Aquest és un article original de La Marea
«El 2026 serà un any de reajust global. El trumpisme ha inaugurat una nova era en la instrumentalització de la coerció econòmica i tecnològica. En el fragor de la ressaca aranzelària, de l’intervencionisme expansionista i de la transaccionalitat, assistirem a una acceleració de la reconfiguració global de les connexions comercials, financeres i geopolítiques. El 2026 posarà a prova la capacitat d’adaptació per bregar amb una geopolítica brutal». Així ho resumeix l’equip investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), que ofereix una mirada prospectiva sobre deu dels temes que definiran l’agenda internacional l’any vinent.
En aquest balanç, l’organització no parla només de guanyadors i perdedors, sinó de molts altres grups amb més matisos: «També hi ha els oportunistes, que instrumentalitzen el retorn d’agendes i doctrines imperials; els pragmàtics desacomplexats, capaços de trobar encaix o conjuntures per influir en un ordre caòtic; els resistents, que impulsen moviments de protesta o espais a contracorrent; i els desubicats, mancats d’instruments o de lideratge per afrontar els canvis». A continuació, les deu claus aportades pel CIDOB.
1. Impunitat de l’intervencionisme
El 2025 es tanca amb un desplegament militar nord-americà al Carib sense precedents. «No és un episodi més de l’anomenada “diplomàcia del canoner”. Trump simbolitza la creixent onada d’estats que se situen al marge de la llei. La “Doctrina Donroe” —terme encunyat pel The New York Post per referir-se a la versió trumpiana de la “Doctrina Monroe”— ha estat consagrada a l’Estratègia de Seguretat Nacional del 2025», assenyala l’organització, que indica que dos conflictes poden agreujar el 2026 aquest buit de legalitat: un possible atac nord-americà contra Veneçuela i la represa de la guerra inconclusa entre Israel i l’Iran, juntament amb una nova ofensiva israeliana contra Hezbollah al Líban. «La impunitat ha convertit l’intervencionisme militar en un instrument més a l’abast de governs o actors internacionals disposats a fer ús d’una violència cada cop més desregulada», afirma.
2. La privatització de la pau
Segons explica l’equip del CIDOB, el 2026 arrencarà amb el futur d’Ucraïna sobre la taula de negociació. «La pau de Trump es construeix a través dels negocis, aplicant una mentalitat comercial que incentiva un alto el foc amb rèdits immediats. En plena crisi del multilateralisme, figures com Trump, Erdogan o Xi Jinping, i països com Qatar, l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units s’erigeixen com a nous brokers del poder». La diplomàcia tradicional —afegeix— ha estat substituïda per acords entre magnats al servei de lucres particulars. Però, qui monetitza la pau?
«Després del fràgil acord signat al juny entre Ruanda i la RDC a Washington, els Estats Units van obtenir “gran part dels drets miners del Congo”. Des d’aleshores, empreses de l’entorn de Donald Trump han signat contractes a la regió: KoBold Metals —companyia finançada per Jeff Bezos i Bill Gates, dedicada a la recollida de dades i a la recerca de minerals crítics a partir de la intel·ligència artificial (IA)—; Ballard Partners, consultora vinculada a la família Trump; o Apple (el gener del 2025 es va iniciar a Bèlgica una investigació per un possible ús de “minerals de conflicte” a la seva cadena de subministrament)», resumeix l’equip.
3. Més armes, tropes i IA militar
El 2026, destaca el CIDOB, el rearmament tecnològic s’accelera: la despesa militar en IA podria superar els 30.000 milions de dòlars, amb els Estats Units i la Xina al capdavant, amb un pressupost actual de 2.000 milions de dòlars anuals. La robotització i els drons —un mercat dominat en un 80% per la Xina— transformen la guerra. Després del nou ultimàtum del Pentàgon als seus socis europeus perquè assumeixin la major part de les capacitats de defensa convencional de l’OTAN el 2027, la defensa serà clau per a la UE el 2026.
