Els fluxos migratoris de persones són part del batec planetari. Per voluntat o per necessitat, cada any ciutadans de tots els llocs del món es mouen d’un país a un altre. I Catalunya, per darrere de Madrid i per davant del País Valencià és la comunitat de l’Estat espanyol que més veïns d’altres nacions va rebre l’any 2023, segons les darreres estadístiques fetes públiques per l’Institut Nacional d’Estadística ara fa un any. Què fa que aquestes persones se sentin plenament incloses en el nou context social? I els seus fills tot i néixer ja en el país de rebuda?
En parlem amb la sociòloga Yousra El Gdari El Mejdoubi que ha estudiat a bastament la interculturalitat en el context educatiu. Des de la Fundació Bayt al-Thaqafa, contribueix a facilitar la integració social, cultural, cívica i política dels i les immigrants en la nostra societat, sense renunciar a la pròpia identitat i fomentant l’intercanvi i el diàleg entre les diferents cultures. Li preocupen especialment episodis com el de Torre Pacheco, on aflora el discurs d’odi com una silenciosa contaminació de racisme. Reforçar el triangle escola, família i alumnat aproximant el coneixement mutu entre persones de diferents cultures, pot contribuir, al seu entendre, a construir una societat on la inclusió social
Què et va dur a estudiar Sociologia?
Al batxillerat ja em va agradar l’assignatura de sociologia. Llegir i reflexionar sempre m’ha agradat i em preocupaven molt les qüestions socials, em generava molt d’interès, i vaig trobar que la sociologia es preocupa pel desenvolupament social. Després vaig fer un màster en Política Social i Treball i Benestar.
La carrera et va satisfer?
Sí, em va permetre estimar-me encara més la sociologia perquè veia que aterràvem en qüestions reals i més amplificades. Vaig poder conèixer la feina dels científics socials i dels investigadors. La sociologia és una matèria que constantment et fa preguntar coses, i jo em vaig desenvolupar sempre enfocada a l’educació perquè era on tenia més qüestions a posar-me.
Quines eren les teves inquietuds sobre l’educació?
Les trajectòries d’èxit o fracàs educatiu em preocupaven molt, i durant el grau sempre m’agradava prestar-hi atenció. Els meus interessos eren, per exemple, com a l’escola es reprodueix l’efecte Pigmalió, i en concret quan hi ha unes expectatives sobre l’alumnat migrat. Bé, en la línia de la interculturalitat, no necessàriament persones migrades, però que han heretat desigualtats o desavantatges perquè parteixen d’una altra realitat i perspectives. I només per això es diu: aquesta persona no passarà d’un nivell determinat i li diuen, tu amb l’FP ja estaràs bé. Doncs a això, jo volia posar-li nom. I el meu treball de final de grau va ser aquest: “El fracàs i abandonament escolar de l’alumnat migrant”. En les trajectòries de fracàs escolar, un dels factors principals que influeix és l’estatus migratori. Tenim uns números d’abandonament escolar que espanten, especialment en alumnes immigrants. L’escola no està preparada per a la diversitat cultural, perquè l’alumnat no se sent còmode per tants prejudicis que hi ha.
Quina és la teva radiografia del panorama educatiu quant a la interculturalitat?El mapa escolar ha canviat molt i també nosaltres hem de canviar. No ens podem negar a veure una realitat que hem d’abraçar. En aquest sentit, trobo molt encertat el llibre de l’antropòloga Marta Comas -amb el mestre Alfons Espinosa- Quan les cançons de casa no sonen a l’escola. Aquest títol diu molt. Les escoles d’avui dia no abracen el mosaic intercultural de l’aula, ni tampoc les famílies. No hi ha comunitat educativa i s’assumeixen moltes coses que pertanyen més al prejudici i a l’imaginari que tenim sobre les famílies diverses culturalment. Per exemple, que no participen o que no s’hi pot parlar.
Creus que aquesta mirada sempre ha estat així o s’acusa més ara?
