Collboni, el Nadal i els límits del capital

La primera acció és la sol·licitud, davant de les institucions de la Unió Europea (UE), de la nominació com a Capital Europea del Comerç de Proximitat durant l’any 2026. La candidatura compta amb el suport de nombroses institucions i organitzacions empresarials, entre les quals podem citar la Generalitat de Catalunya, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) o la Fundació Barcelona Comerç. És cert que, fa unes dècades, la ciutat es va caracteritzar pel seu intent de posar en valor el sector comercial local, sobretot de cara a la projecció internacional que estava a punt d’assolir amb la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, però aquest intent estava més orientat a l’atracció de clients forans, turistes, i menys a activar el denominat comerç de proximitat. A més, si alguna cosa ha caracteritzat les polítiques públiques municipals ha estat la seva aposta per cridar les grans marques a instal·lar-se a la ciutat, així com impulsar potents reformes urbanístiques la culminació de les quals acabava sent un centre comercial de model americà, ben allunyat del comerç que ara es pretén potenciar. Cal entendre, per tant, l’acció de l’Ajuntament com una altra de les seves polítiques de màrqueting municipal destinades, d’una banda, a mantenir el nom de Barcelona en les agendes globals i, de l’altra, a intentar pal·liar una situació —la de les botigues de barri— que van ser, en primera instància, les perjudicades per anys de polítiques contràries mentres fa veure, a més, que fa alguna cosa.

L’altra de les accions pot cridar encara més l’atenció. Es tracta de la presentació de la candidatura (una altra) per ser reconeguda com a Capital Europea del Nadal 2026. La distinció, que és atorgada per la Fundación Iberoamérica Europa i compta amb el suport del Parlament Europeu, pretén reconèixer aquelles ciutats que promoguin els valors “de la diversitat i la cultura, en especial les diferents varietats de Nadal que han transcendit arreu del món”. Tanmateix, a ningú no sorprendria saber que el que l’Ajuntament de Barcelona pretén amb aquest reconeixement no és altra cosa que impulsar encara més l’ascendència internacional de la ciutat mitjançant l’ampliació de la campanya turística i la ruptura definitiva de l’estacionalitat hotelera. Barcelona no s’ha distingit mai per promoure cap varietat especial de Nadal; de fet, els símbols d’aquestes dates cada vegada tenen menys presència en llocs tan emblemàtics com la Plaça Sant Jaume, i tampoc es pot dir que hagi donat un suport decidit a la diversitat i la cultura. Si no, que ho preguntin als manters que es veuen perseguits durant aquells dies per la Guàrdia Urbana quan tracten de vendre la seva mercaderia. Es tracta d’una qüestió merament econòmica que, arribats a aquest punt, mereix potser una petita explicació teòrica.

El sistema capitalista és un conjunt de pràctiques i idees socials i econòmiques el principal eix del qual està sustentat en el trinomí diners, treball i mercaderies. A través d’un procés fonamentat en unes determinades relacions de producció definides pel treball com a factor productiu, es generen una sèrie de béns que realitzen el seu valor al mercat en forma dinerària. L’empresari agafa una part d’aquests diners i els torna a introduir en el sistema, mantenint el procés en marxa. La resta queda com a benefici particular. Així, els diners —la inversió— generen mercaderies —els béns— que, venudes, tornen a generar diners i, per tant, més beneficis i més inversió. El perill rau en què els beneficis no siguin prou substanciosos perquè l’empresari consideri mantenir el mecanisme en funcionament. Si els rendiments baixen, el sistema acaba caient. A això se li diu crisi de sobreacumulació. Això es pot sortejar a través de nombroses pràctiques, com les innovacions organitzatives i tecnològiques. El que passa és que, en un context d’alta competència de mercat, l’avantatge organitzativa i tecnològica inicial sempre acaba desapareixent. Existeix una altra possibilitat: la depreciació salarial o la precarització de la feina. Però això, al final, té uns límits (convenis, SMI, etc.), i per això són necessàries altres solucions. És aquí on apareixen allò que el geògraf i antropòleg britànic David Harvey va anomenar els límits del capital. Per Harvey, per superar aquests límits només hi ha dues determinacions possibles: una és el creixement espacial, és a dir, l’expansió de l’àmbit productiu i la mercantilització global; i l’altra és l’acceleració de la circulació del capital, és a dir, l’augment de la velocitat del trinomí anterior. Si el benefici cau, sempre pot augmentar no per un major valor/preu dels productes al mercat, sinó per una major quantitat de productes produits. I aquesta és la solució per la qual ha optat Barcelona.

La capital de Catalunya porta dècades immersa en una dinàmica d’especialització econòmica centrada no en la producció de mercaderies, sinó en la de serveis, concretament serveis turístics. L’avantatge dels serveis turístics respecte de les mercaderies clàssiques és múltiple, però ens aturarem en dos punts: són més barats de produir i existeixen molts més clients potencials; només cal mantenir el mercat contínuament en funcionament, és a dir, trencar l’estacionalitat turística. La Capitalitat Europea del Nadal no té res a veure amb valors de diversitat, cultura o celebració, sinó amb el manteniment dels hotels locals en funcionament els 365 dies de l’any, això és, amb l’acceleració de la circulació del capital. Els inconvenients d’aquesta estratègia de solució dels problemes de sobreacumulació són principalment dos. El primer és l’especialització productiva, és a dir, el perill que Barcelona sigui només i exclusivament una ciutat turística, amb tot el que això comporta (molt recomanable l’últim estudi de les professores Libertad González i Tanya Surovtseva al respecte). El segon és el manteniment a baix cost del factor fonamental en els processos productius dels serveis turístics, és a dir, la força de treball dels i les treballadores. No per altra cosa, del total del valor afegit generat pel turisme només el 20% es transforma en salaris.

El Nadal compta, a més, amb un al·licient que el fa especialment atractiu per al fetitxisme de la mercaderia: el seu caràcter simbòlic, el qual dificulta elaborar-hi crítiques punyents. Tanmateix, no per això podem deixar d’oblidar el que suposa una estratègia que aglutina Collboni, el Nadal i els límits del capital: la de l’empobriment i el creixement de la desigualtat dels veïns i veïnes de Barcelona.