4. Una cursa global per diversificar aliances
La incertesa comercial i política és la nova normalitat. L’Organització Mundial del Comerç (OMC) estima que el percentatge del comerç mundial que respecta les seves regles s’ha reduït fins al 74%. A més, segons els seus càlculs, el 2026 el comerç mundial només creixerà un 0,5%, mentre que el Fons Monetari Internacional (FMI) aposta per un creixement econòmic global del 3,1%. Segons l’anàlisi del CIDOB, el 2025 el sistema ha resistit per la importació massiva de productes en anticipació als aranzels de Trump; la contenció dels països davant aquestes mesures; l’augment de la demanda de productes vinculats a la IA, i l’increment del comerç entre la resta del món. Però aquest efecte amortidor s’està esgotant i els aranzels començaran a afectar els preus, les inversions i el consum, coincidint amb el primer any de proteccionisme reforçat.
«El 2026 veurem si els nous acords comercials amb països i blocs regionals, així com la treva entre Donald Trump i Xi Jinping a Busan l’octubre del 2025, aguanten o s’esfondren amb una altra ronda d’aranzels. Tot i que Trump prioritzarà l’estabilitat fins al seu viatge a la Xina, previst per a l’abril, la seva política comercial depèn de la resolució del Tribunal Suprem dels EUA sobre la legalitat dels aranzels recíprocs i el seu potencial impacte inflacionari sobre les famílies nord-americanes».
5. Fre a la bombolla tecnològica?
El valor de les empreses tecnològiques d’IA s’ha disparat. Només la capitalització borsària de les quatre grans (Nvidia, Microsoft, Apple i Alphabet/Google) equival al 50% del PIB dels Estats Units el 2025. Això implica que el creixement de l’economia nord-americana depèn de la inversió en infraestructura d’IA, i genera inquietud pel pes de Silicon Valley. A més, continua el CIDOB, les empreses tecnològiques inverteixen entre si —especialment en el fabricant de xips Nvidia—, alimentant la idea de bombolla i l’anomenat «capitalisme amb esteroides».
«És un problema de magnitud, ja que si aquestes inversions milionàries s’aturen, l’economia nord-americana i, en conseqüència, l’economia global patiran un impacte en el seu creixement. A més, el model xinès està obtenint molt bons resultats amb un menor accés a xips avançats, optant per escalar i portar al mercat tecnologies ja existents».
6. Generació Z, entre les expectatives i la realitat
Un cansament generacional sacseja mig món. El 2025, el malestar de la Generació Z va sortir als carrers al Nepal, Madagascar, el Marroc, el Perú o Mèxic i, de manera més incipient, a Indonèsia i les Filipines. El detonant ha estat diferent a cada país, però tots comparteixen un profund malestar i la sensació de viure sota un clima de violència social, mediambiental i humana.
En alguns casos, les protestes ja han provocat canvis polítics. Al Nepal, una població jove, frustrada per la precarietat, va convertir la imatge ostentosa dels fills de les elits polítiques nepaleses a les xarxes en l’element mobilitzador que va forçar la dimissió del primer ministre al setembre. Un govern interí ha promès eleccions al març del 2026. També a Madagascar, un dels països més pobres del món, on el 50% de la població pertany a la Generació Z i 8 de cada 10 joves no poden viure dignament del seu treball, les protestes van portar a la caiguda del Govern i a la presa del poder per part dels militars durant els pròxims dos anys. El 2026 veurem si aquests espais de resistència o de contestació es traslladen a les urnes: Bangladesh celebrarà eleccions al febrer i el seguiran el Nepal, el Marroc i el Perú.
7. Socioeconomia de la por
El 2026 posarà a prova la resistència de societats sotmeses a la incertesa i a l’erosió del benestar. A la Unió Europea, la cistella de la compra costa un 34% més que el 2019, segons el Banc Central Europeu (BCE): els europeus destinen, de mitjana, el 20% del seu pressupost a l’alimentació. El deute públic també és cada cop més elevat i afecta els països més grans i rics. Els problemes fiscals a França, el Regne Unit i Alemanya continuaran sent motiu de preocupació el 2026, especialment davant la pressió per augmentar la despesa en defensa. La crisi de l’habitatge el 2025 ha tingut impacte electoral als Països Baixos, el Canadà o Austràlia, afavorint l’extrema dreta, però també en la victòria de Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York.