La diversitat cultural sempre ha estat vista o gestionada des del conflicte. No veiem que la interculturalitat forma part de Barcelona i de les seves escoles, que hi ha una diversitat molt gran que ja forma part de l’escenari cultural. Aquesta, si de cas, sempre s’observa des del conflicte i no des de la convivència. Per exemple quan una noia porta el hijab i per a fer educació física li fan treure, quan podem trobar altres maneres de respectar el dret religiós, com utilitzar hijabs que són elàstics, en comptes de negar-los i enfrontar-nos a les famílies. És a dir, per a gestionar una diferència cultural, ens enfrontem, en comptes de trobar el que és comú que és el benestar de l’alumnat. Això és un cas més religiós que cultural, però m’agrada molt citar-lo. Com a tècnica d’un servei externalitzat de l’Ajuntament de Barcelona, a través de la fundació Bayt al-Thaqafa fem formacions per al professorat sobre diversitat cultural i religiosa i inclusió de la comunitat.
La diversitat cultural sempre ha estat vista o gestionada des del conflicte. No veiem que la interculturalitat forma part de Barcelona i de les seves escoles, que hi ha una diversitat molt gran que ja forma part de l’escenari cultural
Un altre exemple que no sigui religiós, quin podria ser?
Doncs sobre el poble gitano, el professorat assumeix que si la noia és del poble gitano abandonarà els estudis i que les famílies gitanes no participen de la comunitat educativa. Prejutgem que no participaran. I quins canals he construït o generat des de l’escola perquè sí que hi participin? En comptes de generalitzar o assumir idees que poden ser reals, hem de pensar que igual que hi pot haver famílies catalanes que no participin.
I com s’hauria de promoure la participació?
Parlant amb els pares, explicant-los que l’escola catalana triangula sobre alumnat, famílies i escola, i detectar les necessitats de l’alumne. S’ha de fer fàcil la comunicació pel benestar de l’alumnat, perquè pugui tenir una trajectòria d’èxit. Si el telèfon és la via de comunicació, ho hem d’assumir. Educar passa per això.
Un benestar de l’alumnat que pot derivar en èxit o en fracàs d’estudis.El meu treball final de màster va ser sobre les trajectòries d’èxit de deu noies musulmanes a la universitat, a la UB i a la UAB, com hi havien arribat i quins factors d’èxit havien ajudat per accedir-hi. I aquests van ser sobretot el suport de la família, la comunitat, que és molt important, i determinats professors que havien marcat la seva trajectòria.
La Yousra va néixer a Catalunya, però els seus pares són marroquins. Has viscut personalment experiències de racisme?
No. Jo em sento afortunada perquè no vaig tenir experiències de racisme a l’escola i sempre he estat molt ben acompanyada. Els meus professors han estat molt al costat dels meus pares mai i m’han fet sentir que soc filla d’immigrants. Per a alguns companys no ha estat així. És clar que jo tampoc no he estat transgressora, si hagués estat més rebel, potser això s’hauria vinculat amb el meu origen migrant. Però, independentment de ser transgressor o no, hem de tenir l’oportunitat de fer-nos sentir bé a l’escola per créixer i que ens motivin a la continuïtat formativa.
Jo em sento afortunada perquè no vaig tenir experiències de racisme a l’escola i sempre he estat molt ben acompanyada. Els meus professors han estat molt al costat dels meus pares mai i m’han fet sentir que soc filla d’immigrants. Per a alguns companys no ha estat així.
Què diries, ara que ja ets una adulta, professional i amb una feina, de l’actitud i l’acompanyament dels teus pares perquè ho aconseguissis?
Ells, en un context de precarietat, van voler a mi i als meus germans donar-nos una vida millor i que poguéssim accedir a la universitat i a feines no precàries. Això sempre ha estat present en mi, la història dels nostres pares sempre hi és. Ho han fet tot per donar-nos una vida millor i jo això ho he de tenir present.
Però tampoc la universitat ha de ser l’única sortida d’èxit, tant si s’és migrant com si no.
