapçalava l’oposició el percentatge de pantalla de Jordi Pujol era vint-i-dues vegades superior al meu. En la dècada del Procés, la desproporció també ha estat escandalosa, amb un predomini quasi total de l’independentisme en els espais d’opinió”. I posava un exemple: “Trenta-set apassionats monòlegs processistes de Pilar Rahola, del març al juny de 2020, a 1.777 euros la peça”. És ben cert que, dissortadament, els anys anteriors i posteriors al 2017, TV3 no va ser neutral (una condició que exigíem des del Pacte Nacional pel Referèndum per garantir una consulta creïble i homologable), segurament perquè alguns dels seus dirigents i professionals estaven convençuts que la independència era a tocar i pensaven honestament que calia aportar també el seu granet de sorra per arribar a la meta. L’anunci ambivalent de TV3 “Estem preparats” n’és una bona mostra. Algun destacat periodista de la casa va pagar un preu elevat per intentar aplicar al seu programa un enfocament més social que identitari.

Una informació sobre el Congrés molt esbiaixada

La forma d’entendre la política catalana d’aquells anys encara perviu en part a la nostra televisió pública.  Es mostra molt especialment en el tractament esbiaixat de les notícies relatives a la política espanyola i a l’activitat parlamentària al Congrés.  El PSC i els Comuns van ser la primera i segona força a Catalunya en les eleccions generals del 2023 i formen part del Govern central, però els mitjans de la CCMA acostumen a fer-se ressò tan sols de les intervencions d’ERC i Junts, com si aquests grups fossin els únics representants del país. En realitat van obtenir plegats només una mica més del 24% dels vots: el 13,16 ERC i l’11,16 Junts; tots dos partits van quedar per darrere el PP en vots, i a trenta mil i a cent mil vots de distància respectivament dels Comuns.  El PSC (34,49) i els Comuns (14,03) van aconseguir sumats el 48,5%.

Es pot al·legar amb raó que ni PSC ni Comuns tenen grup parlamentari propi, però és que quan intervé algun diputat o diputada d’aquests dos partits (fet bastant freqüent en el cas dels Comuns) rarament apareix. Com tampoc acostuma a passar que se’ls entrevisti dins els Telenotícies perquè puguin exposar el seu posicionament de vot, del qual massa sovint ni tan sols s’informa. És cert que ERC i Junts són notícia pel seu paper decisiu en les votacions, però aquest criteri no s’aplica, en canvi, al rol també determinant dels Comuns per configurar majories tant al Congrés com al Parlament de Catalunya. Aquest fet es veu agreujat per la importància que TV3 atribueix a les votacions i negociacions sobre l’autogovern per damunt de les votacions o negociacions sobre qüestions socials o laborals. Conec algun dels corresponsals de TV3 a Madrid i em consta que són bons professionals; precisament per això potser els podríem demanar un esforç per superar els clixés dels darrers anys.

Del Parlament a una tertúlia poc plural

Aquesta manera d’entendre l’actualitat política s’ha concretat en donar més importància a allò que diuen ERC i Junts que al que proposen PSC i Comuns. I a atorgar més espai a algunes mobilitzacions convocades per la minoritària Intersindical que a les organitzades pels sindicats majoritaris, CCOO i UGT.  En la informació parlamentària catalana, el PSC en surt ara més ben parat perquè és al govern, però massa sovint els espectadors no poden conèixer quin ha estat el capteniment del grup que presideix Jéssica Albiach, tot i que aquest posicionament pot ser decisiu per aprovar determinades iniciatives. Un exemple entre molts: en el debat sobre els pressupostos del carboni, del 3 de desembre, el Telenotícies va recollir les opinions de la majoria dels grups, fins i tot la d’Aliança Catalana, però no la dels Comuns, que alguna cosa podien aportar des de l’ecologisme i més si tenim present que aquella mateixa setmana assitien al Congrés dels Verds Europeus a Lisboa.

Una altra mostra ben clara del menysteniment del paper dels Comuns s’ha produït durant molts mesos a la tertúlia dels dimecres a ‘Els Matins’ de TV3 formada per exdiputats i exdirigents polítics dels partits catalans. La tertúlia, integrada per Joan Tardà, Montserrat Tura, Lourdes Ciuró o Alberto Fernández Díaz, entre d’altres, no ha comptat amb la presència d’un excàrrec públic dels Comuns fins a la recent aparició en algun programa de l’exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, perquè la situació ja era insostenible. La manca de sensibilitat cap aquest espai polític s’ha expressat durant molt temps en la intervenció habitual en aquesta tertúlia de Pablo Iglesias, de Podemos, que no és exdirigent de cap partit català, expressant-se en castellà des de Madrid i criticant sempre que ha pogut al Govern de PSOE, Sumar i Comuns.

Volem que TV3 també sigui ‘la nostra’

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals té molts reptes: superar l’etern i sobrevalorat 14 % d’audiència en un país en el qual, segons les darreres dades, el 93’4 % la població entén el català, i fer-ho, missió complicada, sense banalitzar els continguts; rectificar, especialment per respecte als seus treballadors i treballadores, l’error de marginar des d’una visió purament empresarial les marques tradicionals consolidades de TV3 i Catalunya Ràdio; recuperar el públic infantil que les retallades dels governs de CiU van fer perdre; superar en la informació local la visió de les quatre províncies, per molt que se les anomeni ‘demarcacions’; apostar més decididament per consolidar un espai comunicatiu en la nostra llengua als territoris de parla catalana; o entendre que no ha de tractar la recent aparició de 2Cat depenent de TVE com una competència gairebé deslleial sinó com una aportació a l’ús social del català. La permanència d’un Consell de Govern de la Corporació fonamentat en un pacte en l’anterior legislatura entre ERC, Junts i PSC, que va excloure la possibilitat d’incorporar persones proposades per altres grups parlamentaris, sembla que encara marca el present.

M’agradaria que si alguna persona amb capacitat de decisió a TV3 llegeix aquest article no l’arxivi automàticament en l’atapeïda carpeta de les habituals reclamacions dels partits que exigeixen sortir més a la televisió; tant de bo arribi a copsar que és una queixa més profunda que neix de la complicitat amb un projecte comunicatiu de país. TV3 hauria de fer un esforç per intentar que els que sempre l’hem defensada no ens en sentim exclosos. Alguns voldríem que TV3 ens demostri que també és ‘la nostra’.