Als Estats Units, el deute va assolir els 38 bilions de dòlars el 2025, registrant el creixement més accelerat fins ara fora del període de la pandèmia. «Però, encara que l’economia dels EUA continuï creixent a un ritme sòlid els pròxims dos anys, les dades emmascaren una desigualtat i una vulnerabilitat considerables: sense inversió en centres de dades i IA, els Estats Units haurien fregat la recessió el 2025».
El deute devora els ingressos del Sud Global. Segons dades de l’FMI, el 2025, 47 països hauran destinat més del 50% dels seus ingressos pressupostaris a sufragar el deute, i 75 països més li hauran dedicat més del 33%. En total, 5.200 milions de ciutadans del món viuen en països on el compromís del deute supera la despesa social.
8. Desorientació estratègica europea
La Unió Europea afronta un any decisiu que pot suposar tant la resistència del seu model com la constatació dels seus límits polítics, en un context de desorientació estratègica i atrapada entre fractures internes i amenaces externes. «Aquesta debilitat s’agreuja per la crisi dels seus motors tradicionals i per l’auge de noves majories polítiques allunyades de la integració clàssica. A més, per primera vegada, una Administració nord-americana declara obertament el seu desig de desmantellar la Unió: l’Estratègia de Seguretat Nacional de Trump desafia la UE, fomentant forces desintegradores i euroescèptiques des de dins».
Segons el CIDOB, la UE s’enfronta al seu propi trilema: com impulsar el creixement econòmic, contenir els enormes dèficits públics i augmentar la inversió en defensa, sense que l’austeritat alimenti encara més el suport a l’extrema dreta. «Tant la pressió dels EUA com la resignació europea debiliten l’agenda verda i converteixen la legislació digital en un nou camp de confrontació».
9. Clima: víctima de la geopolítica
Tot i que el 2025 acaba amb rècords històrics d’adopció d’energies renovables, el tancament de la COP30 a Belém (Brasil) —sense acords sobre la reducció dels combustibles fòssils i sense el suport financer dels països desenvolupats per a la transició climàtica al Sud Global— va evidenciar la manca de consens actual en la governança climàtica multilateral. El 2026 l’agenda climàtica de la UE perd força: tot i que entra en vigor el Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni (CBAM), l’ambició de les polítiques es redueix i es dilueix la responsabilitat del sector privat, mentre que la revisió del paquet «Objectiu 55» podria afeblir encara més els compromisos climàtics. A més, la competència global, especialment amb la Xina, porta la UE a prioritzar la protecció de la seva indústria verda per sobre de l’acció climàtica.
El gener del 2026, els EUA faran efectiva la seva segona sortida de l’Acord de París, alhora que impulsen una política d’expansió petroliera i la reobertura de mines de carbó. Aquest auge dels combustibles fòssils no es limita als EUA: el Brasil, Guyana i l’Argentina també lideraran el creixement petrolier el 2026, situant l’Amèrica Llatina com «la nova frontera del petroli». La producció mundial d’energia fòssil prevista per al 2030 superarà en més d’un 120% el límit necessari per frenar l’escalfament global a 1,5 °C.
10. Autocratització dels Estats Units
La consolidació del poder de Donald Trump durant el seu segon mandat està accelerant la deriva autoritària als Estats Units, debilitant l’estat de dret mitjançant la declaració d’emergències nacionals per justificar mesures polítiques extremes; el cessament de desenes d’inspectors generals i fiscals, i la marginació dels directors d’agències independents.
El 2026, mentre els EUA celebren el seu 250è aniversari, les eleccions de mig mandat estaran marcades pel temor a la interferència electoral i posaran a prova la solidesa de la democràcia. La manca de control del Congrés sobre la presidència ha incrementat la pressió sobre un poder judicial dividit, enmig d’una onada de demandes contra el Govern. Per la seva banda, l’Administració Trump ha emprès un atac frontal contra els drets civils, amb milers de deportacions de ciutadans nord-americans i d’altres persones sense el degut procés.
Algunes estimacions apunten que el pressupost del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE) per al 2026 es podria triplicar, fins a arribar als 30.000 milions de dòlars, amb el suport extrapressupostari garantit a la llei «Big Beautiful Bill».