Sí, sí, jo soc molt pro FP perquè es professionalitza abans, i et dona marge per estudiar allò que realment t’agrada. Però hi ha sempre una correlació entre migrant i la idea que no accedirà a la universitat, li posem unes expectatives més altes de dificultat. Cadascú ha de triar el que vulgui.
Quins són els principals reptes de la inclusió veritable?
Que des del rol de cadascú i la participació en els nostres espais puguem aportar el nostre granet de sorra. Cal trobar el que ens és comú. Sobretot humanitzar, tots tenim el dret a construir la nostra identitat sense estar ofegats per estigmes o justificacions o prejudicis i això és molt evident en l’alumnat quan et pregunten constantment per què fas el Ramadan i has de justificar part de la teva identitat que no és la catalana.
De la mateixa manera que parlem de micromasclisme en detalls de la vida quotidiana, també en el dia a dia, si posem el radar, trobem microracismes.
Estem molt acostumats que la pregunta: tu d’on ets? Sigui feta des de la voluntat d’estrangeritzar. Així, jo mai seré d’aquí malgrat que he nascut aquí i que hi faré la vida. Per a mi la paraula dignitat és molt important, s’ha de garantir la dignitat de viure sense amagar una part de tu, sense ser jutjada per origen o per la religió que professo.
Què és el que trobes més preocupant quant a racisme, a nivell societat, ja fora d’àmbit escolar.
Preocupa a escala social que creixin tant els discursos d’odi. I això va a parar a l’aula, l’aula és permeable. Però hauria de ser un espai segur, hem d’aconseguir que ho sigui per aquesta infància que està rebent estigmatitzacions i discursos d’odi als mitjans i a la societat.
la diversitat cultural ja no és fruit de la migració, sinó que forma part de la identitat catalana, perquè ja hi ha generacions nascudes aquí i són veïns i veïnes nostres
Com es pot contrarestar, a l’aula i arreu?
Ens hem de conèixer, ningú està lliure dels prejudicis, però ens hem de conèixer entre nosaltres per poder trencar-los, desestigmatitzar, la comunitat ha d’estar unida. L’escola té moltíssima feina, però és l’escenari ideal per a poder tenir espais segurs. Hi conviuen totes les religions i cultures i educa futures generacions i formes de pensar i viure i relacionar-se i és un deure poder-ho fer no des de l’odi, sinó d’una perspectiva més positiva i constructiva. En aquest triangle tan important hem de compartir allò que ens uneix, s’ha de fer una feina perquè moltes famílies no ho veuen com espai propi perquè hi ha racisme a la societat. D’altres vegades perquè molts espais de convivència estan pensats per a un tipus de família catalana, de classe mitjana. Que siguin per a tothom, que puguin generar allò que ens uneix i poder construir i donar resposta quan hi ha un atac racista i celebrar festivitats diverses on tothom participi. Quan penso en una escola ideal penso en tot això.
Però cada cop hi haurà més població de tot arreu a tot el món.
L’escenari català ha canviat i hem d’assumir que la diversitat cultural ja no és fruit de la migració, sinó que forma part de la identitat catalana, perquè ja hi ha generacions nascudes aquí i són veïns i veïnes nostres. Jo agafo trets identitaris de Catalunya i també del Marroc, però no soc migrant, i no com una qüestió negativa, sinó perquè se m’ha d’acceptar com a catalana i els meus fills seran d’aquí. Crec que el primer pas hem de fer és aquest canvi mental. La diversitat ha vingut per la migració, però ara ja no és així.
Quines solucions es poden anar procurant?
A mi em falten espais d’interacció sobre sensibilització de prejudicis que estan creixent. Com s’ha de fer, no ho sé, però estem en moments molt difícils per a tothom i sobretot per a les persones racialitzades. Els afecta per exemple quan busquen habitatge, si veuen el seu nom, els costa més trobar-lo. I en segons quins barris, espanten escenaris com el de Torre Pacheco o la crema de mesquites. Preocupa el nivell de racisme que està adquirint la nostra societat. Al final el discurs que es fa s’acabarà traduït en polítiques i pràctiques racistes i en discursos mediàtics racistes, no només entre nosaltres.
